VERTADER

És tard ara per pensar si va estar bé sortir de nit per aquell lloc...

Sí que va estar bé el que hi vaig trobar: mescla fresca i aromàtica de natura salvatge amb notes penetrants...

Sí que va estar bé ignorar justament aquells fantasmes moralistes que m'embolcallaven, i llençar-los amb fúria timba avall; com si fossin bivalves enormes sense perla destinats a ser fum.

Millor encara va ser la petita porció de desig sobtat, imprevist, amb una traça exquisida.

Fusta clara; somrís; cors presos.

Mal preciós.

Punyent.

L'HOME ESTRANY (I)

Ahir vespre vaig estar amb un home estrany. El mirava insistentment als ulls..., però no, no era aquell home estrany amb qui jo havia desitjat compartir la cambra.

De tota manera, la situació no em va causar repulsió —ans al contrari—, i vaig decidir abocar-me amb alegria a l'abisme que el present —i el cos de l'home estrany— m'oferien.

Llàstima que una dona madura, grassoneta i maternal interrompés el cerimonial de despullar-lo. Aquella dona estava molt segura de ser plena de bones intencions, però jo podia respirar el seu verí àcid, d'abast infinit, que em feia plorar.

Amb sang freda, em vaig excusar dient que ens trobàvem al bell mig d'un somni que m'havia portat a aquella habitació, que tot allò obeïa a una «harmonia onírica» tan fràgil de percebre com perillosa una vegada cruiada.

I així vaig aconseguir l'home estrany. I no em va saber gens de greu que no entengués cap de les meves paraules...

------------------

En despertar, l'habitació era espaiosa, plena de llum, amb vitralls..., i amb l'olor dels amants deixondint-se entre el setí blanc i verd.

PAPER KAFKIÀ TROBAT

Avui me'n recordava d'un paper. El darrer full d'un quadern, escrit ràpidament, nascut d'un somni de plenitud a una illa encegadora amb cels tan blaus que feien mal. Volia copiar-lo aquí..., però no l'he trobat enlloc. (Potser també vaig somiar que l'escrivia?)

Amb el pols alterat, he decidit sortir a passejar, vora la costa fosca i freda, malgrat el vent desagradable. M'he topat amb una veïna grassa, amb el cap rapat, angoixada perquè algú era a punt de morir a ca seva, delerosa de trobar una drecera per trobar la persona en qüestió abans del traspàs.

Jo coneixia la dona, coneixia la casa, la urgència, la gravetat... Però el meu braç no m'ha obeït i l'ha enviada de dret cap a un camí de roques esmolades que duia a un penya-segat.

Hi he anat al darrere per impedir-ho, però la meva boca també se'm revoltava... I, en lloc d'advertir-la de l'error i el perill, li he recordat —no gaire afortunadament— algun estrany literat romàntic que exaltava la bellesa de la mar a l'hivern.

Mentre jo intentava inútilment callar, la dona ja s'havia estimbat, no sense abans convidar-me a imitar-la, segura que per allà hi havia un bon camí per a ambdues.

De sobte, em va semblar una persona caparruda, i no vaig insistir a convèncer-la; em vaig limitar a veure-la desaparèixer entre l'escuma.

I, sense sentir res, he reprès el camí —el qual, per cert, havia canviat totalment. Ara era ple de bèsties salvatges que jo anava acaronant ara i adés.

(Per a mi, és hivern, encara.)

L'ANGOIXA (A DESTRALADES)

L'angoixa, l'espera, el recompte de segons i l'esforç de mantenir els dies intactes han mantingut l'amazona lluny, molt lluny...

Dies i dies de mantenir totes les estructures externes i ocultar el forat immens de dins...

Fins que un dia, en voler sortir-ne, la porta havia desaparegut.

Us volia veure a tots i a totes un altre pic més, i havia perdut els ulls.

Vaig decidir descansar una temporada per agafar forces; sé que ho faig sovint, però és l'única manera de tornar-me a aixecar, forta, i obrir portes a cop de destral, si cal, com ara mateix...

