AI...

Ella fa olor de mango, d'encens, de te. De rosella i de menta en un tassó fumejant que t'escalfa les puntes dels dits... els horabaixes de pluja.

Ell atufa a conyac i a panets durs de formatge a mig matí. A cafè amb llet massa fred... aquests dies en què tot el rebenta.

Quan ella era petita i li demanaven què volia pel seu aniversari, sempre contestava: "una sorpresa". Fos el que fos, li agradàs o no, sempre estava agraïda, sempre havia estat una sorpresa.

Quan a ell li duien una jugueta que no era exactament com ell havia demanat, s'enfadava moltíssim.

Ell l'estimava a ella perquè de nina feia confeti retallant les pàgines del Nou Testament en trossets mol petits. S'hi passava dies. Ella era també molt petita. I el dia de Cap d'Any, quan tothom mirava la televisió o se n'anava, ella estenia els milers de trossets del Nou Testament que havia anat tallant aquells dies i s'hi rebolcava.

I es posava la roba de la seva padrina, que li venia llarga, com si fos una senyora antiga amb vestit de cua.

La nit de Cap d'Any, ella, la celebrava sola, caminant petita i alterosa entre els seus trossets de paper.

--------------------------

Bona nit, sirena amb gust de mar... --li xiuxiueja ell, sensual, cada nit.

EL MÓN FA L'OLOR D'AQUELL PRIMER SETEMBRE...

(La PENTESILEA del passat és entrevistada per un vampir postadolescent vestit d'enterramorts terroríficament atractiu)

VAMPIR: Conta'ns com és ell...
PENTESILEA: Estrany, estranyíssim... Té un ull de cada color
VAMPIR: I el tercer?
PENTESILEA: ...invisible!
VAMPIR: No en saps res més?
PENTESILEA: No. Però em sent al bell mig del buit quan el seu cavall de foc s'enlaira i el xuclo amb la mirada.
VAMPIR: La cosa és així de senzilla?
PENTESILEA: Tant, que sovint m'he de fregar els ulls compulsivament per assegurar-me que estic desperta entre dolces boires fosques.
VAMPIR: Què en diuen, les persones del teu entorn?
PENTESILEA: Que no tenc gens de seny. Que hi arrisc la vida per un ésser perdut. Que tot plegat és un desbarat.
VAMPIR: I el present?
PENTESILEA: Encara som una mica impacient amb les meves víctimes i, sovint, abans de poder-me'n servir, les deix fetes cendra. Em falta pràctica. Però la meva natura ara com ara és un tresor. Qui vol esperar un nou dia, el Sol, si tanmateix sempre surt igual? Més m'estim la nit: em fa perdre la serenitat, m'endinsa dins un oceà en què ja no em puc ofegar. De petita em semblava un somni, i mira'ns ara.

(L'entrevistada i l'entrevistador s'abracen sobtadament, amb impaciència)

RAMPA

Ell era ran de mar, consirós, gaudint perfums i lluentors, però somiava...
Cercant mots romàntics, però no en brolla cap més que --estic decebut!-- aquest: "No tenc il·lusió?!"
I es va fondre volent fugir.
Jo ni tan sols vaig veure com, sola ran de mar, nua, banyada.

"Tanmateix, despertaré", pensava ell, mirant de reüll el solc que va deixar i com s'omplia d'arena ara i adés.
I maleïa l'aigua alhora que n'evitava els vaivens; més tard, el desafiava l'enyor.

Desperta i tot ell és pura rampa.
Toca el seu cos i no hi és.
El menjar li llisca dels llavis, adormits...?

Respira fons i tot s'atura: "Quedaré tranquil. Ja em passarà."

No passa.

"Decebut i perdut al somni"

L'ANTIACTOR VIST PER UNA POSSIBLE ACTRIU

(La POSSIBLE ACTRIU seu a una cadira, seriosa, ofesa)

Superficial. Tot lo dia fa beneitures. Amb una deformitat interna, inútil. (Res a veure amb la de Gloucester!)
Droga els sentits i mai per obtenir un producte millor, sinó per fer veure que és un home de món. Tanmateix, aquest ús em resulta ridícul, estúpid.
Intent evitar-lo. No vull entrar en un joc deshonest.
És un company insegur, asistemàtic, imprevisible.

Jo vull l'altre: el que plora darrere la porta perquè pensa que no és prou bo. L'analític. El seriós. El correcte. El que estudia i alhora vomita l'interior controladament. És capaç d'establir una pauta amb l'emoció sense que ningú no ho noti. Aquest és el segur.

L'altre put; les seves companyies, sovint, també. Són lluny de l'essència que desig olorar. I la seva vida té més cops de teatre que l'escena.

JO VULL L'ALTRE...

AMOR...?

Permeteu-me que avui ho digui N. Hawthorne...

"No era amor, per molt que el pertorbés la seva esplèndida bellesa; ni era horror, tot i que s'imaginava el seu esperit imbuït de la mateixa essència nociva que semblava impregnar-li l'aparença externa, sinó que era un fill salvatge de l'amor i de l'horror alhora, amb una part de cadascun, i que cremava com l'un i s'estremia com l'altre."

CURIOSITAT (2)...

Una escala de marbre grisós ens donava la benvinguda. Va sortir l'amfitriona; sense respirar va fotre-li un cop al cap amb una pala, a ell, i es llançà damunt meu com un animal en zel. M'abraçava massa fort. Em feia besades de cafè amb llet agre. Jo feia tot el que podia per desfer-me'n, però, malauradament, les meves accions continuaven sensualíssimes: les coces esdevenien carícies que es cargolaven; les mossegades de desesperació, besades folles. Furgava i embestia el meu sexe amb dits toscos, desagradables. Jo bramava, però només se sentien gemecs de plaer! Vaig haver de suportar que ella en quedas tipa, inflada, vermella... Se'n va anar amollant baves, com un caragol inconscient. Ell es començava a despertar, ple de sang, esverat.

