PENÈLOPE

Tothom era abocat a una mena de circ romà, de plaça de bous, creient-se falsament segur a la graderia. Fins que ens queien a sobre cocodrils, tot i la llunyania amb el Nil, i aleshores de res no servia pensar que allò no era possible, i la ment s'afanyava a pensar la millor manera de lluitar-hi, de desempallegar-se'n...

Ja érem al microcosmos de l'absurd; a l'altre món.

La fugida va semblar prou assenyada. Amb una por atàvica; no sabies on anar perquè no sabies on cauria el pròxim cocodril.

(Per sort tenc una certa experiència amb rèptils perillosos de dents enverinades; tot sovint hi he de tractar, ja m'enteneu...)

També tenc una certa experiència a trobar gent peculiar per les meves estances, desconeguts que es passegen per la llar; no els dic res; no molesten. Vaig obrint finestres perquè la claror toqui tothom. Tot esperant Algú que hi entri. És un detall que em somriguin de tant en tant sense fer-me preguntes de cap tipus.

Un dia, a alguns d'aquests desconeguts se'ls va desintegrar un braç. Feia feredat veure'n l'os ennegrit i els pelleringos de carn encara fresca que hi penjaven. Ells en donaven la culpa a unes galetes en mal estat, tot i que després varen reconèixer que hi havien mesclat una mica de carboni 14.

Els vaig reprendre, alhora que agraïa la meva poca passió per les galetes el dia que me'n varen oferir.

"És que volíem saber quina edat teníem... Fa tant de temps que som aquí..."

I jo què els havia de dir, a ells, simpàtics zombis que m'acompanyen en una espera potser estèril, teixint i desteixint, interrogant les finestres, somiant el jove Ulisses.