HUMUS (3)

Les pupil·les dilatades. Puc veure-hi dins la fosca. Fa estona que ensumo el teu rastre.

Tu no t'has entemut de res.

Ja et veig. Em moc molt lentament.

Sóc a la vora. No m'has sentit.

M'estremeixo. És com si pogués paladejar la teva sang abans i tot d'haver-te encetat la pell.

PECCATRICE

A ell no li fa vergonya oferir els seus llavis tothora, molsuts, mig oberts, dolcíssims...

Quan ella hi cau ell en beneeix l'olor, el perfum, el sexe llis gaudit no fa gaire.

La besada creix tot i que ell es resisteix, jugant. Cada inici és pres amb precisió lenta.

I ella se li arrapa als braços, fortament, i ensuma el pit d'ell a través de la roba, i somia fregar-s'hi...

I aquí ve el sospir més sincer, i la duresa, i els convidats que marxen.

HUMUS (2)

Les neus es van fonent i jo us faig arribar més humus d'algú molt molt especial...
---------------------------------------------------------------------------------
DOS (UN)

Sóc un planta mutant. Obro les mans i les alço al sol.

Pigments fotosintètics mai vistos em permeten aprofitar la llum ultraviolada.

Aconsegueixo produccions brutals. Creixo i em ramifico a una velocitat de malson.

Floreixo i m'autopol·linitzo. En un segon, s'han escampat milions de llavors que ja estan germinant pertot arreu.

Envaeixo camps i camins. Esqueixo l'asfalt de les carreteres. Res no se'm pot resistir.

Puc viure de l'aigua del mar o només de la humitat de l'aire.

Més ràpid que qualsevol huracà, devasto el continent europeu.

RESURRECCIÓ

Entre la por i el gel de l'hivern, un pur ferro d'enganyifa on jo reposava m'ha deixat cega.

Tots els sorollets em semblen desagradables, em destorben. Totes les paraules que sent em semblen punxegoses, directes, em trasbalsen. Plor, i la visió de les meves llàgrimes és un somni impossible. Sols puc plorar paraules.

De ben segur que sóc patètica, tombant a dreta i esquerra, com un guinyol, estúpida... Potser vagi bruta i no ho sé... Tant de bo pogués sentir el patiment d'arriscar-me per un pas difícil entre muntanyes!

----------------------------------------------

Ara sóc a una illa fosca on un mag jove mira de guarir-me. Cada vegada que em cura, la seva pell se'm clava al cor i jo desig tallar-me els ulls, de mal.

Pens que m'estic podrint i no vull parlar, ni beure aigua, ni res...

Ell tenia paciència, però avui m'ha dit que els meus silencis el maten (jo podia sentir el seu dolor, com onades al cor), que li agradaria viure a dins meu per poder-me fer reaccionar com fos.

He allunyat els corbs que em seguien en somnis i el desig m'ha colpit. He estirat els braços, cercant-lo, i he trobat una cara suau i un cos ja a mig despullar. Quan era a punt de parlar-li m'he notat un pit als llavis, i n'he begut fins que el plaer gairebé l'ha marejat. Aleshores ell s'ha arrossegat dins meu com una bellíssima caiguda d'aigua amb molta força... Milers de mossegades intenses al cos m'han obligat a obrir els ulls, enmig del fang, encaixats, sorpresos per un déu que ens ha fet recordar i despertar... Tots dos veiem més enllà que abans i aprofitam aquest do per gravar-nos el rostre somrient de l'altre per sempre, mentre l'estança es cobreix d'un vermell intens que contrasta amb la nostra pròpia llum.

I am haunted by numberless islands, and many a Danaan shore,

Where Time would surely forget us, and Sorrow come near us no more;

Soon far from the rose and the lily and fret of the flames would we be,

Were we only white birds, my beloved, buoyed out on the foam of the sea!

