PER CARRERONS...

Feia dies que no sortia. Més dies encara que no et sentia, que no em llençava a trobar-te. I vaig decidir fer una volta amb un grup de gent potser una mica més jove que jo, tampoc no gaire; una volteta nocturna. Cercant a estones algun conegut, una cara simpàtica, o aquell jove que se'm menja amb els ulls quan vaig en autobús...

No sabia que ara la gent portava lluernes. I em va fer molta gràcia. No sabia per què, però ho vaig prendre com un protocol més de la diversió.

Aleshores, davant nostre, hi havia el carreró més fosc que jo havia vist mai. I vaig sentir una por profunda; pànic. Tothom hi va entrar amb la seva lluerna. Jo no. Vaig esperar una estona.

Quan em va fer més por quedar a fora que entrar-hi, hi vaig córrer. No hi veia res. La foscor era densa com un cotó en pèl negre.

Feble, molt feble, a la vora, hi havia una lluerna; devora la lluerna, un braç molt atractiu. El vaig agafar fort. "Esper que no t'importi..."-- vaig xiuxiuejar no sé ben bé a qui. Primer estava segura que eres tu... Tot i que tenies una retirada al jove que se'm menja amb els ulls... I la veu del desconegut llunyà tan tímid que m'encén de tant en tant...

Tant se val! Fos qui fos, no li va importar gaire baixar-se els calçons quan calia; besar, llepar, captivar, despullar, amagar-se, somriure...

Sé cert que era un Frankenstein de tu i ells dos; a mi no m'enganyes... ;)