dijous, 3 de febrer de 2005

SANT BLAI GLORIÓS


Avui, dia de Sant Blai, no puc evitar recordar una de les meves padrines...
Perquè sempre que jo tossia, immediatament, deia: "Sant Blai gloriós, que mos se lleve la tos". Jo en aquell moment no li donava potser massa importància, però ara em surt també instintivament: si algú tus al meu costat, dic "Sant Blai gloriós", tot d'una, o potser només "Sant Blai...", com si algun dimoni o algun àngel del més enllà em punxàs perquè ho digués... Qui sap?
;-)

També perquè de petita ella em duia a l'església cada tres de febrer, i esperàvem al final, quan el capellà ens feia una creu a la gola amb un oli calent beneït; se suposa que això ens protegia contra les dolències de la gola. Tot perquè aquell sant diuen que va salvar de morir ofegat a un infant al qual se li havia clavat una espina de peix a la gola...
Segurament amb experiències d'aquestes es va forjar a la meva ment una espècie de sentiment pagà, entranyable, envers els sants catòlics; n'hi ha un per a cada cosa, talment els déus clàssics...
I per a mi, dir "Sant Blai gloriós" quan algú tus és més que el que en realitat sembla, és recordar algú important i donar-li l'única vida que puc després de la mort: la memòria.
Crec que ho diré sempre...