YEATS

ECCE PENTESILEA (2)

Quan Pentesilea desconeixia encara més qui era ella mateixa i quin destí li esperava, era una ombra trista i malaltissa que només pensava com podia amagar-se, va tornar gairebé invisible...

Però un dia va fer-se més visible que mai perquè es varen creuar algunes persones al seu camí; sobretot un que no havia estat a cap batalla i amb el qual hi va haver un combat dolç i serè.

No la va matar, com dictava el seu fat antic, a una batalla. Però sí la deixà fortament ferida, en partir; tant, que va estar a punt de morir: el fat va pujar pel mirall, satisfet per la feina feta, a punt per arrossegar-la a l'altre món, però ella, per sort, es rebel·là. Va oblidar el seu nom i va decidir ser una jove com qualsevol altra, tot i que li batega una sant estranya tothora per les venes.

Anys més tard, de vegades apareix algú que sembla reconèixer-la, però ella dissimula amb algun acudit mentre se li remouen mil record per dins i la sang li bull.

I ara, amb el vigor antic i l'humor actual, esmolats ambdós a batalles i amargors, es manifesta sovint amb paraules, ferotge i rabent.

HUMUS (1)

Avui algú molt especial m'ha deixat això per a tots vosaltres...
--------------------------------------------------------------
UN

Les meves ramificacions neurals es connecten a l'entramat de les hifes del sòl.

Brolla la informació, la comunicació.

Expansions sinàptiques recorren les xarxes de filaments de fongs simbionts, connectats amb les rels dels arbres.

La meva consciència arriba als vasos conductors dels troncs.

Ascendeixo i em ramifico. M'estenc per tot l'ecosistema. Navego per l'espai intercel·lular.

Sóc lleuger. Sóc ràpid. Sóc il·limitat.

De cua d'ull veig la llum penetrant a dins la bòveda verdosa de l'interior de les fulles.

Espurnes fotosintètiques cauen de les voltes del sostre.

IN DARKNESS LET ME DWELL

L'actor és a l'assaig, dalt l'escenari, confús, no sap per on tirar, i pensa "no hi ha manera que surti. Tant de bo ella pugi a ajudar-me". I ella, és clar, puja, digna de totes les lloances... "No està malament...", diu, neutra, el cas és que no se'l creu. El fa girar d'esquena a ella, la mà al muscle, "és la mà d'ella", afirma, fluixet, perquè només ell ho senti, "no la relacionis amb mi", i segueix: "recorda la calentor de la mà quan ja no sigui al muscle, imagina Orfeu a l'infern notant la calentor d'Eurídice abans de girar-se a mirar-la i perdre-la; igualment, no em miris, perquè ella no pot tenir la cara de ningú. Sí que en pot tenir l'olor, el batec, la respiració. Com si a un somni la poguessis notar després de morta..."

Tot seguit, en actuar, va posar la pell de gallina a tothom que hi era i els va sorprendre força, ja que, a més, no tenien cap esperança d'avançar gaire aquell vespre; corprès, confessa al director, invisible des de l'escenari, que sense ella no ho podrà fer, que necessita que vingui cada vespre, ("on devia ser ella durant tot aquest temps que m'he perdut per interpretacions a mitges?", es plany).

El director puja a escena per fer-se visible i li demana de qui parla. Ordena encendre els llums del pati de butaques: a tot el teatre no hi ha cap dona. Preocupat, decideix acabar l'assaig. "Avui val més que descansis, demà ho veuràs tot molt diferent...", suggereix a l'actor.

-----------------------------

Però ell juraria haver-la vist. I hi pensa. I es toca el muscle cercant la calentor.

(Fosc)

YSABEL, PERDISTE LA TU FAXA

Ella era al pis d'ell, fent i desfent, un xic ofesa, esperant la festa, tot i que no hi havia ningú...

