dissabte, 2 de juliol de 2005

LA PORTA DE L'ESTIU


Ella somiava que corria i que de sobte es veia dins un sac blanc, captiva. Va despertar del somni a una terra ferma amb esplet de vidres. En va agafar un i se l'endinsà decididament al taló esquerre, per comprovar que era real, que tenia peus i que sagnaven heroicament.

Va haver de lluitar per deixar de ser el misteri estèril, la decepció melic avall. La quimera que odiava i que tothom li deia que no canviaria. I a la fi havia guanyat la carn.

Amb un plaer espès, amb cigales que es ventaven de fons, venerava les seves cames noves de trinca, deixondides, flexibles.

I un dia va tastar la mar a la pell d'un altre. Tan suau...
I lliscava despullada tothora; encisadora sense escates multicolors.
Caminava, corria, lluitava; pel plaer de veure'l riure.
A ell.

Ell ha pres aromes de fruites de la terra clivellada pel sol per fer més salvatge la bellesa d'ella, a qui el cos li crema per manca d'aigua, però no s'ofega.

Ella ha pres el jove més pícar, més híbrid. El plaer els canvia el color del cel, brutal, intens, amb una energia que la buida.