Quin error, deixar la pala al meu abast...! Fou inevitable cridar com una boja en agafar-la. Ella va baixar les escales --segon error-- i li vaig esberlar el cap d'un sol cop. La volia fondre, que no en quedàs ni una taca d'oli ni de misteri. Tot s'omplia d'un líquid espès i brillant.

"Ja n'hi ha prou; només era de carn i ossos!", em pregava ell.

Vaig aturar. Vàrem riure prou i ell va tornar tot vermell. Vaig acaronar-li el pit.

"Ets un àngel...!"

CURIOSITAT (1)...

Ell em va demanar "Què tens, ara?".
Ni jo mateixa no ho sabia.

Em vaig veure reflectida als vidres d'una tenda: els cabells es torçaven, exhuberants; els meus ulls temptaven sens cap mirament; els meus pits, farcits d'una estranya plenitud, maldaven per sortir de l'escot... Qualsevol moviment inconscient em sortia sensualíssim i jo no podia fer res per impedir-ho.

Ell no se n'havia adonat que li passava el mateix, i em mirava amb estranyesa, mentre jo cercava la manera d'explicar-li-ho sense que perdés el cap.

Llavors ens va cridar des d'una balconada una dona plena de tremolors i amb uns cabells tan oxigenats que feien mal als ulls. Duia un drap de cuina per sostenidors i res pus. "Passau si no teniu on anar! És de franc!".

Ell em va fer l'ullet i em somreia d'una manera coventa mentre m'empenyia cap a la porta.

JONÀS

Ella era com un mascaró viu en aquell vaixell a la deriva. Cridava per allunyar les petites embarcacions, per evitar el desastre. A la fi, algú va poder aturar el vaixell.

No era gens fàcil pujar a coberta; a més, cap mariner no la volia ajudar. La miraven com si realment fos un mascaró que s'hagués transformat en dona; un monstre, un fantasma... I pensaven que estava maleïda, que allò era cosa del dimoni, que portava mala sort. No la volien ni tocar ni mirar.

"Déu meu! Us he salvat! Com podeu pensar que estic maleïda??"

Ella interrogava; ells callaven i miraven en terra.

Ella va fer un darrer bot per tocar terra ferma i va cridar tan fort com va poder "tant de bo us ofegueu tots i tingueu una mort angoixant, lenta, humiliant, terrible!!!!!!!"

El pitjor comiat per a uns supersticiosos que li havien fet la travessia impossible.

JACULATÒRIA

Damunt l'escenari va caminant la NARRADORA, vestida de negre, llegint un llibre. Al pati de butaques hi ha na PENTESILEA, asseguda, amb un vestit llarg, blanc, i un full a les mans. S'aixeca i se'n va cap a l'escenari, sense arribar a pujar-hi. La NARRADORA ho veu i s'hi acosta, sense arribar a baixar-hi.

NARRADORA (encuriosida): Què ha estat...?
PENTESILEA (li dóna el full): He pensat que això et podria interessar... (La NARRADORA el llegeix) En veu alta, per favor...
NARRADORA: "Doncs ara ja no sé qui és més cruel, ja veus... El que passa és que potser hauríem de conèixer bé les dues versions, la del rei i la de la reina. I potser també la de l'actor, és clar. De vegades ens mirem massa la vida en una sola dimensió. Isnel" (La NARRADORA i na PENTESILEA es miren, pensant)

Pausa.

Entra l'actor. Somriu. Es col·loca al centre de l'escenari. La NARRADORA desapareix darrere les bambolines. Na PENTESILEA seu a la primera fila.

ACTOR (mirant fixament el seu únic públic):
Saps que m'agrada molt ser aquí dalt; és el que sempre demanava.
M'agrada també que hi siguis a prop.
Blanca roseta, t'estim,
àngel de la mort, et menjaria...
(L'ACTOR baixa al pati de butaques i s'asseu devora na PENTESILEA)
Tu deus ser...?
PENTESILEA: Sí.

Fosc.

UN CLÀSSIC: L'ORACLE DE DIVENDRES A LA NIT

A FOLLAR, A FOLLAR Y QUE CHOQUEN LOS PLANETAS!!

EL REI

El rei ha estat cruel, molt cruel. Mira la reina com si fos la tomba d'algú a qui ell hagués assassinat. Ella se sent com una antiga amant assassinada; s'amaga, no vol que ell ho sàpiga, per si en algun moment algun petit foc conscient li crema dins. Evita mirar-lo als ulls; si ho fes, ploraria sens remei i seria un desastre. Voldria perdre'l de vista fins que ell s'adonàs de com és de miserable, del fet que sense ella no és absolutament res. Però és inevitable trobar-lo de cara i aguantar l'aire als pulmons. Ell parla:

"Em vàreu fer construir un teatre al palau i avui he duit actors. Sé que us agradaran. Us he omplert el palc de roses..."

(Es pensarà que amb això em pot comprar?!)-- pensà la reina. "Mercès, missenyor, però en ve de gust anar a la primera fila; altrament, el perfum intens desviaria la meva atenció, i vull gaudir intensament de l'espectacle..."---va dir ella. I el deixà tot sol.

I baixà al costat de l'escenari a oblidar el seu infortuni, a viure la vida dels actors com un somni (com, de fet, ells la vivien).

De sobte, un actor curiós que cantava una cançó ridícula la va fer riure com mai. En acabar, se li va asseure al costat. Ella sentia un gran desig de mirar-lo, i en fer-ho es va veure immersa en una estranya i plaent familiaritat.

