dissabte, 9 de juliol de 2005

EL GALLINER


A temporades curtes --maleïts doblers-- em veig forçada a compartir un galliner.
Primer, optimista, em vaig voler integrar per ser una gallina més, però m'és impossible; tothora comet el mateix error: en un món d'ocells, vull que em vegin com una igual.
No són gaire intel·ligents. En qüestió d'un parell de dies, vaig conèixer i memoritzar totes les paraules ofensives que surten dels seus becs. També vaig construir mentalment les respostes que jo sabia que elles trobarien força adients. És senzillíssim pensar com elles uns moments.
Però en obrir la boca, com si estàs maleïda, només aconseguesc, com en un malson, pronunciar la resposta incorrecta, ofensiva, veritable. La resposta que en el fons vull dir.
Cada vegada em requereix menys esforç ser rebel, i el plaer és extrem, a pesar de les múltiples picades de bec que em nafren el cos (poden ser agressives com a lleones, quan s'emprenyen de debò).
Com odii aquesta gàbia, amb aquests ocells ignorants i miserables que es vesteixen d'aus exòtiques però remenen els peus en la merda!
No m'agrada ser al galliner.
No tenc res a veure amb les gallines.
Ni faig un niu ni ponc ous.
De nit, el bategar de les meves ferides em va acotxant com una cançó de bressol. Ara i adés somii que faig brou amb les gallines més velles.