I una calorada li puja, de sobte, l'ofega, sua. Decideix canviar-se la roba i es mareja... Sort que troba uns braços agradables que l'agafen, tot i que no pot veure de qui són, uns braços que la vesteixen, d'algú que no coneix però que li demana si es troba bé, i li duu aigua, i l'espera fora que s'acabi de canviar, i s'ofereix per si ella necessita res.

Ella surt avergonyida, però gens ofesa ara, deixant que el desconegut la faci sentir cada vegada millor amb una conversa impagable. No hi ha ningú al pis.

"Millor això que esperar aquí avorrida", es justifica ella, i en notar que necessita justificar-se, tremola.

Comença a arribar tothom, però ella i el desconegut no es volen separar. Acaben trobant mil excuses per no fer-ho. Hi ha gent que els mira. I acaben al carrer, sols, la idea ha estat del desconegut. I al cap de no res ja s'agafen, i es besen, i es deixen els guants, i el coll del desconegut és bellíssim, i la pell d'ella deu ser exquisida, van pensant sense dir-ho, somrient. A la casa del desconegut, ella toca el piano sense traça, caparruda, alhora que nota el penis erecte del desconegut a la seva esquena, a punt d'esclatar.

------------------------------------------------------------------------------------------

En tornar a la festa, ella li diu a ell que necessitava una mica d'aire i que per això havia sortit. Ara es trobava molt millor. I ella i ell es varen fer una besada podrida, pestilent, de serp, que als llavis d'ella es barrejava amb l'agradable perfum dens del desconegut, que tancava els ulls i encara podia tocar l'esquena d'ella.

...I SET (7)

S'acaba la història dedicada a na Blanca...
-----------------------------------------
L'estiu és com un alè de mosquits calents.

Les formigues em pugen per la cara al fer la migdiada.
Em desperto amb el cap feixug.
El blau segueix clavat a la paret, emmarcat de finestra.
Una vaca remuga.

Em rento el rovell de les mans a la pica.
Les xigales acompanyen els degotissos de l'aigua.
En penombra, un migdia de juliol.

Àngels de cendra remouen el futur.

A les valls neixen els cards entre albons de gel.

No vull pensar més.

D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (6)

Algú molt especial torna a parlar-nos...
-----------------------------------------
SIS (UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC)

Érem en una cala,
nedant entre les roques enormes, que emergien com monstres
mil·lenaris i esgotats que renunciessin a
menjar-nos.

El cel era gris i fosc.
Les aigües, tan tranquil·les,
de color negre.

No feia fred,
però el vent xiulava.
Ens anàrem separant cada vegada més.

Es podien veure grumers de color verd i taronja
surant a mig metre de la superfície,
sense tocar-nos.

No hi havia sol,
ni lluna,
ni estels,
ni ones.

ECCE PENTESILEA

Pentesilea, en el passat, va ser presonera no d'un invasor, sinó de dos, poderosament atractius, als quals ni tan sols ara odia, i als quals en moments de solitud ha enyorat potser massa...

Tanca els ulls i els veu: dos mascles estimant-se, despullats, endormiscats l'un sobre l'altre en acabar, com dos cavalls joves que descansen el cap sobre el llom de l'altre... I ella acaronant una esquena, petonejant un braç, somrient com mai, descansant del joc o a punt d'entrar-hi...

Li agradava deixar-los dormir, dolços, i sortir a ensumar la nit densa, pensar que podria escapar en voler, o vèncer-los. Aquells dies ella cridava d'alegria com si llençàs un objecte contundent al cel.

---------------------------------------------------------------------------------

Dissortadament un dia va ser lliure i va quedar tota sola.

No es va veure amb forces de seguir endavant i es va clavar una fletxa al cor.

Algun déu benevolent es va transformar en mirall i ella es va veure morir fora del camp de batalla. Es va horroritzar. Es va treure la fletxa i va vomitar de l'espant, llargament... Hi havia sang i vòmit pertot.

I varen passar anys fins que algú, màgicament, va poder guarir la ferida totalment.

