dimarts, 24 de maig de 2005

BATALLA PRIMERA (2)


ELLA i ELL
ELL: El dia que et vaig conèixer es va aturar la música. Jo volia que tot fos un somni. Algú em va atacar. Íntimament. Cruelment. Tant, que els ulls a vessar de por dels meus companys lluïen lluny, sense gosar mirar sincerament i molt més a prop.
Tu, sí. El rei Artús va ser una dona amb una barra de ferro extreta hàbilment d'una suposada natura feble que mirava endavant.
ELLA: En realitat vaig foragitar un home només amb els braços, vaig veure la mort molt a prop. Em varen fer mal els braços durant dies i dies...
ELL: Però vares tallar el cap a la bèstia netament. I després vares saber tapar el meu cos nu, nafrat, vexat i ferit amb tanta tendresa...!
ELLA (es neguiteja): I si el torn a trobar...? La presència d'algú que només me'l recordàs em faria córrer i córrer... Aquell dia em vaig morir una mica, no creus?
ELL (decidit, serè, segur): No. Jo t'he vist l'armadura. Eres tot llum. M'has dut a un bosc fresc i confortant. Descansem-hi, només una estona...
Fosc