L'ESTEL FUGAÇ

Ahir vaig veure un estel fugaç, i vaig desitjar que el meu cos bollís de calent, nua, sota una flassada amb ell, per encalentir-lo, per deixar-me omplir amb tot el seu desig, per cedir-li tota la temperatura i restar amb la pell de gallina, inventant les besades més lentes i sucoses...

Però va resultar ser un cohet, de l'espai, que va caure a la platja amb un enrenou que em va esglaiar molt. Encara no sé com però, tremolosa de por, vaig anar a rebre aquell ésser que venia d'una altra galàxia. És simpatiquíssim, el veïnat ideal. Té fred i el convid a un cafè. Molt agraït, em demana "Vols que et lliuri d'alguna cosa que et faci molta nosa? Puc fer-ho, saps?".

En segons pens mil coses però, atabalada, dic "Emporta't na Shirley. Avui se m'ha acostat, disfressada de bona persona, com la bruixa de la Blancaneus, amigable, i m'ha oferit pomes enverinades que, només de tocar-les, ja et cremaven a la mà. Sempre he d'estar en tensió quan ella és a prop, amb l'arc a l'esquena, la fletxa a tocar de mà, els músculs disposats a l'atac com si fos una pantera..."

Ell somriu i diu: "Ella honora les teves imperfeccions amb la seva profunda enveja, i amb les seves estratègies et fa millorar immensament com a caçadora... Crec que encara no me l'emportaré."

Quan se'n va em torna el desig d'abans, la batalla nua, suau, la pell d'ell que sempre pens que he tocat poc, els mugrons mínims, exaltats... I l'arc i les fletxes vençuts.

D'amor de cap a peus vinc amarat,

d'amor i de furor quan et despulles

vora el llit on t'espere despullat.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ("L'amant de tota la vida")

D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (5)

Un altre pic, aquí teniu més paraules d'algú molt molt especial...
----------------------------------------------------------------

CINC (UN, DOS, TRES, QUATRE)

La pluja es retura entre l'olor de les mandarines.

El terra de les sitges es cobreix de molsa.

Els troncs d'alzina es descomponen.
La humitat inunda el bosc.

Hi ha esqueixos de boira esfilagarsada enganxats als arbres,
i tots els tons de verd i marró
són als ulls de la tardor.

Hem fet l'amor enmig del bosc,
sota la pluja.
Tombats sobre un llit de fullaraca banyada,
esquitxada de bolets de colors
que ens miraven escandalitzats.

LA FILLA DE LANCELOT

Pobre Sir Lancelot, enamorat, gairebé perfecte, tacat per l'adulteri, pare de Galaaz, l'heroi perfecte. La seva filla, desconeguda per mor de tan excels germà, va poder dur una vida més lliure, sense tanta pressió.

Una de les seves gestes va ser reunir Mentat-74 i Pentesilea, la qual cosa no va ser gaire fàcil. Primer de tot, les va haver de fer coincidir en l'espai i el temps, com si fos per casualitat. Aquell dia ambdues tenien una llibreta a les mans, amb unes xifres antigues... La varen obrir a l'atzar i varen llegir "la filla de Lancelot". Les discussions amigables posteriors sobre si en Lancelot tenia una filla o no varen ser el punt de partida d'una amistat duradora...

Aquella llibreta era plena de poemes, i hom té la sensació, en llegir-la, que sempre n'apareixen de nous, o que els antics canvien. (Potser en Merlí hi tingui alguna cosa a veure.)

Aquí teniu un dels manuscrits de la llibreta:

Jo volia un àngel de paradís i l'he fet caure, li he cremat l'ànima, li he fet dir adéu a l'esguard d'Ell, que semblava no mirar enlloc i cercar una música intensa, trista, per sempre...

L'àngel està espantat. De sobte descobreix que té mans, i desig, i ho troba horrible.

El seu cap esclata en colors i intenta mutilar-los.

No té cap do; pensa que està maleït; sent la fredor de la Mort.

Treu teranyines pels ulls i jo les capdell.

El cobresc amb mil perfums perquè se senti bé.