SANT BLAI GLORIÓS

Avui, dia de Sant Blai, no puc evitar recordar una de les meves padrines...

Perquè sempre que jo tossia, immediatament, deia: "Sant Blai gloriós, que mos se lleve la tos". Jo en aquell moment no li donava potser massa importància, però ara em surt també instintivament: si algú tus al meu costat, dic "Sant Blai gloriós", tot d'una, o potser només "Sant Blai...", com si algun dimoni o algun àngel del més enllà em punxàs perquè ho digués... Qui sap?
;-)

També perquè de petita ella em duia a l'església cada tres de febrer, i esperàvem al final, quan el capellà ens feia una creu a la gola amb un oli calent beneït; se suposa que això ens protegia contra les dolències de la gola. Tot perquè aquell sant diuen que va salvar de morir ofegat a un infant al qual se li havia clavat una espina de peix a la gola...

Segurament amb experiències d'aquestes es va forjar a la meva ment una espècie de sentiment pagà, entranyable, envers els sants catòlics; n'hi ha un per a cada cosa, talment els déus clàssics...

I per a mi, dir "Sant Blai gloriós" quan algú tus és més que el que en realitat sembla, és recordar algú important i donar-li l'única vida que puc després de la mort: la memòria.

Crec que ho diré sempre...

ME VAIS A SOÑAR

A la fi hem pogut estar junts, sense testimonis, uns instants bellíssims, de delicatessen... La meva imatge al mirall, entre copes, nua, mig recolzada a la taula feta a mida, els cabells a lloure per cara i esquena... Molt molt suau, intens, ensalivat, llarg...

I ell xiuxiuejant-me que jo li venia de cop al pensament, sovint, com una invasió...

I jo llepant-li el pit a cada sacsejada amb moltes ganes.

Fa molta calor. És gairebé estiu. Em crema el sol rabiós.

L'ESTEL FUGAÇ

Ahir vaig veure un estel fugaç, i vaig desitjar que el meu cos bollís de calent, nua, sota una flassada amb ell, per encalentir-lo, per deixar-me omplir amb tot el seu desig, per cedir-li tota la temperatura i restar amb la pell de gallina, inventant les besades més lentes i sucoses...

Però va resultar ser un cohet, de l'espai, que va caure a la platja amb un enrenou que em va esglaiar molt. Encara no sé com però, tremolosa de por, vaig anar a rebre aquell ésser que venia d'una altra galàxia. És simpatiquíssim, el veïnat ideal. Té fred i el convid a un cafè. Molt agraït, em demana "Vols que et lliuri d'alguna cosa que et faci molta nosa? Puc fer-ho, saps?".

En segons pens mil coses però, atabalada, dic "Emporta't na Shirley. Avui se m'ha acostat, disfressada de bona persona, com la bruixa de la Blancaneus, amigable, i m'ha oferit pomes enverinades que, només de tocar-les, ja et cremaven a la mà. Sempre he d'estar en tensió quan ella és a prop, amb l'arc a l'esquena, la fletxa a tocar de mà, els músculs disposats a l'atac com si fos una pantera..."

Ell somriu i diu: "Ella honora les teves imperfeccions amb la seva profunda enveja, i amb les seves estratègies et fa millorar immensament com a caçadora... Crec que encara no me l'emportaré."

Quan se'n va em torna el desig d'abans, la batalla nua, suau, la pell d'ell que sempre pens que he tocat poc, els mugrons mínims, exaltats... I l'arc i les fletxes vençuts.

D'amor de cap a peus vinc amarat,

d'amor i de furor quan et despulles

vora el llit on t'espere despullat.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ("L'amant de tota la vida")

D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (5)

Un altre pic, aquí teniu més paraules d'algú molt molt especial...
----------------------------------------------------------------

CINC (UN, DOS, TRES, QUATRE)

La pluja es retura entre l'olor de les mandarines.