Abans, al bell mig de la batalla, l'angoixa m'omplia la boca d'unes estranyes bolletes seques, com excrements d'un ésser estrany i inconegut; tot plegat em va obligar a retirar-me de la lluita per un temps. He passat dies i dies traient totes les bolles amb els dits, incansablement, amb una pena i un mal enormes, perquè no volien sortir-ne, no hi havia manera.
A la fi vaig poder vomitar-les de cop (amb la immensa vergonya que algú pogués espiar-me, trobar-hi el meu taló d'Aquil·les i descarnar-lo amb eines esmolades).
Esper que del munt llefiscós d'adob creixin orquídies aquesta primavera...


He decidit deixar de comptar, d'esperar, i esfondrar-ho tot.

DOGMA

Com una cançó antiga, vaig acollir amb amabilitat la jaqueta que una mena d'amic que m'acompanyava m'oferia --regal robat-- tot i que ja intuïa les males vibracions que em produiria, les carreres que faria fugint-ne, les vegades que m'amagaria davant de qualsevol esguard que jo interpretàs com a escorcollador. La sensació d'agraïment era massa forta, emperò; la jaqueta, ni m'agradava excessivament ni m'importava portar-la.

En vestir la jaqueta, l'amic es va fondre, però quelcom d'ell era a dins meu: jo mirava la ciutat com si fos el primer pic. M'hauria afegit a qualsevol partida de bevedors només que m'ho haguessin insinuat, i hi hagués cantat cançons de beure... Mirava amb la llum absurda de les ciutats dels meus somnis.

Vaig arribar a ritme de llaüt a la porta de la casa d'una amiga. De segur que li agradaria sentir el que m'havia passat; a més, la porta era oberta, tot i que la primera alenada em digué que el moment no era l'adequat. La família de la meva amiga es lliurava a una mena de teràpia televisiva mercès a la qual romanien hipnotitzats, nus, i levitaven panxa per avall, amb convulsions ara i adés. Com més convulsions manifestaven, més els creixia la panxa, fins al punt que penjava com la d'una flàccida embarassada. Aleshores uns crits d'ignorància anunciaven el part estèril. El mal que conjuraven es clavava als ulls de la meva amiga, asseguda a la taula, vestida de vermell, amb un tassó d'alcohol a la mà...

Em mirà complexament, com mai. Unes espurnes d'ira per haver-ho descobert, un xic d'impotència, un rerafons de petició de socors.

La vaig cobrir amb la jaqueta.

LA CARPETA NEGRA

Ella li explica a ell alguna anècdota insignificant: per retenir-lo, perquè l'escolti, perquè pensa que així la mirarà als ulls abans de tornar al col·legi antic. Aquell en què ell troba l'esvelt company, i el besà gairebé als llavis, i es mostren fotos de cases amb llits reformats, i somriuen mentre els sembla que ensumen flaires còmplices, i volen comprovar que res no ha canviat...
Ella desapareix. En lloc d'insultar-los, obre la carpeta negra. Hi escriu amb dues tintes que mesclen el que senten ells i el dolor d'ella.

----------------------

Fic els peus al fang negre, però encara sent aquella flaire; els ulls tancats recorden el cos de fum esvelt.
Hi fic el cap; passats uns segons, m'esclata com una tassa en caure...
No ve la fada que em consola...
No em pugen al cel corrioles de bon humor al costat del príncep blau, amorós, deliciós...
No hi ha besades...
Ni padrines a la cuina preparen llet colada mentre jug a bolles amb els amics a la sala...
No em fa pessigolles el pare que no tenc...
Ningú no em recorda que el joc acaba, que l'amic se n'ha d'anar i jo m'he de ficar al llit, feliç...

El cavaller no em vigila.

Si plor, si tenc por, no puc tornar a ser feliç al pit de ningú; ni tres segons...

Dins la carpeta negra no hi ha ningú.
Tothom en marxa.
Les oracions tornen negatives.

En obrir els ulls, al mirall del fang, em dic: "només hi ets tu!"

NO PUC RECORDAR EL SEU NOM...!

Des d'un portal, assegudes com pidolaires, les amigues observen la furgoneta aparcada.

