dissabte, 3 de desembre de 2005

AIXÒ NO ES FA...(?)


La sala és enorme, plena de gent inert estirada en terra, amb poca llum i un silenci dens que abraça la malaltia, la por i un vici intranquil alhora. De fons, sona una música suau que no relaxa, que sembla que tothora hagi de canviar a renou, i així obliga la gent a escoltar alerta, a l'espera del canvi, neguitosos.

Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.

Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.

Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.

Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...

De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------


Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.