"Tu deus ser la reina"-- els seus ulls foscos somreien.
"I tu qui ets?"-- demanà ella, tot i saber-ho; sabia que faria qualsevol cosa per veure-la riure un altre pic.
"Som el qui ha acceptat aquest paper ridícul només per veure't..."
"... No podem parlar tant; l'obra continua..."-- ella es neguitejava.
"Demana'm el que sigui. Pixaria aquí davant si això et fes riure un altre pic"-- ella va somriure.
"Dóna'm el que el rei ja no em dóna. Però ves alerta amb la meva falda, ja que ha de semblar la de la reina en tot moment."
"Un plaer..."

ESTIGMA

Dotze campanades al bosc de les fades.

Besades confuses al Marsella; al·lucinacions (... amb qui anava jo?).

Final molt feliç; en vull més, i més, i més...

-----------------------------------------------

On es fiquen els barcelonins el mes d'agost???

EL PEDRAFORCA

El Pedraforca semblava immens, inaccessible des de la carretera, una mena de Mordor...

Els nervis, la por enfront d'allò desconegut.

El dia abans no havia estat molt bé de salut, però ho faria, vaja que sí.

La grimpada, la corda, el cim...

Hores de rosseguera. Músculs tensos.

El paisatge immens; l'aire fresc i sec a la cara.

Al final vaig poder amb ell i tot era bellesa, placidesa, companyia impagable, nafres als talons.

SIR LANCELOT, PERCUSIONISTA...

Sir Lancelot, cavaller enamorat, gairebé perfecte, ha anat a consultar l'endevina...

"No importa que em consulteu. Vós mateix sabeu què va passar aquella nit i ho explicaríeu millor que jo"-- va dir ella, somrient, trencant el fosc amb una espelma.

"Jo li donaria una connexió falsa; vós desconnectau les parts i li donau un aire oníric, i això m'agrada, perquè a partir d'ara tot haurà de ser un somni"-- pregà, deixant de banda el seu tambor, una mica entremaliat.

L'endevina va fer esclatar unes llavors i n'aspirà els vapors...

"Què veis?"-- s'emocionà ell, oferint-li ambdues mans.

"Certesa, desig, cames acrobàtiques. El vostre alè dolç, calent, d'una suavitat extrema. Una mica de dansa; la fortalesa d'ella..."

"Desig?"

"Molt. M'hi veig immersa; m'envaeix com una gran peresa..."

Aleshores Sir Lancelot va mossegar l'endevina, fortament, alhora que li estrenyia les mans. Ella només sabia que volia despullar-se i despullar-lo. Gemegaven sens vergonya. Ni sabien on eren. La Via Làctia genolls amunt, llavis endins. I vinguen llengoteigs, esguards, lluentors... La cintura d'ell als braços d'ella.

Un altre pic havia passat. Però se n'haurien penedit tant d'haver dit "no".

Els llibres de l'endevina els escupien paraules d'or: delicat, intens, preciós, vellut, arc de Sant Martí...

I entre el mareig agradable i la deixadesa patiren el dessagnament de l'amor: llengües de seda als llombrígols, el contrast agradable de besades massa innocents per al moment. El repòs de mil safrans.

L'endevina mira les estrelles.

"Què hi cercau?"-- demana Sir Lancelot.

La vostra filla.

CARMESINA, FUNCIONÀRIA

La princesa Carmesina pren part a una representació del Tirant lo Blanc. Ella és com de còmic, els seus gestos semblen dibuixats, i en Tirant no li agrada, tot i que per llevar-se'l de damunt no pot evitar que li surti una veu terriblement sensual en parlar-hi. Li fa ganyotes, però a ell li encanten. Fins i tot l'acompanya des del jardí de palau fins al dentista, ja que la princesa té la impressió que un dels queixals de l'enteniment se li desfà a la boca com una aspirina efervescent. Vaja! Ens sortir del dentista ella troba el seu cap; i és que resulta que el pare de na Carmesina li ha dit que s'ha de guanyar les garroves, i l'ha col·locada amb influència de funcionària. El cap s'ofereix amablement a tornar-la a la feina amb el seu carruatge.

I és que en Tirant no és tan heroic-- pensa ella. Ell se'n va a l'aventura, al risc, amb els amigatxos, sense horari, sense obligacions. Na Carmesina s'ha hagut de regir per una disciplina estricta, d'oficina, per una vida sedentària. I quan en Tirant torna, aleshores sí que és insuportable. Contant totes les batalletes! I ella fent de dona ideal en aparença, però per dedins amb unes ganes de bronca...! Amb tots els homes que hi havia per palau i va triar aquell bandarra que és pel món tot lo dia. Res, hauria de cercar-se un amant. Tenia la seva tradició fer-ho, però també li feia gossera haver de fer-se veure per un home perquè la conquistàs, o conquistar-lo ella, haver-lo de conèixer i riure-li les gràcies. Uf! Li agradaria més que li ho donassin fet, i era possible, però li feia vergonya. Sembla que envelleix una persona el fet que li faci mandra començar el ritual amorós.

ESTIUS (i 7)

Fa fred, mirant el mar eriçat de cendres.

Dos nins petits juguen entre les oliveres. El vent s'enduu els anys.

Potser va ser massa fàcil tastar la sang del drac. (Els teus llavis tacats del vermell que ens havia de donar la immortalitat.)

Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, les cases, aquesta quietud pudenta.

Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.

Veig les ciutats cobertes per l'escorça dels arbres morts.

Fantasmes negres recorren la muntanya, cercant la sang dels infants.

Ha començat a ploure.

-------------------------------------------------

La platja era plena de flors la primera nit d'estiu.