Una vegada més, amb molta fredor, tres parelles practiquen sexe, ordenadament: tres a dalt, humans; tres a baix, autòmats.
Les amigues ho senten tot, immòbils, silencioses.
Els humans aturen alhora. Se separen dels autòmats. Dos humans parlen mentre l'altre escolta:

--És ver el que diuen de tu...? És possible que siguis optimista?
--En parles com si fos una malaltia...
--(amb sarcasme; amb la mitja rialleta)... no seràs una pessimista mal informada...?
--Algú mal informat desconeix els detalls o la totalitat d'un fet. L'optimisme no és un estat d'ignorància parcial o total; és una postura determinada, enfront de la informació que hom té sobre un fet. A més, els pessimistes no sempre estan ben informats de tot; desconeixen que la seva postura els és molt perjudicial, per exemple.
--Trobes?

--Sí. Pots informar-me tant com vulguis d'allò que vulguis. La meva postura no canvia; s'adapta amb un patró positiu. Conec l'opció del pessimisme, però no la vull: no és gens eficient; no s'adapta a res. No em fa viure millor, no serveix per millorar les coses, no aporta solucions...; és un entrebanc. Socialment està més acceptada, la qual cosa m'importa ben poc. En realitat, aquest darrer fet m'empeny una mica més a fer el que faig.

--I que guanyes amb això?

--Viure millor. A més, qui vol al seu costat un pessimista?

--Tu l'hi tens...

--Però només per mirar d'encomanar-li l'optimisme...

Una de les amigues surt d'aquella mena de somni per relacionar el diàleg amb l'estil d'un conegudíssim director de cinema, però no en recorda el nom. Proposa a l'amiga partir a passejar de la mà per veure si recupera la memòria, però l'amiga li diu que no, que, en realitat, tot és insignificant, inútil, sobrer, malgrat el puntet de tendresa evident; li diu que no cal recordar, que no serveix de res. "Potser no cal; però digues que no és meravellós que estiguem juntes, aquí..."

I l'amiga, encomanada totalment, no va poder dir "no", i va transformar l'exabrupte en llàgrima.

EL SOMNI DELS DITS TRAVATS

Ella s'amaga de nit al camp, deliberadament, a recer de la muntanya.

Tanca els ulls desitjant somnis; però sols hi veu una munió de dones joves que s'esgola per un riu lànguid.

Obre els ulls que devoren el bosc i el deixen mut; la llum ja s'ha consumit.

Només queda una llum, ara: la d'aquell jove solitari --flama i llavis-- que sempre revisa els seus quaderns abans d'anar a dormir. La llum que ella sempre necessita per reificar els somnis.

Amb urgència i un gest nítid, ell la convida a compartir la llum.

Aleshores les llegendes amb ales d'escata xiuxiuegen; fantasien com una ànima infantil. I la bellesa batega a dues veus; fins que els dos éssers abans aïllats traspuen una felicitat exhausta.

El somrís d'ell beneeix els instants en què ella esquinça la solitud d'ambdós per contar com funcionen les frontisses de l'infern, o quines sedes porten els àngels; deleja els moments en què, de sota la roba, com una bruixa, ella treu un flascó preciós, net, de mil colors, amb una mescla d'ambició i felicitat, i li ho regala.

Mai no en tenen prou.

Mai.

COSES DEL PASSAT...

(ELLA, la Mort, pensa, ajaguda a un llit, darrere el JOVE, que és amb un got de verí a la mà. L'ÀNGEL escèptic pensa des d'una distància més llarga que la Mort, no hi dialoga, no hi intervé: sols observa.)

MORT: Déu meu, si tot això que he estat pensant... No és fals?

ÀNGEL: Pensaments, il·lusions d'adolescent: un bon dia et despertaràs i seran reals.

MORT: Si per alguna raó he fet que això existís a alguna banda...!

ÀNGEL: Com si la seva imaginació tingués validesa a un cert món.

MORT: He començat jo i no sé com aturar-ho.

ÀNGEL: El pensament ha sortit d'ella; existeix; Afrodita i Eros; Ella i l'Amant...