Tot d'una vomita l'alè diví, que s'enlaira com un ocell estúpid que jo tir al foc, i el seu fum cansat conjura una alzina buida que ens acull aquella nit.

UN DIA MOLT ESPECIAL :-)

Sé que és tard i que no hauria d'estar escrivint, però en un dia tan especial per a mi no puc evitar el regal d'aniversari, d'un dels millors aniversaris que record.

QUATRE (UN, DOS, TRES)

Som a una casa pintada de blanc amb moltes habitacions,

unides per passadissos i escaletes.

És de nit.

La lluna està al quart creixent.

Tota la casa és plena d'espelmes

i pomes

i raïm

i fum d'encens de missa.

Vint-i-dues verges piquen cors de mussol dins murters de marbre.

Un bou negre molt gros boixa amb una dona molt blanca.

Hi ha onze llençols tacats de sang per les parets,

i vuit sacs de blat.

Un frare es beu el pixat d'un infant,

i li regalima per la barba.

Velles sonades

i malalts de sarna

combreguen amb sement de moltó,

vora el foc.

Hi ha dotze llengües de xai dins ampolles blaves,

i ulls de geneta dins flascons verds.

I ribelles plenes de butzes.

Set dones muntades damunt forques volen dins la nit

i menstruen sobre els camps llaurats.

Un altre regal (3)

Avui no és el Pare Nadal, no són els Reis, però algú m'ha donat un regal per al nostre blog.

Celebrem que els amants intensos s'han retrobat, que ella necessitava bojament la mà d'ell a la galta i que ell es delia simplement per estrènyer-li el cos una llarga estona.

----------------------------------------------------------------------

TRES (UN, DOS)

Ara fa un any i mig que vaig arribar aquí amb na Blanca.

Ella m'havia parlat d'aquest lloc.

Tot és molt pla.

Sempre hi ha una llum de fusta vella i descolorida.

El sol és un albercoc posat a assecar sobre el canyís.

Les pales de la figuera de moro guaiten darrere el marge.

Un borino ros sobrevola el porxo.

Estic esbraonat.

Amb la panxa plena i regust de síndria,

em quedo adormit recolzat a la paret.

Em sembla notar l'olor del cafè que es refreda sobre la taula.

Un oratge cansat despentina les cogulles.

Els dimonions de la pols s'encalcen.

Somio que na Blanca, dreta al pati,

dirigeix els núvols i el camí del sol.

Fa créixer els lledoners.

Ordena la delicada arquitectura del món.

Sura sobre les aigües de platges llunyanes.

Parla amb les algues.

Compon les pedres.

Sap tot el que passarà,

i pateix.

Albada (2)

Tot sol, ell se n'anà a travessar la porta, sense ella al seu darrere, sense poder tornar petit per uns segons i deixar que ella l'abraçàs fort, com abans.

Ullerós, va ocupar el seu lloc a l'oficina. La seva companya, deforme i estranya, sempre rient estúpidament, li va dir, alhora que s'aferrava a una dona que li intentava endreçar els papers: "És la meva cosina, no és meravellós?". Abans ell hauria contestat amb correció i hauria ignorat el tema, però se sentia molt sensible, i li va contestar, entristit "Sí que ho és; a mi m'agradaria poder, si més no, menjar acompanyat, però em sent gairebé vidu, mutilat".

De cop i volta, na Shirley, que era allà i ho havia sentit tot, es fa enfilar a una taula (perquè si no, ningú no la pot veure) i, ridiculitzant aquell pobre amant melangiós, va escopir "És patètic veure't plorinyar a cada paraula... Em vols fer creure que ella és millor que qualsevol de nosaltres? Déu meu! És insuportable veure com tot el que t'envolta et fa pensar en ella!"

Reprimir les llàgrimes hauria estat donar-li la raó a na Shirley, així que ell plorà, sens vergonya, intensament, mentre aquella bruixa embogia d'enveja.

Aleshores, vulnerable, va aparèixer Ella, l'arc a l'esquena, "Shirley, la meva bondat natural m'impedeix veure el teu patiment". I la va enviar directament a l'Infern.