El terra de les sitges es cobreix de molsa.

Els troncs d'alzina es descomponen.
La humitat inunda el bosc.

Hi ha esqueixos de boira esfilagarsada enganxats als arbres,
i tots els tons de verd i marró
són als ulls de la tardor.

Hem fet l'amor enmig del bosc,
sota la pluja.
Tombats sobre un llit de fullaraca banyada,
esquitxada de bolets de colors
que ens miraven escandalitzats.

LA FILLA DE LANCELOT

Pobre Sir Lancelot, enamorat, gairebé perfecte, tacat per l'adulteri, pare de Galaaz, l'heroi perfecte. La seva filla, desconeguda per mor de tan excels germà, va poder dur una vida més lliure, sense tanta pressió.

Una de les seves gestes va ser reunir Mentat-74 i Pentesilea, la qual cosa no va ser gaire fàcil. Primer de tot, les va haver de fer coincidir en l'espai i el temps, com si fos per casualitat. Aquell dia ambdues tenien una llibreta a les mans, amb unes xifres antigues... La varen obrir a l'atzar i varen llegir "la filla de Lancelot". Les discussions amigables posteriors sobre si en Lancelot tenia una filla o no varen ser el punt de partida d'una amistat duradora...

Aquella llibreta era plena de poemes, i hom té la sensació, en llegir-la, que sempre n'apareixen de nous, o que els antics canvien. (Potser en Merlí hi tingui alguna cosa a veure.)

Aquí teniu un dels manuscrits de la llibreta:

Jo volia un àngel de paradís i l'he fet caure, li he cremat l'ànima, li he fet dir adéu a l'esguard d'Ell, que semblava no mirar enlloc i cercar una música intensa, trista, per sempre...

L'àngel està espantat. De sobte descobreix que té mans, i desig, i ho troba horrible.

El seu cap esclata en colors i intenta mutilar-los.

No té cap do; pensa que està maleït; sent la fredor de la Mort.

Treu teranyines pels ulls i jo les capdell.

El cobresc amb mil perfums perquè se senti bé.

Tot d'una vomita l'alè diví, que s'enlaira com un ocell estúpid que jo tir al foc, i el seu fum cansat conjura una alzina buida que ens acull aquella nit.

UN DIA MOLT ESPECIAL :-)

Sé que és tard i que no hauria d'estar escrivint, però en un dia tan especial per a mi no puc evitar el regal d'aniversari, d'un dels millors aniversaris que record.

QUATRE (UN, DOS, TRES)

Som a una casa pintada de blanc amb moltes habitacions,

unides per passadissos i escaletes.

És de nit.

La lluna està al quart creixent.

Tota la casa és plena d'espelmes

i pomes

i raïm

i fum d'encens de missa.

Vint-i-dues verges piquen cors de mussol dins murters de marbre.

Un bou negre molt gros boixa amb una dona molt blanca.

Hi ha onze llençols tacats de sang per les parets,

i vuit sacs de blat.

Un frare es beu el pixat d'un infant,

i li regalima per la barba.

Velles sonades

i malalts de sarna

combreguen amb sement de moltó,

vora el foc.

Hi ha dotze llengües de xai dins ampolles blaves,

i ulls de geneta dins flascons verds.

I ribelles plenes de butzes.

Set dones muntades damunt forques volen dins la nit

i menstruen sobre els camps llaurats.

Un altre regal (3)

Avui no és el Pare Nadal, no són els Reis, però algú m'ha donat un regal per al nostre blog.

Celebrem que els amants intensos s'han retrobat, que ella necessitava bojament la mà d'ell a la galta i que ell es delia simplement per estrènyer-li el cos una llarga estona.

----------------------------------------------------------------------

TRES (UN, DOS)

Ara fa un any i mig que vaig arribar aquí amb na Blanca.

Ella m'havia parlat d'aquest lloc.

Tot és molt pla.