MORT: Pensava que tot plegat no arribaria mai enlloc, que només es tractava de beneitures que em rodaven pel cap quan em deixava dur. Supòs que no sóc morta, i que visc a un altre món, però avui m'he trobat ajeguda a un llit, pensant en algú que m'estimava, observant-lo... I això és impossible en el meu estat.
L'estimava tant que m'esforçava a pensar que ell moria amb una expressió progressivament més dolça. Volia poder-ne gaudir rebutjant el paradís. Pensant que mai no provaria de cercar-lo.
També és cert que en la meva solitud encara puc esperar...

JOVE (deixa el got): Avui respir terriblement un aire diferent.

(El JOVE encén un ciri. La MORT plora.)

MORT (mirant el JOVE): Celebra el meu retorn a l'infern.

JOVE (mirant la MORT): Hi ha milers de soldats enamorats de tu, enfilats per milers d'espases... Tu no has estat mai a l'infern. Jo sí. Agredolç. (S'acosta a la MORT) Deixa'm veure't nua; sense cap luxúria, ho promet...

(La MORT se'n fuig però el JOVE es queda amb el seu vestit)

MORT: Per què m'agrada això? No entenc aquesta atracció!

JOVE: Les úniques persones que t'entenen ja no existeixen; sense el teu "uniforme" no pots representar el teu paper.

MORT: Estic farta (surt)

ES CARRERÓ

He recorregut mentalment mil caminois per no caure al viarany nu, com una Caïna involuntària amb una petita germana a les mans a la qual no vull matar, tot i que pens que una mica d'alcohol li seria un sèrum vital...

La Monja Travestida, la de veres, en majúscula, en negreta, la vàrem trobar un vespre a Es Carreró... Com puc evitar no parlar-ne...?

El Google us vomitarà relats romàntics del passat d'aquest bar, de records... Intentau-ho. Endinsau-vos-hi. Possiblement hi hagi tecles sensibles que han ballat amb emoció per a la ocasió.

--------------------------------------

La imatge d'avui, resultat d'una suma curiosa de variables, se m'ha representat com un haiku: aparentment senzill, però punyent quan n'he copsat el sentit.

La mínima expressió d'un bar exposada a una subhasta que era el comiat real.
La suor apegalosa i humida de l'illa barrejada amb la pols tendra dels objectes.
Una mescla de festa i funeral amable, amb un buit que et començava a pujar per l'esquena ara i adés.

Primer m'han barrat el pas els records més amargs; alguns estretament lligats a objectes surrealistes de la subhasta. He pensat que el fet de no lluitar-hi em feia oblidar el mal: aquelles paraules que mai no s'haurien d'haver dit; acompanyades de glops d'alcohol que haurien d'haver quedat al tassó...

Onades paradoxals enmig de la calor.



El temps s'esgola a ritme d'estiu...

PRINCE OF WALES TEA BLEND

El somni de les onades destructives i gens pietoses a l'illa del paradís és l'excusa perfecta perquè els joves herois escalin el mur, s'afanyin a fugir amb el físic al límit, frissin de cercar la casa de la druida; la més secreta de l'illa.

El cor a la gola batega tan fort que vessa pels tossals i les praderies que albiren els seus ulls lluents i segurs tothora. Amb la saliva espessa es mescla un desig fort de córrer.

L'herba verda, suau a les cuixes musculades...

Els camps de Mart, esclatants de blat ros i erugues voladores que xiuxiuegen cançons desvergonyides vora les barbes que ara es comencen a estremir...

Els herois es miren de reüll i es descobreixen en un somrís inconegut i mutu, extraordinari i plaent, mentre la suor nova saluda el vent ara i adés.

Obliden per què fugien. L'entrecuix els demana recer; sense impaciència, emperò constant.

En arribar al llac ple d'ous de fades a punt de rompre's es deixen dur per l'encís. Respiren profundament. Es repassen amb la mà el coll suat. Es miren obertament en silenci.

Es banyen amb cura, l'un a l'altre, ara que poden. S'encaixen els pits durs en una besada agredolça. Les fades sospiren dins l'ou en ser testimonis d'aquell lluita d'àngels despreocupats per la victòria final. Els sospirs animen els gemecs dels herois. Tot plegat es trenca amb un petit dolor ofegat per un plaer sobtat, immens, inevitable, atàvic.