Ell la fitava amb un somrís que la féu tremolar; ella no va poder evitar mirar el seu amant com mai, alhora que pensava "et menjaria"...

O Love, I live and die in thee,

Thy grief in my deep sighs still speaks:

Thy wounds do freshly bleed in me,

My heart for thy unkindness breaks:

Albada

[...] l'Espoir, vaincu, pleure, et l'angoisse atroce, despotique, sur mon crâne incliné plante son drapeau noir.

Baudelaire, Ch. Les Fleurs du Mal. "Spleen"

Ella corria amb el seu amant en braços, com si fos un anyell diví, l'arc a l'esquena. Ja no volia pensar més en ell, el qual, serè com un nadó, callava i la mirava amb els ulls molt oberts. Ell es deixava dur, ple de confiança. A ella, aquell cos li cremava encara les mans.

Al rompent de l'alba, el va deixar sota una alzina i, d'esma, va tesar l'arc per matar-lo. "Fibla'm sense escut" --sospirà ell-- "fon el gebre del tot" --afegí.

El fet que ell no intentàs esquivar l'atac la va entendrir molt; per això va decidir parlar-li en lloc de matar-lo...

"Desig --ordenadament-- extirpar-te de mi mateixa perquè no hi deixis arrels. I si ja n'hi has deixat, desig que es panseixin meravellosament lluny de mi. Per no veure el teu cúmul de branques i fulles en descomposició, ni veure si t'enlaires ni si mors."

Respirant amb dificultat, ell s'alçà, sense drames, "No voldria encisar-te de bell nou" --va dir-- "Vola lliure" --i se n'anà.

Pentesilea versus Eva

Només esper el moment d'acabar l'escena, sortir del somni, reprendre la realitat, privada i satisfactòria. Aquests instants són records que sí puc guardar. L'aire mou les cortines translúcidament i ell somriu sense la llum dels focus, nu i ara expectant.
Ens interromp Eva, mare de la humanitat, amargada, condemnant el desig que s'estava congriant entre nosaltres. Ell la fita amb menyspreu, sensat, la ignora i em ressegueix l'esquena amb les mans. La complicitat d'aquest jove me'n traspassa la força, l'energia, les ganes de brega. Provoc aquesta eterna escalfabraguetes, vestal indigna, especimen de dona asexuada, masclista, que vull extingir... A cada paraula, Eva s'omple de confusió i espines, vol fugir.

Però jo li dic que la fatalitat m'ha posat al seu camí, que la pens fulminar, i llenç per la finestra la mare de la humanitat.

Entrada al Paradís

Avui veia el reflex en aquest món de la mentidera Shirley, però avui ella ja no em podia fer mal; hi havia quelcom diví en mi que em protegia com el millor dels escuts.

Només pensava en un amant al qual volia tocar, endinsar-me en sa llum, cercar-lo cega...

Com més dur era el combat, més vertader era el somriure que em coronava, amb somnis d'estiu.

I després no he volgut curar les meves ferides, amuntegar riqueses ni beure sense mesura, només volia trobar una carta amb la qual havia estat pensant tot lo dia, entre fletxes i sang.

En llegir-la, he agraït que el descans de la dura guerrera sigui ple de pessics de carn i que el meu esguard no només ompli de pànic l'enemic. Aquí la teniu:

"Em voldria beure els teus ulls. Nedar-hi. Capbussar-m'hi. Assadollar-me d'ulls verds.

Me'ls beuria amb la set amb què es beu una cervesa freds. A grans glops. Refrescant-me. Emborratxant-me."

Que els déus beneeixin els amants capaços de pensar paraules com aquestes!

Rosaura

¡Qué haré! Mas, ¿para qué estudio

lo que haré, si es evidente

que por más que lo prevenga,

que lo estudie y que lo piense

en llegando la ocasión

ha de hacer lo que quisiere

el dolor?

PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA. La vida es sueño, jornada II, [escena XIII], (ROSAURA), versos 1868-1874.

