[un ESTIU intrús de Pentesilea]

Ens atreia aquella casa gairebé menjada per les heures; ens encuriosia profundament. Se n'havien dit tantes coses! Ningú no hi havia entrat però fins i tot se'n venien plànols; ell en duia un.

"Cercam la sala dels passadissos?", digué; jo no sé dir no a una mirada fosca com aquella. Prenguérem l'alè i obrírem la porta.

Només una passa transformà la casa en el fons de la mar, però nosaltres, superant l'esglai inicial i amb una tendra sorpresa, hi podíem respirar. Ens fìtàvem amb molta emoció i m'envaïa una gran plenitud. "Calma...", digué ell, ple d'una estranya bellesa.

D'una de les habitacions sortí una galiota de fusta, destrossada; ens estrenyérem les mans. Ens passà molt a prop. Anava deixant caure uns pirates que s'anaven transformant en peixos amb perles que ens envoltaven. Un dels pirates, abans de transformar-s'hi, ens confessà: "El rei Artús era una dona!"; "El rei Artús va ser el meu pare!", li cridà un dels altres pirates-peixos...

Les llànties i les cadires antigues de la casa suraven, es gronxaven.

I nosaltres, sense tragèdia, en caminar, esdevinguérem una mena de cadàvers que havíem llegit a alguns llibres: despulles de coral, perles irisades, algues de mil colors...

Sempre somrient i agafats de les mans...