diumenge, 20 de novembre de 2005

...ÉS DIVÍ


La pobra formiga atòmica fa tot el que pot per evitar els éssers terribles que volen i la bombardegen amb postes d'ous fètids.
Li produeixen una profunda sensació de fàstic. D'impotència. Són éssers repulsius i pudents.
Però la formiga atòmica va collint granets de blat i els éssers no la fereixen.
Per error, llenega i sense voler fot queixalada al blat, en menja, i esdevé Pentesilea: seriosa, forta, calculadora, minuciosa. Amb una sageta travessa un dels éssers i el fa caure a terra; devia ser el que feia més pudor, perquè es transforma en na Shirley.
"Encara no ets morta?"--demana Pentesilea--- "Et queda ben poc per fer; tu acabes i jo començ, i això et provoca un humor negre i purulent que afecta les teves postes d'ous."
"No em mates?"--escup na Shirley.
"No. Et perdon, aquesta vegada"--diu ràpidament Pentesilea, mentre recupera la seva sageta, amb la qual cosa els altres éssers repugnants també cauen i envolten na Shirley; es transformen, també: en l'insecte flatulent amb problemes d'olor corporal i absència neuronal; amb la grollera que es pensa educada i no sap què és ser una persona; en l'aprenenta boca de rap, escandalitzable.

Totes miren Pentesilea. No entenen el perdó. Són tan descarades que no cal ni llegir-los el pensament.

"Teniu sort que hagi passat uns dies inoblidables amb un gran guerrer"--diu Pentesilea, i els somriu pensant en ell, de tal manera que els posa la carn de gallina, les ofèn, les fa tornar verdes fins a desintegrar-les amb la mirada.

I el somriure creix en una riallada com un orgasme múltiple.