Caminant molt a poc a poc, endinsant-se en el mar, la nina tornava a casa.

ESTIUS (6)

La nina encenia el desig de la gent. Molts volien gaudir-ne. Molts ho feren.

La posseïen amb força, amb ràbia. Volien apagar el desig al mateix temps que la sensació que els despertava la seva mirada.

Li feien mal, li deixaven el cos ple de marques; ella es deixava fer.

Després es quedava sola, jugant amb l'arena. Dolorida, bruta de suor i pixum.

Li era igual. Mai no havia sabut ben bé què hi feia, allà, i si almenys havia pogut fer feliços aquells homes ja se sentia prou contenta...

El fonoll marí s'escampava inquiet per les roques.

[un ESTIU intrús de Pentesilea]

Ens atreia aquella casa gairebé menjada per les heures; ens encuriosia profundament. Se n'havien dit tantes coses! Ningú no hi havia entrat però fins i tot se'n venien plànols; ell en duia un.

"Cercam la sala dels passadissos?", digué; jo no sé dir no a una mirada fosca com aquella. Prenguérem l'alè i obrírem la porta.

Només una passa transformà la casa en el fons de la mar, però nosaltres, superant l'esglai inicial i amb una tendra sorpresa, hi podíem respirar. Ens fìtàvem amb molta emoció i m'envaïa una gran plenitud. "Calma...", digué ell, ple d'una estranya bellesa.

D'una de les habitacions sortí una galiota de fusta, destrossada; ens estrenyérem les mans. Ens passà molt a prop. Anava deixant caure uns pirates que s'anaven transformant en peixos amb perles que ens envoltaven. Un dels pirates, abans de transformar-s'hi, ens confessà: "El rei Artús era una dona!"; "El rei Artús va ser el meu pare!", li cridà un dels altres pirates-peixos...

Les llànties i les cadires antigues de la casa suraven, es gronxaven.

I nosaltres, sense tragèdia, en caminar, esdevinguérem una mena de cadàvers que havíem llegit a alguns llibres: despulles de coral, perles irisades, algues de mil colors...

Sempre somrient i agafats de les mans...

ESTIUS (5)

Bufa un vent de juliol. Són les set de l'horabaixa a fora de la casa vella del poble. Ens tornem a retrobar per contar-nos les històries viscudes.

Bevem vi i el sol cau a darrere dels pins.

Després que el món s'acabés vaig trobar-li molt poc sentit a tot.

Vaig asseure'm sota un pollancre, els peus sobre l'estora de grocs i verds de les seves fulles, i em va dir que no hi havia hagut per tant. Tot seguit callà i seguí deixant caure fulles.

Després de la fi del món vaig bucejar dins un mar d'herbes dolces.

Recollia algues del fons. Em bevia el silenci.

ESTIUS (4)

La lluna es glaça a la seva petita cambra. Escriu a la llum d'una espelma. És molt lluny de l'olor de la camamil·la sobre l'arena. Molt lluny de la farigola.

Naufragàrem a la vora del camí. El foc destruí el vaixell i tot es va encendre per darrera vegada.

(Hi havia un enterrament i a fora de l'església tot eren paperines i cintes i confeti.)

Ja només sé mirar els núvols i ensumar la molsa.

La nina va créixer entre els pescadors. Asseguda sobre les xarxes, mirava les ones. Somreia a les gavines.

Els tamarells escampaven les seves petites flors rosades al gregal. Se'ls veia nerviosos i preocupats.

ESTIUS (3)

Sentia la humitat de les coves als ulls i em vaig creure descendent del rei dels aladerns.

Parlava assegut a la roca. Hi havia reflexos del mar a la pedra i sobre la meva pell. Vaig imaginar que a baix hi havia una altra vegada la lluna. Em mirava i m'escoltava des de l'aigua. Des dels dies de l'aigua.

No tornaré mai més a la vall. La por se'm menjava enmig dels albercocs. M'agafava a tu i plorava ensumant els cabells de fum.

El padrí ens acompanyava a l'escola els primers matins. Agafats de la seva mà, el meu germà i jo miràvem el baf de l'alè i rèiem.

El padrí ens deixava. Amb els cabells blancs i descambuixats i el seu abric gris se n'anava a beure conyac.

ESTIUS (2)

Una nit de pa pagès i coca de verdura vaig somiar que tornava a caminar entre els ametlers.

El cel estava estirat i a sota dels garrovers hi havia matalassos de trèvols on s'amagaven els fullets.

El capvespre dels poetes hi havia algú vestit de negre que recollia copinyes i les netejava d'arena. Ja era tardor.

Les fulles d'alzina vessen dels marges, però el torrent està eixut.

En recollir les xarxes, el pescador va treure un nadó, l'abrigà i se l'endugué a casa.

ESTIUS (1)

Feia fred. Mirant el mar eriçat de cendres. El licor cremava dins la panxa com crema el record d'un mes de juny a l'escola, de petit, quan només hi havien rialles i la suor del pati.

Es bufà les mans. Els dies sense cel. La barca li semblava massa petita per contenir tota la seva angoixa.

La nit de la fi del món hi havia una nina rossa cargolant-se de mal a la platja.

El vent arrabassava trossos de mar i d'arena, que em colpejaven els ulls, la boca, la panxa, l'esquena. Vaig cridar i no podia salvar-la.

MÉS AUS...

Aquestes aus que m'envolten són cruels, envejoses, en el fons no volen creure que jo estigui amb tu. Per això intent provocar-les inflant-los l'estómac amb relats descarnats del nostre amor, amargant-los el dia a consciència. Desconeixen la passió. No s'imaginen les carns enllaçades i somrients. No en tenen, d'això. La seva màxima emoció del dia és un enfrontament ridícul per una causa absurda. Estic disposada a pagar la incòmoda quota per no ser així.

