ECCE PENTESILEA (2)

Quan Pentesilea desconeixia encara més qui era ella mateixa i quin destí li esperava, era una ombra trista i malaltissa que només pensava com podia amagar-se, va tornar gairebé invisible...

Però un dia va fer-se més visible que mai perquè es varen creuar algunes persones al seu camí; sobretot un que no havia estat a cap batalla i amb el qual hi va haver un combat dolç i serè.

No la va matar, com dictava el seu fat antic, a una batalla. Però sí la deixà fortament ferida, en partir; tant, que va estar a punt de morir: el fat va pujar pel mirall, satisfet per la feina feta, a punt per arrossegar-la a l'altre món, però ella, per sort, es rebel·là. Va oblidar el seu nom i va decidir ser una jove com qualsevol altra, tot i que li batega una sant estranya tothora per les venes.

Anys més tard, de vegades apareix algú que sembla reconèixer-la, però ella dissimula amb algun acudit mentre se li remouen mil record per dins i la sang li bull.

I ara, amb el vigor antic i l'humor actual, esmolats ambdós a batalles i amargors, es manifesta sovint amb paraules, ferotge i rabent.