Baixada als Inferns

He baixat forçada als inferns per treure-hi na Shirley, com Orfeu. He trobat l'entrada al món subterrani. He arribat a la llacuna Estígia. El Ca de l'Infern m'ha deixat passar. I Caront, molt cordial, m'ha ajudat a travessar el riu. Hades i Persèfone no han pogut ser més amables amb mi, m'han acompanyat fins allà on és na Shirley.

Quan l'he vista, supòs que hauria sentit molta llàstima per ella si fos humana. S'ha engreixat encara més a l'Infern, està envellida, i els seus rínxols ridículs semblen una perruca bruta. Duu un vestit d'executiva i amaga la seva immensa inseguretat darrere unes passes de top model que en ella queden absurdes i patètiques.

--I quin és el càstig?--vaig demanar a na Persèfone, que em va somriure.

--T'encantarà, Pentesilea.

Aleshores, va entrar-hi un dimoni atlètic, bellíssim, amb una enorme destral tacada en sang. Na Shirley cridava com un porcellet i intentava fogir-ne:

--Si t'agaf, puta urraca dels collons, farem frit de matances-- xisclava ell, alhora que li bollien els ulls.

En un segon, la va decapitar. En dos segons, enmig de dolors terribles, li tornava a créixer el cap.

--Meravellós-- vaig dir jo.

--Sí, aquest jove dimoni és una joia-- sospirà Persèfone -- Quan són dies de festa, abans de decapitar-la, li caga a la boca-- m'explicà, tendra.

--Et pots endur na Shirley, si vols-- en va dir Hades --fa molta pudor fins i tot per als dimonis. És un ésser realment repugnant. Si surts de l'Infern, ellà et seguirà.

--Però menja abans una mica de magrana-- m'oferí Persèfone, amb un esguard captivador.

--M'afalaga molt tot plegat, però no, gràcies-- ja em coneixia el truc de la magrana!

I així vaig començar a caminar pensant que aquella desferra em venia al darrere, esperançada, pensant que ja era gairebé lliure. Abans de sortir, però, em vaig girar per veure la seva perplexitat i li vaig escopir. Un dimoni fantàstic la va venir a cercar.

No volia fer-ho, de veres, era només el meu fat; vaig entrar a l'Infern com Orfeu, i com Orfeu en vaig sortir.

Mentat 74 dixit

"CRÍA FAMA Y TE SACARÁN LOS OJOS"

Intocable

With that (methoughts) a legion of foul fiends
Environed me, and howled in mine ears
Such hideous cries that with the very noise
I, trembling, waked, and for a season after
Could not believe but that I was in hell,
Such terrible impression made my dream.
[From William Shakespeare's Richard III]

Quan les nits cremen ben endins la Reina, la tornen lletja.

Ella té por de mirar-se la cara.

Només el vi li enlaira el cor. Després, li capgira els sentiments per fer-la caure.

Es fa mal i calla; endevina la lluentor d'una llàgrima a un vidre...

---------------

Avui la Reina s'ha aixecat i vol castigar tothom; però no en sap, i al final es fereix de bell nou davant del mirall, que té por.

Vol fer callar tothom a cops de vidre!

La descobreixen tothora plena de sang i crits de ràbia.

Cada nit, tothom creu que mor, però només delira: es deixa tocar per algú que no existeix, però que la fa riure, l'acotxa, l'estima.

Són els únics moments de mandat que no sobren.

Visita dels Reis

Ses Majestats han deixat un regal per al nostre dip (diari interactiu personal), bitàcola, blog... Aquí el teniu:
------------------------------------------------------------------------------------------------
DOS

A cinc-cents metres sota terra hi ha un rebost ple de totes les coses que un dia perdem i que no hi ha manera de trobar.

Hi ha milions d'objectes petits, com ara botons, anells, arracades, tisores, plomes o llapis.

També hi ha quadres que han quedat oblidats, mobles que no s'han endut en canviar-se de casa, plantes en cossiols, miralls, portes i animals que un dia se n'anaren.

Dos dimonis vermells guarden les portes.

Ningú no duu les coses fins aquí.

Vénen elles soles a cercar companyia.