No podria, tanmateix.

M'intenten drogar amb la seva llengua metzinosa disfressada bastardament d'amabilitat, rectitud, honor.

Però abans m'estim més fer cara de no-res. Ignorar-les com a la casta de monstres que són: cocodrils ferotges femelles amb aspecte d'oques de cul gros que caminen ridículament... Contrafetes... Lletjones... Ni per fer paté, vaja.

----------------------------------------------

Per oblidar-les, em refugii a un llibre de filosofia. Una lectura que em faci reflexionar. Però a cada pàgina veig referències al teu cos. Els aforismes se'm tornen poemes que em fan separar les cames progressivament. La fotografia de l'autora és molt maca. És magnífica...!

mmmmmmm

Ni un petit record per a les oques plenes d'excrements

EL GALLINER

A temporades curtes --maleïts doblers-- em veig forçada a compartir un galliner.

Primer, optimista, em vaig voler integrar per ser una gallina més, però m'és impossible; tothora comet el mateix error: en un món d'ocells, vull que em vegin com una igual.

No són gaire intel·ligents. En qüestió d'un parell de dies, vaig conèixer i memoritzar totes les paraules ofensives que surten dels seus becs. També vaig construir mentalment les respostes que jo sabia que elles trobarien força adients. És senzillíssim pensar com elles uns moments.

Però en obrir la boca, com si estàs maleïda, només aconseguesc, com en un malson, pronunciar la resposta incorrecta, ofensiva, veritable. La resposta que en el fons vull dir.

Cada vegada em requereix menys esforç ser rebel, i el plaer és extrem, a pesar de les múltiples picades de bec que em nafren el cos (poden ser agressives com a lleones, quan s'emprenyen de debò).

Com odii aquesta gàbia, amb aquests ocells ignorants i miserables que es vesteixen d'aus exòtiques però remenen els peus en la merda!

No m'agrada ser al galliner.

No tenc res a veure amb les gallines.

Ni faig un niu ni ponc ous.

De nit, el bategar de les meves ferides em va acotxant com una cançó de bressol. Ara i adés somii que faig brou amb les gallines més velles.

DIAGNÒSTIC: ANTIDONA

Què potser no era abans del cap de setmana, el darrer dia que la vaig veure? Per què, doncs, veig en ella el pas d'una llarga temporada o d'un esdeveniment capaç de capgirar-la en un alè?

Moltes altres dones, mirant-ne la superfície, envejarien els pocs canvis que ha sofert el seu físic, però jo no em puc llevar del cap aquell lleu rictus, ressignat com el d'una víctima amputada i, no obstant això, viva, però amb una vida ridícula acceptada com un fat terrible, l'únic sentit de la qual és contar aquesta acceptació i recomanar-la agressivament a la resta de mortals. Els espècimens més característiques d'aquest tipus d'individu en diuen maduresa.

També inverteixen energies a desprestigiar l'esperit jove i arravatat, amb la qual cosa l'expressió se'ls torna agra i el color, estantís, malgrat la joventut física que puguin exhibir.

Arribats en aquest punt, es camina arrosegant els peus just per davant d'aquell somni que s'ha tingut sempre i és impossible que la resta d'éssers els vegin els ulls!

Quan caminen d'esma per grisos carrers metàl·lics mancats de vida, hem de prendre la precaució de no preocupar-nos-en; altrament, patiríem la mateixa sensació estàtica que m'ha quedat quan se n'ha anat ella. Vull evitar-vos-la. No és perillosa, però sí molt molesta i dolorosa.

LA PORTA DE L'ESTIU

Ella somiava que corria i que de sobte es veia dins un sac blanc, captiva. Va despertar del somni a una terra ferma amb esplet de vidres. En va agafar un i se l'endinsà decididament al taló esquerre, per comprovar que era real, que tenia peus i que sagnaven heroicament.

Va haver de lluitar per deixar de ser el misteri estèril, la decepció melic avall. La quimera que odiava i que tothom li deia que no canviaria. I a la fi havia guanyat la carn.

Amb un plaer espès, amb cigales que es ventaven de fons, venerava les seves cames noves de trinca, deixondides, flexibles.

I un dia va tastar la mar a la pell d'un altre. Tan suau...
I lliscava despullada tothora; encisadora sense escates multicolors.
Caminava, corria, lluitava; pel plaer de veure'l riure.
A ell.

Ell ha pres aromes de fruites de la terra clivellada pel sol per fer més salvatge la bellesa d'ella, a qui el cos li crema per manca d'aigua, però no s'ofega.

Ella ha pres el jove més pícar, més híbrid. El plaer els canvia el color del cel, brutal, intens, amb una energia que la buida.

ARTHUR (i 4)

.......................

Vaig entrar amb estremiments a un bell palau amb flaire de pell de taronja. Una dona agitada em guià a l'excusat. Els seus cabells eren grells de cítrics als quals furgava per menjar-ne de tant en tant. Quan jo hi era a dintre, no aturava de parlar i em costava concentrar-m'hi. La veu li sortia fosca. "Tot plegat és un somni." "I si despertes pixada de veres? O si, millor, despertes amb flaire de pell de taronja..."

En sortir, ja no hi era. Vaig anar al jardí, a recollir una hora efímera, amb una agradable coloració de freds. Hi havia un home de cabells sagnants que es masturbava i em va deixar embadalida. Quan se m'acostà jo pensava que m'esclataven les venes: m'arrapà la túnica, m'arrossegà i em tapà els ulls.

