dissabte, 9 de desembre de 2006

DOGMA


Com una cançó antiga, vaig acollir amb amabilitat la jaqueta que una mena d'amic que m'acompanyava m'oferia --regal robat-- tot i que ja intuïa les males vibracions que em produiria, les carreres que faria fugint-ne, les vegades que m'amagaria davant de qualsevol esguard que jo interpretàs com a escorcollador. La sensació d'agraïment era massa forta, emperò; la jaqueta, ni m'agradava excessivament ni m'importava portar-la.

En vestir la jaqueta, l'amic es va fondre, però quelcom d'ell era a dins meu: jo mirava la ciutat com si fos el primer pic. M'hauria afegit a qualsevol partida de bevedors només que m'ho haguessin insinuat, i hi hagués cantat cançons de beure... Mirava amb la llum absurda de les ciutats dels meus somnis.

Vaig arribar a ritme de llaüt a la porta de la casa d'una amiga. De segur que li agradaria sentir el que m'havia passat; a més, la porta era oberta, tot i que la primera alenada em digué que el moment no era l'adequat. La família de la meva amiga es lliurava a una mena de teràpia televisiva mercès a la qual romanien hipnotitzats, nus, i levitaven panxa per avall, amb convulsions ara i adés. Com més convulsions manifestaven, més els creixia la panxa, fins al punt que penjava com la d'una flàccida embarassada. Aleshores uns crits d'ignorància anunciaven el part estèril. El mal que conjuraven es clavava als ulls de la meva amiga, asseguda a la taula, vestida de vermell, amb un tassó d'alcohol a la mà...

Em mirà complexament, com mai. Unes espurnes d'ira per haver-ho descobert, un xic d'impotència, un rerafons de petició de socors.

La vaig cobrir amb la jaqueta.