diumenge, 6 de febrer de 2005

ECCE PENTESILEA


Pentesilea, en el passat, va ser presonera no d'un invasor, sinó de dos, poderosament atractius, als quals ni tan sols ara odia, i als quals en moments de solitud ha enyorat potser massa...
Tanca els ulls i els veu: dos mascles estimant-se, despullats, endormiscats l'un sobre l'altre en acabar, com dos cavalls joves que descansen el cap sobre el llom de l'altre... I ella acaronant una esquena, petonejant un braç, somrient com mai, descansant del joc o a punt d'entrar-hi...
Li agradava deixar-los dormir, dolços, i sortir a ensumar la nit densa, pensar que podria escapar en voler, o vèncer-los. Aquells dies ella cridava d'alegria com si llençàs un objecte contundent al cel.
---------------------------------------------------------------------------------
Dissortadament un dia va ser lliure i va quedar tota sola.
No es va veure amb forces de seguir endavant i es va clavar una fletxa al cor.
Algun déu benevolent es va transformar en mirall i ella es va veure morir fora del camp de batalla. Es va horroritzar. Es va treure la fletxa i va vomitar de l'espant, llargament... Hi havia sang i vòmit pertot.
I varen passar anys fins que algú, màgicament, va poder guarir la ferida totalment.