Els herois deixen un nèctar preciós al llac que alimenta aquella remesa de fades que encara passegen alguna malla als cabells; des d'ara ja tenen un esguard ferotge, i una fortalesa bella i exuberant.

--------------------

Entren sense fer compliments a ca la druida atemporal, amb una mena de consentiment no escrit, somrient. Deixen una flaire d'ametles exòtiques vora la marmita. Els porus de la pell resen un ball recent d'olis de fada, aigua, suor i nèctar...

No poden dosificar la sensualitat quan l'altre és a la vora, així que la druida sent alguna vibració estranya de tant en tant, rep el cop directe d'alguna mirada impacient, batega passió sota la túnica...

Ella els guarda el secret, amb un punt de tristor. Els ofereix amb pena els millors beuratges, les herbes i fruites més exquisides, i en partir els lliura un secret dins una capseta, per quan els calgui, i la millor poció contra la genteta que els intenta ferir covardament amb sagetes enverinades de tota casta.

Abans de la batalla, se'n van a escriure uns versos amb el sexe a l'aire que alcen una aura suau que alleuja la suor de la druida mentre talla vesc a les alzines, i l'ajuda a concentrar-se en els llibres en llatí; també fa riure nerviosament les fades...

TO BE OR NOT TO BE...

Ser una amazona. Veure que tot plegat t'hi ha dut i no pots fer res més que continuar endavant. Maleir la teva naturalesa, però tornar-hi; tirar, aparentment, per un altre camí, però, en dur les coses al límit, reaccionar amb el nervi d'un guerrer. És inevitable. Terrible, d'alguna manera.

Qui ho voldria, això...?

Doncs ho vol, secretament, una de les bruixes del fred, moc penjim-penjam, ridícula, estúpida. Però no gosa fer-ho. Mira amb menyspreu l'amazona que més a prop té. Menyspreu i por. I admiració engegada i reprimida alhora.

Mentre l'amazona tensa l'arc ella en pren la forma mercès a un gep incipient conreat davant la marmita en què prepara beuratges infectes.

Cada sageta de l'amazona és una berruga al nas de la bruixa.

La qüestió és quedar bé als akelarres i fer-se la bruixa per no lluitar amb l'amazona. És l'opció fàcil. L'amazona se la berenaria en un alè. I les bruixes es pensen que gaudeixen d'alguna protecció especial de Lucifer. Pobre àngel caigut que boça només de pensar-hi...!

La bruixa veu, en primer pla, les seves butzes sorgir de teles de rat-penat; a la llunyania, l'amazona fa els exercicis, sua vida, riu en clavar llances a la diana. Darrere les botges, herois joves la miren amb desig, els mateixos que ignoren la bruixa del fred.

Cada vegada que l'amazona fa l'amor al migdia, a plena llum, nua --així és com li agrada més-- un os de la bruixa es trenca, gràcies a un encanteri universal i dolorosament cruixent.

(I això que la bruixa venia de casa bona, però si la podridura i la ferum hi són a dintre...).

L'amazona no sap si enviar-la a l'infern i estalviar-li patiments, o millor deixar-la ofegar-se en ella mateixa.

Lucifer junta les mans per pregar amb llàgrimes als ulls que aquell ésser metzinós no trepitgi l'insigne infern.

PETIT HOMENATGE A PETER GREENAWAY

Avui no és un bon dia per escriure, perquè segurament sortirien de les meves mans víbores, verí, males paraules, teràpia a mig digerir...

Millor us posaré unes paraules escrites per Peter Greenaway, bellíssimes, d'una pel·lícula seva que he vist més d'un pic pel cap baix...

MRS. TALMANN: We have a Cedar of Lebanon and a Judas Tree. Perhaps we could cultivate a Tree of Heaven?

MR. TALMANN: The gardens of England are becoming jungles. Such exotics are grossly unsuitable. If the Garden of Eden was planned for England, God would have seen to it.

MR. NEVILLE: The Garden of Eden was originally intended for Ireland. For it was there that St. Patrick eradicated the snake.