Em sentia obscena, voluble. De tornada al palau, només volia follar. Llavors l'home de cabells blancs aparegué i el vaig perseguir, àvida, fins al mesquí espectacle de la seva habitació: l'actor lligat i amenaçat de mort ara i adés. S'apoderà de mi un rampell com una set i el vaig alliberar. Fugírem sense dir res a una estança, la primera que trobàrem, on l'actor em llevà la calça dreta i m'encaixà una mossegada al genoll. Té uns braços fantàstics com a malediccions, i es deixen arrapar i llepar fins a la sang. Se'ns mesclà l'home de cabells blancs, el qual em va rompre una ampolla al cap.

No puc satisfer la vostra curiositat en excés, ja que només record que tenia més por que no mal i que demanava contínuament a l'actor si moriria. Ell només somreia i em duia generosament als seus bells ulls.

Arríbarem sota una tofa màgica plena de flors enormes vermelles que feien música al meu cap. Em va dir que eren magnètiques, per això no vaig sagnar més.

Una suau i llarga mossegada al cul m'excità i vaig boixar, tot i que em sentia exhausta.

Em comença a preocupar la meva salut, Arthur.

la vostra amiga

ARTHUR (4 i 1/2)

Benvolgut amic Arthur:

Al bell mig d'aquest hivern, la influència de l'actor ha estat salvatge. No només en mi mateixa, sinó també en els nobles senyors, dels quals aconseguí el gairebé impossible permís de sortir dels murs, que ell deia que "havien esdevingut horrorosament concrets". Tot ell semblava la perllongació d'un raig de sol que animava dos cavalls negres de sang freda. Però ja sabeu vós com és la llum de l'hivern; per moments, esdeveníem ombres. Amb la fosca, els cavalls semblaven tenir un deler de ser els primers a vessar-se a un mur immens, on jo vaig perdre la consciència.

En obrir els ulls, el meu bon gust s'indignà dels caps oberts dels cavalls ajeguts; la tragèdia era la desaparició de l'actor. El meu desconhort fou visitat per unes torxes; en especial, per una que em parlà en forma d'home de llargs cabells blancs. Maleí la meva fragilitat --sense ni ajudar-me a aixecar del terra-- i em féu fora de paraula. No em podia moure.

Un estrany i sagrat impuls em féu començar a parlar amb una gran joia de Lucifer i l'home canvià de color amb un somriure. Mentre es gratava compulsivament, em confessà la sorpresa davant la meva serenor en parlar d'aquests temes. Havia perdut el seu posat solemne, l'ànima se li ablaní i suava.

Tragué un pergamí secret i em manà que hi escopís, amb la qual cosa en sorgí, enlaire, un fum grisenc. Davant del meu encís, l'home arribà a un patètic estat d'aflicció, i em convidà a fugir. Jo li vaig agrair molt l'avís imaginari d'aquest perill imminent (tot i que em deixava perplexa), però vaig afegir que, ara com ara --i aquí vaig arrencar a córrer-- em pixava damunt.

Vaig entrar amb estremiments a un bell palau amb flaire de pell de taronja. Una dona agitada em guià a l'excusat...

....................................................................

ARTHUR (3)

Benvolgut amic Arthur,

Darrerament, el senyor i la senyora nobles estaven preocupadíssims per la meva melangia permanent, així que varen convidar els millors actors dels voltants per entretenir-me.

A una escena d'un sopar, es necessitava l'aparició d'una dona, i em suplicaren que ho fes jo. Tot i que el personatge era fi en excés i afectat, vaig acceptar per cortesia. L'actor que m'havia fet l'oferta d'acompanyar-lo a escena tenia uns ulls bellíssims, i se'n desfeia bé quan actuava.

Ja a l'escena, em féu un comentari groller tan ben fet, que no em vaig poder estar de clavar-li una forqueta al cul. No es queixà, però una llàgrima s'endugué part del seu maquillatge blanc. Sense perdre les formes, però amb els ulls encesos, em demanà una satisfacció i exigí la meva immediata presència a les escales del pati, on, com per art de màgia, damunt d'una de les grans escales, hi havia un quartet de corda i, a sota, uns soldats. Tot llampejava de colors i perruques.

El meu rival sortí del no-res i m'agafà per les mans, cosa que em va estremir molt. M'obligà a cantar una cançó amb el quartet, una cançó molt idiota amb la qual, de sobte, s'hi mesclaren els compassos d'una marsellesa borda, acompanyada amb renou d'olles. Vaig pensar que eren divertits i vaig davallar l'escala cap a ells. El meu rival donà ordre explícita als soldats que em deixassin passar, però no em va agradar el renou de les olles i l'ambient era massa vulgar. Vaig partir.

Quan es ponia el sol, vaig tornar a l'escala. Aquell actor al qual jo havia ferit (ara ja dues vegades) jeia, nu, entre tovalloles blanques.

M'hi vaig acostar i el vaig tenir entre els braços; suava molt. Em va demanar una cosa que no vaig entendre. Vaig donar-li un braser que hi havia a la vora, ple de cendres, i s'hi rentà la cara.

Només un bany li tornà la seva vivor natural. (De moment, ningú no sap que el tinc a les golfes i els seus companys el creuen ja mort o monjo.)

La seva pell és gairebé tan fina com la vostra, i també és molt ric.

Rebeu una forta abraçada,

la vostra amiga

ARTHUR (2)

Estimat amic Arthur,

M'han assignat un amant pelut i fort. L'han instal·lat al jardí, on darrerament troben infants molt tristos; ell els viola. Crec que l'odii. Ahir se'm va acostar. Jo vaig córrer cap a les golfes i d'un bot vaig pujar a la punxa i vaig simular que hi feia l'amor. Els nervis em feren errar el tir i la'm vaig ficar sense voler. Del dolor, vaig veure néixer bruixes pels racons del sòtil, les quals m'ajudaven a volar, m'acaronaven, i el dolor fugia. Vaig perdre els sentits.

