dimecres, 1 de juny de 2005

NA BLANCA I EN 77, JUNTS, VIUS


Silenci.
BLANCA: Recordes la primera nit que vares passar aquí? No podies ni...
77 (la talla, seriós, i se li apropa molt): La primera nit em moria, Blanca. Em sentia com un enorme cactus ple de lava. Em cremava. Suava. Em sentia tan cansat que només volia rodolar per terra. Els meus ulls em pesaven molt, com dues feixugues i eternes bolles de ferro que, en tancar-se, em feien molt de mal. Però, enmig del meu desequilibri, record que et vaig somiar. Jo era una foganya i il·luminava el teu pit nu, de perfil, com un Sol. I quan em vaig deixondir, tu hi eres, com un eclipsi, enfosquint tot allò que em feia dolent, més bella que mai. Fent-me oblidar totes les raons que m'havien duit aquí. Només hi eres tu. I em va agradar tant!
Silenci. Na BLANCA es neguiteja, amb un cert plaer, però se n'allunya.
BLANCA: Jo mai no he fet totes les meravelles que tu dius, només vaig tenir cura de tu.
77 (fingint): D'acord. Aleshores, treu-me de ca teva. Ja estic curat.
BLANCA (confosa; s'asseu, una mica abatuda): Pots anar-te'n quan vulguis, si és el que vols...
77 (molt segur, s'atansa a ella): El que vull és que em treguis, si és que no m'estimes. I sé que no ho faràs.
Silenci.
Na BLANCA s'aixeca, nerviosa, com fugint d'ell.
BLANCA (intenta canviar de tema): En fi... A veure si puc dormir, que demà...
77 (l'agafa per la mà, per la cintura, pel ventre; no troba resistència): No podràs...(li mossega el coll, amb una decisió tràgica. Ella es deixa fer. Fosc.)