MRS. TALMANN: The only useful eradication in Ireland was performed by William of Orange, four years ago on my birthday.

MR. NEVILLE: And happy birthday to you, Mr. Talmann. If you are not too old to receive presents, perhaps the gardener and I can find a snake for your orangerie.

MR. TALMANN: What?

MRS. TALMANN: (to MR. TALMANN) Shhht. (to MR. NEVILLE) Good day, Mr. Neville.

MR. NEVILLE: Good day, Madam.

Escrit per Peter Greenaway (El contracte del dibuixant)

IN VENERE SEMPER DULCIS EST DEMENTIA

Ella jeu prohibida.
Ell no pot obviar-ne els pits.
Es miren només als ulls per no posar en perill el coll.
Ella li ofereix una taronja.
No hauria d'haver fet aquesta oferta a un cavaller que somia amb una orangery.
S'alça una aura que fa que el rei atiï el botxí.
Els druides despentinats provoquen un fum sagrat per fer que ella torni, però el que fa és tornar cec el cavaller.
Queixalades a la taronja, suc pertot, dolç, apegalós, viu...

Es taca fins i tot la dalla de la dama fosca, oblidada sota el jaç.

PENÈLOPE

Tothom era abocat a una mena de circ romà, de plaça de bous, creient-se falsament segur a la graderia. Fins que ens queien a sobre cocodrils, tot i la llunyania amb el Nil, i aleshores de res no servia pensar que allò no era possible, i la ment s'afanyava a pensar la millor manera de lluitar-hi, de desempallegar-se'n...

Ja érem al microcosmos de l'absurd; a l'altre món.

La fugida va semblar prou assenyada. Amb una por atàvica; no sabies on anar perquè no sabies on cauria el pròxim cocodril.

(Per sort tenc una certa experiència amb rèptils perillosos de dents enverinades; tot sovint hi he de tractar, ja m'enteneu...)

També tenc una certa experiència a trobar gent peculiar per les meves estances, desconeguts que es passegen per la llar; no els dic res; no molesten. Vaig obrint finestres perquè la claror toqui tothom. Tot esperant Algú que hi entri. És un detall que em somriguin de tant en tant sense fer-me preguntes de cap tipus.

Un dia, a alguns d'aquests desconeguts se'ls va desintegrar un braç. Feia feredat veure'n l'os ennegrit i els pelleringos de carn encara fresca que hi penjaven. Ells en donaven la culpa a unes galetes en mal estat, tot i que després varen reconèixer que hi havien mesclat una mica de carboni 14.

Els vaig reprendre, alhora que agraïa la meva poca passió per les galetes el dia que me'n varen oferir.

"És que volíem saber quina edat teníem... Fa tant de temps que som aquí..."

I jo què els havia de dir, a ells, simpàtics zombis que m'acompanyen en una espera potser estèril, teixint i desteixint, interrogant les finestres, somiant el jove Ulisses.

SENSE NI PODER...

Res no serà com abans. Però torn sense treva. Amb tambors d'atac com a silenci còmplice. La tensió agradable de l'adrenalina no em deixa reposar.

Pot més el desig de mostrar l'escut que el seny. Ni que sigui per obrir pensaments esparsos. Intensos com un haiku encertat. No és el cas, ja ho sé. Necessit prendre paciència...

Com la dona que collia olives a Fartàritx. Vella, senzilla, dura. Va dir a una al·lota tremolosa i perduda que una vegada ella va anar a collir caragols i es va perdre. Es va fer fosc i va fer alguna volta, però tothora ensopegava amb la mateixa paret, i d'allà no en sortia. Va decidir mantenir la calma i esperar la llum del dia asseguda. Va dormir al bosc. De dia ho va veure clar tot d'una.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, una mena de vampir que toca el piano. Sent una mescla de veneració i simpatia per ell, tot i que mai no tastarà ni una gota de la meva sang. Crec que ja ho ha entès.

O igual fa com aquella nena petita que un dia va sentir "sopa de tortuga", i no podia imaginar com es podia menjar una tortuga, i va pensar que s'empraven plats a imitació de la closca.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, un vampir que toca el piano.

LA VERITAT ÉS QUE...