Em vaig despertar al llit del fill de la casa. Era nua i coberta de galetes. El fill de la casa em va penetrar. A causa de la sang perduda, jo no podia fer altra cosa que plorar i llevar-me les galetes del damunt. Em vaig tornar a esvair.

Avui m'he despert a les golfes, sense sang, curada. M'han donat la vostra carta. Els records que heu revifat en mi m'han tornat a posar trista, però la vostra carta m'ha aconhortat, més tard, quan la meva ment romania freda.

Us deman per l'estranya però fonda amistat que ens uneix que m'ajudeu a sortir d'aquí o, almenys, a ser capaç de sobreviure-hi fins que ens tornem a trobar.

Fins aleshores, rebeu una forta abraçada,

la vostra amiga

ARTHUR (1)

Benvolgut amic Arthur:

Sé que us escric un poc prest, però he cregut necessari posar-vos en coneixença dels darrers fets esdevinguts.

Farà una setmana que un estrany noble i la seva esposa visitaren la meva tia. Li digueren que eren els màxims representants de l'escola de les dones noves i que, atès el fet que la meva persona recollia tots els requisits per ser-ne integrant d'honor, hi demanaven el meu ingrés ràpidament i gratuïta. La meva tia hi accedí. Em sent com una estranya convidada, creis-me. Tot i que la casa és enorme, m'han instal·lat a unes golfes plenes de roba blanca. Just al damunt de la porta d'entrada hi ha una punxa de ferro d'uns dos pams de llarg. Tenen un jartí espès (el qual sé cert que us encantaria!) i alhora buit d'elements que recorden un pati. Una murada ho envolta tot.

Un dia, el fill de la casa --que té, si fa no fa, la vostra edat-- s'hi tirà daltabaix. Record que jo baixava per les escales amb un vestit que vaig trobar a les golfes, i que el vaig esquinçar lleument en veure que, com si fos fet d'un estrany material, el fill rebotava i tornava a caminar, viu.

Tot seguit, em vaig sentir furiosa; més endavant, indolent. No entenia res.

Si vós heu entès cosa, us deman que me n'informeu de seguida.

Cordialment,

la vostra amiga

RELUCTANT LOVER?

I met a lady in the meads,

Full beautiful --a faery's child,

Her hair was long, her foot was light,

And her eyes were wild.

J. Keats

"Druida, dóna'm aigua pura per afrontar el primer discurs, les mirades dels homes. Sobretot l'esguard del nuvi, ara també vidu, el qual de dia vull transformar en el meu enemic i que tothom el vegi. De nit és el meu consol més dolç, el descans a la fi, el que necessit... És un plaer. Que ningú no ho sàpiga. Que ningú no ho sospiti ni tan sols. No ens fallarem."

"On és la reina vídua?" es demana la cort mentre l'espera. "Es manté ferma", comenten. "Recorda la gemana morta", s'emocionen. "No cedeix al dolor", s'admiren. "La memòria de la germana estira la reina cap al cel i li dóna un aire diví", diu el nuvi ara vidu amb alguna llàgrima i un lleu somrís...

I així la reina ho va organitzar tot, aparentment immutable.

Quan queda tota sola, l'enyor dels morts l'arrossega per les parets, les quals deixa xopes, calentes, suades...

De nit i en secret, el nuvi ara vidu la visita, transfigurat en l'amant de foc que cerca l'espectre amb qui sempre ha somiat, la il·lusió, l'impossible, que és ella. I enceten el ball dels desconeguts. I es miren. I es freguen els pits mentre desitgen pluges d'estels enmig de la foscor. Quan ella sent la nàusea, ell, amb mans precises, l'omple de menta abans de menjar-se-la.

LA BELLA DAMA SENS PIETAT T'HA FET ESCLAU

La germana acabada de casar és al llit. Sua. Tremola. Els rínxols daurats aferrats, apegalosos, al front. Amb una mà suau i fresca, la germana vídua els ordena mentre escolta els deliris de sa germana, que l'omplen d'amargor i li recorden passats foscos amb pudor de mort. Malgrat les bruixes que pugen per les parets cridant que no hi ha res a fer, que no la podrà salvar, que el temps fuig, la germana vídua troba paraules de consol, aigua fresca per als llavis que només vomiten. Les bruixes es panseixen i la malalta s'adorm, una mica més tranquil·la.

El marit, el nuvi, espera a fora. La germana vídua el veu com un enemic perquè no vol ser un consol dolç per a la seva dona, ara que ho necessita com l'aire. "La malaltia avança segura amb una túnica espessa, amb passes molt lentes, benvolgut cunyat." Aleshores ell baixa el cap i diu que continuarà amb l'espera.

La germana vídua se'n va plorant baixet, perquè ningú no la vegi caure. Quan queda tota sola es desespera com una nina petita, pensant què farà durant el minut següent. I tot el que no sigui ajudar sa germana li sembla una pèrdua de temps. I pensa, i rumia què dirà a la resta, com ho farà per aguantar-ho, i els pensaments fonen deliris i veritats amb gemecs profunds, senzills, inconnexos.

"La necessit sencera...

Forta...

L'últim bany...

L'últim tot...

Per què ningú no em va avisar??"

LES GERMANES

L'horabaixa, la llum, l'amor, l'ideal... Ho vull per sempre. "Me n'he d'anar", diu ell. I jo surt al balcó només pel gust de veure'l caminar cap al cavall, muntar-lo, dir-me adéu amb el braç.