Hi ha llits i taules llarguíssimes amb canelobres, i coixins, i armaris enormes, i roba blanca, i gorres de dormir, i abrics, i xoquins, i nins que juguen amb totes aquestes coses, i vells asseguts a balancins que somriuen com beneits.

I la llum de tantes tardes perdudes entra en totes direccions des de les finestres recolzades sobre les cadires, o penjades a les parets, o ficades dins calaixos.

I vent i fulles seques sobre els trispols de cases abandonades.

El soldat rebel

L'esguard relaxat i l'Amor que no hi és m'han dut aquí. Dins, vessen senzilles sobredosis d'emocions (que em fan desitjar gent amatent a qui després matar amb més plaer...).

Deix algú viu, perquè això sovint CANSA, perquè vingui, fora barram, i em tregui les sabates,
--després, si vol, em pot MOSSEGAR. (Em faré el mort!) Al funeral, els assistents M'AMAREN amb llet i riuen.

La sorpresa SÓC jo corrent pendent vermell avall eufòric sense mots.

Hom em mira i troba quelcom que el diverteix. Jo només INTENTAVA oblidar...

------------------------------------------------------------------------------------

SEMBLA que plor sense interpretacions quan la bellesa em sorprèn amb disfressa decadent..., però de fet és una felicitat congelada...

I un somrís de no-res em basta per esquitxar tothom.

El Príncep del Pebre

Avui ha tocat a la meva porta el Príncep del Pebre. Abans de deixar-lo passar, li he demanat que em descrigui com se sent quan em ve a veure.

--És com anar a veure algú que suposadament és com el teu fill, però que al final et folla. És com anar amb una amiga que es transforma en cavall servicial en aparença, però que després et fa caure-- aquí ell ja es començava a excitar --És com anar a visitar una amiga i que resulti que és un amic. I quan esperes l'amic, no trobes les sabates. I quan te les poses, vas sense calçons i penses contínuament en ell--

------------------------------------------------------------------------------------------------

Quan es desperta és molt dolç, tot i que sempre es queixa d'un gra de pebre que té sota la pell a la cama dreta, de naixement. Però això només és la seva manera de dir que és feliç.

L'arqueòloga

L'hora era clara, lluminosa, cap al vespre d'estiu. Una dona guaitava per una balconada integradíssima, envermellint immòbil amb tots els objectes que tenia al seu voltant. Només el vestit blanc es rendia a l'oratge.
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.

Rodatge al bosc

Blanquerna, Mentat74, Parlanchina i Pentesilea van anar un matí al bosc amb un director de cinema. Al cap d'un parell de minuts es varen trobar una barra de bar allà enmig, no molt grossa. El director va ordenar que hi pujessin, dretes... No era fàcil. Tot eren rialles, crits, empentes divertides... Mentre maldaven per pujar-hi, una mica rebels, el director anava col·locant els seus estris, seriós. Mirava d'enquadrar aquells personatges desbocats. En dir "acció", Blanquerna, Mentat 74, Parlanchina i Pentesilea van començar a cantar cridant, amb totes les seves forces, la cançó de Barri Sèsam. Encara ara, quan ho recorden, no poden evitar, com a mínim, somriure.

Va ser un moment ple d'energia, d'optimisme, de bogeria...!

FELIÇ 2005!

