L'amazona somia amb un jove vestit de blanc. "Per un dia, series una bruixa amb poders màgics o et ficaries dins la pell d'un guerrer?"-- li demana ell. I ella riu mentre agafa el jove per la cintura: "Si tu ja saps que he de morir lluitant; el guerrer, sens dubte" --respon, mentre l'abraça-- "m'estim més el plany digne que no la conspiració miserable".
------------------
L'amazona es desperta. S'enduu les mans instintivament als pits, toca un pèl suau i un múscul compacte. Somriu. "Vaja, encara no estic totalment deixondida", es diu. Tanca els ulls i es recrea en la sensació del pèl i el múscul.
Un home gran la desperta: "Àiax!" i ella bota del jaç. No és ella. És ell. Reconeix la perfecta transformació. Intueix la solemnitat del dia. Es comença a vestir per a la pitjor lluita imaginable.
"No he de tornar boig, no he de tornar boig..." es repeteix mentre avança i sent la força del seu cos a cada passa.
A la vora del camí, tres bruixes xiuxiuegen. Una és molt vella i desagradable; l'altra és més jove però les seves carns fan la mateixa pudor que les de la vella, la qual cosa n'anuncia el futur descaradament, i la tercera és mig geperuda, lletgíssima, beneitota, curta.
Ell està cansat. Les bruixes li ofereixen unir-s'hi, i li acosten un beuratge màgic. Però ell les ignora i s'asseu a l'altra banda del camí.
La bruixeta geperuda se li acosta, com un moix, en silenci, i s'apropa fins a endinsar-li l'alè pudent al paladar mentre se li mouen els pèls del bigotet. "Àiax, l'armadura de n'Aquil·les no serà teva". I ell sap que la mereix, però no s'immuta, no tornarà boig: "No en feia comptes...", respon, com si no li importàs en absolut l'armadura.
"Àiax, passarà molt de temps fins que en puguis reclamar una altra, si no mors abans". Ell fita la bruixeta tan neutrament com sap, mentre les emocions li trasbalsen les vísceres: "Gràcies per la informació; m'ho esperava, no em sorprèn"-- i somriu lleument.
-------------------------------------
Et despertes, de bell nou, suada, plena de por, febrosa... Hi ha el jove sense el vestit blanc amb tu, i plores. No has embogit però saps que mereixes l'armadura, que havia de ser teva, i que no la tens, i que necessites que la gent ho sàpiga. I odies les bruixes. "Per què no les vaig matar quan era un home fort i poderós? Els hauria d'haver arrencat les dents amb un cop de puny!!"-- et desesperes.
El jove et mira tranquil i et mostra el teu camí: pedregós, impossible, sorprenent. "Altrament, no t'agradaria"-- et diu-- "junts podem comptar-ne les passes i tu, a més, les pots contar".
I l'amazona oblida la disciplina i l'exactitud per uns segons de pau als seus braços.
