L'HOME DE L'ILLA (i 2)
Ni m'ho vaig pensar. M'hi vaig atansar, corrents, sense preocupar-me que l'enrenou el despertàs i provocàs en ell una reacció violenta. S'hi havia de pujar per una escala de corda.
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.
