diumenge, 6 de febrer del 2005
dijous, 3 de febrer del 2005
SANT BLAI GLORIÓS
;-)
dimecres, 2 de febrer del 2005
ME VAIS A SOÑAR
dilluns, 31 de gener del 2005
L'ESTEL FUGAÇ
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ("L'amant de tota la vida")
diumenge, 30 de gener del 2005
D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (5)
Un altre pic, aquí teniu més paraules d'algú molt molt especial...
----------------------------------------------------------------
CINC (UN, DOS, TRES, QUATRE)
La pluja es retura entre l'olor de les mandarines.
El terra de les sitges es cobreix de molsa.
Els troncs d'alzina es descomponen.
La humitat inunda el bosc.
Hi ha esqueixos de boira esfilagarsada enganxats als arbres,
i tots els tons de verd i marró
són als ulls de la tardor.
Hem fet l'amor enmig del bosc,
sota la pluja.
Tombats sobre un llit de fullaraca banyada,
esquitxada de bolets de colors
que ens miraven escandalitzats.
divendres, 28 de gener del 2005
LA FILLA DE LANCELOT
dimecres, 26 de gener del 2005
UN DIA MOLT ESPECIAL :-)
dissabte, 22 de gener del 2005
Un altre regal (3)
Avui no és el Pare Nadal, no són els Reis, però algú m'ha donat un regal per al nostre blog.
divendres, 21 de gener del 2005
Albada (2)
dijous, 20 de gener del 2005
Albada
diumenge, 16 de gener del 2005
Pentesilea versus Eva
Ens interromp Eva, mare de la humanitat, amargada, condemnant el desig que s'estava congriant entre nosaltres. Ell la fita amb menyspreu, sensat, la ignora i em ressegueix l'esquena amb les mans. La complicitat d'aquest jove me'n traspassa la força, l'energia, les ganes de brega. Provoc aquesta eterna escalfabraguetes, vestal indigna, especimen de dona asexuada, masclista, que vull extingir... A cada paraula, Eva s'omple de confusió i espines, vol fugir.
dijous, 13 de gener del 2005
Entrada al Paradís
dimarts, 11 de gener del 2005
Rosaura
dilluns, 10 de gener del 2005
Baixada als Inferns
diumenge, 9 de gener del 2005
divendres, 7 de gener del 2005
Intocable
Environed me, and howled in mine ears
Such hideous cries that with the very noise
I, trembling, waked, and for a season after
Could not believe but that I was in hell,
Such terrible impression made my dream.
[From William Shakespeare's Richard III]
dijous, 6 de gener del 2005
Visita dels Reis
Ses Majestats han deixat un regal per al nostre dip (diari interactiu personal), bitàcola, blog... Aquí el teniu:
------------------------------------------------------------------------------------------------
DOS
dimecres, 5 de gener del 2005
El soldat rebel
--després, si vol, em pot MOSSEGAR. (Em faré el mort!) Al funeral, els assistents M'AMAREN amb llet i riuen.
dilluns, 3 de gener del 2005
El Príncep del Pebre
diumenge, 2 de gener del 2005
L'arqueòloga
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.