I REMEMBER BUT IT HASN'T HAPPENED YET
Una altra vegada ell es troba a escena; fosc a fora i fosc el posat. Silenci. En encendre's el primer focus la pols lluu i les venes rebenten. Tres segons en blanc i tot d'una les paraules fugen:
"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.
Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.
Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.
Tot i que les necessit.
O això em pens.
Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.
La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...
No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.
Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.
Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?
Aquesta ànsia del son etern.
Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.
Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.
L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.
Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"
El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.
"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.
Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.
Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.
Tot i que les necessit.
O això em pens.
Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.
La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...
No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.
Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.
Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?
Aquesta ànsia del son etern.
Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.
Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.
L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.
Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"
El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.