La ciutat estranya

Tots dos havíem arribat, pensàvem, de bell nou, a la ciutat on tan feliços havíem estat anys enrere. Darrere el somni de les cases antigues, que tant contribuiren a la nostra felicitat, apareixien edificis les estructures dels quals eren enormes pantalles de televisió més grans com més acostades a l'horitzó eren, i no era cosa de la perspectiva, no.
La primera impressió fou un gran disgust.
Decidírem anar a llogar un cotxe per fugir d'aquell desastre de la modernitat.
A les oficines, l'encarregada es trobava al caire de la histèria. Així com premia les tecles del seu ordinador, la pantalla se li empetitia i no ens podia fer la reserva. Davant nostre, ens va explicar que necessitava telefonar els tècnics, que féssim el favor d'esperar.
Dos minuts més tard van aparèixer per la porta dos joves atlètics i bellíssims. Després d'una salutació més que cordial i una petita queixa per part dels joves, atès que aquella setmana havien de menester els seus serveis molt sovint, l'encarregada va descórrer una cortina que tenia al seu darrere. A l'altra banda d'un vidre hi havia un llit, però aquella dona s'hi referia com "la terminal de l'ordinador".
Els joves passaren al llit i es despullaren. Davant la nostra expressió de sorpresa, l'encarregada ens digué que no passàssim pena, que seria qüestió d'un minut. I tenia raó. Al cap d'un minut els tècnics havíem fet l'amor i s'havien satisfet completament.
En sortir, l'ordinador tenia la pantalla impecablement gran. "És que som uns professionals!", es justificaren ells. "A reveure!", somrigué la dona.
Havia coses que, afortunadament, no havien canviat en aquell lloc.
Fugírem motoritzats cap als afores quan ens va cridar molt l'atenció un grup de cases que semblaven fetes de sal. Al voltant, tota la gent vestia de blanc, i cridaven i parlaven molt.
Valia la pena aturar. Resulta que hi havia un mag hindú que intentava ajudar un matrimoni de vells que havia trobat un nadó que canviava de sexe cada tres hores. Intentava predir-los el sexe definitiu amb uns dibuixos que els feia a les mans amb alquena.
Semblaven tristos, els vells. "Com li podem concertar un matrimoni, així, sense saber definitivament què serà, si home o dona?", ens van dir. L"explicació era complicada, i ho vam deixar fer.
La gent que cridava i parlava no sabíem qui eren, però es passaven contínuament el nadó de mans, el qual, quan el vam arribar a veure, era una nina.

EL NOUVINGUT

Als altres sembla que no els acompanya gens la llum de l'estiu en el seu treball; els seus moviments són feixugs. A mi, per contra, aquesta llum em fa sentir amb força el lloc precís on em trobo, molt endins, com una necessitat fisiològica a punt de manifestar-se, única i irremeiable... Tanta energia solar m'omple, així mateix, d'un trepidant moviment intern: com si dins meu hi hagués unes immenses calaixeres a les quals el meu esperit es diversifica entre la feina i les divagacions, tot plegat controlat al segon, sense interferències ni errades de connexió.
Han tocat a la porta. No sé per què, atès que entren a la nostra sala sense esperar resposta. Només era un avís. Una superior ens presenta un home jove que farà feina amb nosaltres.
Sento com m'esquitxa la ràbia dels altres. Han trobat un entrebanc més al seu camí de pujada a l'èxtasi de l'èxit i l'estabilitat. Jo només he trobat un descans permès i no estipulat que pens sucar fins a la darrera gota.
El nouvingut els mira i jo l'observo a ell. Ha advertit la malfiança amb què ha estat rebut, però decideix ignorar-la i somriure. Els altres li responen el gest, des de la distància, amb una correcció summa i llunyana.
No puc evitar sentir-lo a prop, familiar. No sé què em passa, però el meu dispositiu d'autocontrol no escolta les meves pregàries.
Un cop saludat tot el personal, volta cap a mi i em clava les pupil·les, les quals sento com una llengua de foc divina que em fa comprendre a la perfecció tot el que em diu. Em sento com si recordés quelcom que havia oblidat feia temps, però no tinc temps de pensar i jo mateixa quedo sorpresa en sentir una salutació que em sortia dels llavis. Ell em torna un somrís i m'encaixa la mà, a través de la qual m'inocula més foc seu.
Sento com si una zona enrampada del meu cervell tornés al seu estat normal. Els altres fa estona que ens ignoren.
Per moments, un formigueig em duu records d'una terra que no és la que ara trepitjo amb immediatesa. Se m'havia esborrat totalment, i ara veig com va ser d'important en el passat algun dels seus integrants que, amb detalls puntuals i profunds, impressionaren una imatge molt forta en mi, un univers antic i només meu aleshores.
Ara sento com si l'hi hagués traspassat al nouvingut, i no estic segura que m'agradi aquest vincle.