Benvolgut amic Arthur,
Darrerament, el senyor i la senyora nobles estaven preocupadíssims per la meva melangia permanent, així que varen convidar els millors actors dels voltants per entretenir-me.
A una escena d'un sopar, es necessitava l'aparició d'una dona, i em suplicaren que ho fes jo. Tot i que el personatge era fi en excés i afectat, vaig acceptar per cortesia. L'actor que m'havia fet l'oferta d'acompanyar-lo a escena tenia uns ulls bellíssims, i se'n desfeia bé quan actuava.
Ja a l'escena, em féu un comentari groller tan ben fet, que no em vaig poder estar de clavar-li una forqueta al cul. No es queixà, però una llàgrima s'endugué part del seu maquillatge blanc. Sense perdre les formes, però amb els ulls encesos, em demanà una satisfacció i exigí la meva immediata presència a les escales del pati, on, com per art de màgia, damunt d'una de les grans escales, hi havia un quartet de corda i, a sota, uns soldats. Tot llampejava de colors i perruques.
El meu rival sortí del no-res i m'agafà per les mans, cosa que em va estremir molt. M'obligà a cantar una cançó amb el quartet, una cançó molt idiota amb la qual, de sobte, s'hi mesclaren els compassos d'una marsellesa borda, acompanyada amb renou d'olles. Vaig pensar que eren divertits i vaig davallar l'escala cap a ells. El meu rival donà ordre explícita als soldats que em deixassin passar, però no em va agradar el renou de les olles i l'ambient era massa vulgar. Vaig partir.
Quan es ponia el sol, vaig tornar a l'escala. Aquell actor al qual jo havia ferit (ara ja dues vegades) jeia, nu, entre tovalloles blanques.
M'hi vaig acostar i el vaig tenir entre els braços; suava molt. Em va demanar una cosa que no vaig entendre. Vaig donar-li un braser que hi havia a la vora, ple de cendres, i s'hi rentà la cara.
Només un bany li tornà la seva vivor natural. (De moment, ningú no sap que el tinc a les golfes i els seus companys el creuen ja mort o monjo.)
La seva pell és gairebé tan fina com la vostra, i també és molt ric.
Rebeu una forta abraçada,
la vostra amiga