Sempre hi ha una llum de fusta vella i descolorida.

El sol és un albercoc posat a assecar sobre el canyís.

Les pales de la figuera de moro guaiten darrere el marge.

Un borino ros sobrevola el porxo.

Estic esbraonat.

Amb la panxa plena i regust de síndria,

em quedo adormit recolzat a la paret.

Em sembla notar l'olor del cafè que es refreda sobre la taula.

Un oratge cansat despentina les cogulles.

Els dimonions de la pols s'encalcen.

Somio que na Blanca, dreta al pati,

dirigeix els núvols i el camí del sol.

Fa créixer els lledoners.

Ordena la delicada arquitectura del món.

Sura sobre les aigües de platges llunyanes.

Parla amb les algues.

Compon les pedres.

Sap tot el que passarà,

i pateix.

Albada (2)

Tot sol, ell se n'anà a travessar la porta, sense ella al seu darrere, sense poder tornar petit per uns segons i deixar que ella l'abraçàs fort, com abans.

Ullerós, va ocupar el seu lloc a l'oficina. La seva companya, deforme i estranya, sempre rient estúpidament, li va dir, alhora que s'aferrava a una dona que li intentava endreçar els papers: "És la meva cosina, no és meravellós?". Abans ell hauria contestat amb correció i hauria ignorat el tema, però se sentia molt sensible, i li va contestar, entristit "Sí que ho és; a mi m'agradaria poder, si més no, menjar acompanyat, però em sent gairebé vidu, mutilat".

De cop i volta, na Shirley, que era allà i ho havia sentit tot, es fa enfilar a una taula (perquè si no, ningú no la pot veure) i, ridiculitzant aquell pobre amant melangiós, va escopir "És patètic veure't plorinyar a cada paraula... Em vols fer creure que ella és millor que qualsevol de nosaltres? Déu meu! És insuportable veure com tot el que t'envolta et fa pensar en ella!"

Reprimir les llàgrimes hauria estat donar-li la raó a na Shirley, així que ell plorà, sens vergonya, intensament, mentre aquella bruixa embogia d'enveja.

Aleshores, vulnerable, va aparèixer Ella, l'arc a l'esquena, "Shirley, la meva bondat natural m'impedeix veure el teu patiment". I la va enviar directament a l'Infern.

Ell la fitava amb un somrís que la féu tremolar; ella no va poder evitar mirar el seu amant com mai, alhora que pensava "et menjaria"...

O Love, I live and die in thee,

Thy grief in my deep sighs still speaks:

Thy wounds do freshly bleed in me,

My heart for thy unkindness breaks:

Albada

[...] l'Espoir, vaincu, pleure, et l'angoisse atroce, despotique, sur mon crâne incliné plante son drapeau noir.

Baudelaire, Ch. Les Fleurs du Mal. "Spleen"

Ella corria amb el seu amant en braços, com si fos un anyell diví, l'arc a l'esquena. Ja no volia pensar més en ell, el qual, serè com un nadó, callava i la mirava amb els ulls molt oberts. Ell es deixava dur, ple de confiança. A ella, aquell cos li cremava encara les mans.

Al rompent de l'alba, el va deixar sota una alzina i, d'esma, va tesar l'arc per matar-lo. "Fibla'm sense escut" --sospirà ell-- "fon el gebre del tot" --afegí.

El fet que ell no intentàs esquivar l'atac la va entendrir molt; per això va decidir parlar-li en lloc de matar-lo...

"Desig --ordenadament-- extirpar-te de mi mateixa perquè no hi deixis arrels. I si ja n'hi has deixat, desig que es panseixin meravellosament lluny de mi. Per no veure el teu cúmul de branques i fulles en descomposició, ni veure si t'enlaires ni si mors."

Respirant amb dificultat, ell s'alçà, sense drames, "No voldria encisar-te de bell nou" --va dir-- "Vola lliure" --i se n'anà.