...l'amazona necessita un descans; un descans de veres, reparador, intens, despreocupat, que en faci renéixer l'energia, la joia...

un descans encara no sé com de llarg; només sé com d'intens

us llegiré, això sí...

:X

MOLT RECENT... (2)

I ella es va rentar les mans amb un curiós sabó blanc, en pols, que li va deixar les mans suaus com mai. No coneixia aquell sabó. S'ensumava les mans, tancava els ulls, i pensava que era fet amb les plantes del bosc i feia olor d'herba acabada de tallar... En obrir el ulls, es va eixugar les mans alhora que feia un cop d'ull al mirall: anava lleugerament descambuixada i li havia tocat una mica el sol. Abans d'anar a dinar, va estirar les mans al finestral, per sobre del paisatge amb fruiters, però de secà, i va guaitar-hi per l'ampit.

Molt a prop hi havia un home jove; també una mica descambuixat, també una micona colrat pel sol. Es miraren. L'esguard d'ell era sincer, a més de molt tendre i molt eròtic. Ella no va poder fer res més que oferir-li les mans. Ell les va agafar, ferm, suau; les va ensumar fent-li unes pessigolles molt gracioses al dors de la mà; hi fregà les galtes, la tènue barbeta, la qual cosa va provocar que enmig d'un calfred a ella se li posassin els mugrons de punta. Ella s'imagina aquella barbeta agradablement rasposa pel seu coll...

"Són molt suaus" --digué ell penetrant les pupil·les d'ella descaradament; amb la qual cosa li deia més coses, en realitat...

"És el sabó..." --respongué ella, molt entremaliada; les pupil·les d'ambdós els feien mal, de tan dilatades. No només les pupil·les es dilataven, de fet...

Ell va pujar empès per ella, amb un posat de "sí... ja..." fàcilment traduïble per "no és el sabó que m'agrada, redimoni, sinó tu!".

Ella el va atreure per uns braços de somni. Li va acaronar el coll, digne de la més bella estàtua.

"Els homes no sou conscients del vostre coll, sovint..."

El mossegà amorosa. Es varen besar.

-------------------------------------

Varen tenir molta sort, de trobar-se aquell dia.

MOLT RECENT... (1)

Rebutjada per qui no esperava, amb una certa por d'algú qui l'assetja, ella decideix fer una volta amb el pare druida, com un retorn al passat, per un camí prop d'una casa amb un hort ple d'arbres fruiters. Hi ha una llum esplèndida; el dia és preciós. Ella sent que la seva infantesa sense preocupacions ni por renaix amb la del pare, el qual amb franquesa i naturalitat li basteix un món que la relaxa i li treu la llagrimeta alhora que manté el seu somrís tímid.

Enmig del distanciament del passat, el pare diu que coneix la gent de la casa, "i prou!". Se n'alegrarien tant, de veure'l! --I ell se'n sentiria tan orgullós, d'ella! Tot s'ha de dir-- I l'alegria encara seria major si els ajudaven a collir una mica de fruita.

El pare druida va tornar com un infant, darrere la fruita. No sense por, ella l'ajudava, obedient a les indicacions del pare, el qual coneixia perfectament quines fruites eren collidores.

Però la gent de la casa no va conèixer el druida. Varen interrompre el dinar sota l'emparrat per encalçar els lladres de fruita. Ella i el pare es varen mirar, entremaliats; a veure què farien, si cap dels dos no estava per córrer...!

Tot acabà en abraçades després d'uns segons tensos, de reconeixement forçós.

Els varen convidar a dinar.

"Abans m'hauria de rentar les mans" --va dir ella. La varen acompanyar al lavabo: enorme, antic, amb l'olor de mil fustes i sabons, esclatant de roba blanca, amb un gran finestral.

AIXÒ NO ES FA...(?)

La sala és enorme, plena de gent inert estirada en terra, amb poca llum i un silenci dens que abraça la malaltia, la por i un vici intranquil alhora. De fons, sona una música suau que no relaxa, que sembla que tothora hagi de canviar a renou, i així obliga la gent a escoltar alerta, a l'espera del canvi, neguitosos.

Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.

Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.

Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.

Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...

De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------


Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.