I quan torn a entrar al castell amb cara de beneita sent renou, crits. Guait pel balcó i, incomprensiblement, el veig a terra, cap sagnant. "Però..., com és possible!!??"

Baix per les escales a mig vestir i no el trob enlloc. Una comtessa em diu: "Un tir de ballesta". "Si no hi havia ningú a la vora", li plor jo. Veu la meva desesperació i em dóna unes oracions perquè em consoli.

Som incapaç de resar.

Intent parlar amb la cort, esperant que algú em digui que tot és un error. Però no gos fer-ho.

És absurd pensar-ho. Em fa por. Fot cop de puny com mai a les portes del somni, per sortir-ne. Desig trobar-lo, de bell nou, i fer que aquest dia sigui el més especial de tots.

Els conjurs perden efecte en fixar-los a l'escriptura.

Que perdi l'efecte, doncs. Que sigui com un borinot verinós que s'atura davant la finestra oberta. Que fugi encara que la mà tremoli. Amb tinta o sense. Fuig!

------------------------------------------------------------

D'això parlaven les germanes al bany, juntes, al castell. El paisatge, al fons. El nuvi que les espia. La mala sort que s'atansa.

La germana vídua renta l'altra. L'eixuga; la vesteix. Ha donat la seva benedicció, el consentiment. El darrer bany juntes. Es pentinen. Riuen.

La mala sort ja hi és; ja ha triat quina de les dues amortallarà l'altra.

El nuvi, molt excitat pel joc de les pells nues, humides i perfumades, s'impacienta.

A CA NA BLANCA...

Un nou dia a ca na BLANCA. Sona el timbre de la porta. En 77 es desperta; és al sofà. Entra na BLANCA amb una bata i obre. És el CIENTÍFIC, amb un maletí. Entra i amb decisió mira na BLANCA; tendrament intenta acaronar-li una galta. Ella fuig, esquerpa. Ell, seriós, se'n venja.
CIENTÍFIC: Terrible, Blanca.
BLANCA: Què?
CIENTÍFIC: Allò d'aquell adolescent... Aquell que vares fer servir per a les proves... No t'ho varen dir?
BLANCA: Sí, saps que sí, però...
CIENTÍFIC: ...El seu cos no ho suportà... Patia molt... I li durà 24 hores fins que el cor li esclatà dins el pit... Un terrible error. Una mort horrible.
En 77 s'incorpora, encara malalt i com a drogat; es deixarà anar en tot el que li facin tot al llarg de l'escena, li costarà respirar i no podrà parlar. Na BLANCA aprofita per canviar de tema. S'acosta a en 77.
BLANCA: Et vaig telefonar perquè examinassis, com a metge, això. (Gira el cos den 77 de manera que se'n puguin veure les nafres.)
CIENTÍFIC: Semblen uns simples fongs.
BLANCA: Sí. El cas és que ell està convençut que són molt més greus.
CIENTÍFIC: I tu te l'has cregut?
BLANCA: Jo no som metgessa.
CIENTÍFIC: D'acord, li agafaré una mostra i l'examinaré. Això és el que vols?
BLANCA: Sí. (El CIENTÍFIC obre el maletí i treu una mena d'espàtula que sembla un instrument de tortura.) Però no li facis mal.
CIENTÍFIC (talla na BLANCA i la mira fixament ): JO mai no he fet mal a ningú.
Pausa.
BLANCA: Vaig a vestir-me.

El CIENTÍFIC, quan na BLANCA ja no hi és, posa violentament en 77 cap per avall al sofà i li treu una mostra de les nafres com si fes un clot en terra. Li aguanta amb la mà la cara contra el sofà perquè no pugui cridar, però veim el mal que li fa. Ho guarda a un tub. Entra na BLANCA, vestida, amb un tassó d'aigua i una pastilla. S'acosta al sofà, toca en 77 al front i li dóna la pastilla. Quan se l'ha presa, en 77 se li abraça. Ella fa un moviment enrere però ell ja se li ha agafat i dubta si agafar-lo per por de tocar els fongs. Quan es troba amb els ulls del CIENTÍFIC ja no dubta i l'agafa per l'esquena, fort, fins que li diu adéu. Fosc.

NA BLANCA I EN 77, JUNTS, VIUS

Silenci.
BLANCA: Recordes la primera nit que vares passar aquí? No podies ni...
77 (la talla, seriós, i se li apropa molt): La primera nit em moria, Blanca. Em sentia com un enorme cactus ple de lava. Em cremava. Suava. Em sentia tan cansat que només volia rodolar per terra. Els meus ulls em pesaven molt, com dues feixugues i eternes bolles de ferro que, en tancar-se, em feien molt de mal. Però, enmig del meu desequilibri, record que et vaig somiar. Jo era una foganya i il·luminava el teu pit nu, de perfil, com un Sol. I quan em vaig deixondir, tu hi eres, com un eclipsi, enfosquint tot allò que em feia dolent, més bella que mai. Fent-me oblidar totes les raons que m'havien duit aquí. Només hi eres tu. I em va agradar tant!
Silenci. Na BLANCA es neguiteja, amb un cert plaer, però se n'allunya.
BLANCA: Jo mai no he fet totes les meravelles que tu dius, només vaig tenir cura de tu.
77 (fingint): D'acord. Aleshores, treu-me de ca teva. Ja estic curat.
BLANCA (confosa; s'asseu, una mica abatuda): Pots anar-te'n quan vulguis, si és el que vols...
77 (molt segur, s'atansa a ella): El que vull és que em treguis, si és que no m'estimes. I sé que no ho faràs.
Silenci.

Na BLANCA s'aixeca, nerviosa, com fugint d'ell.
BLANCA (intenta canviar de tema): En fi... A veure si puc dormir, que demà...
77 (l'agafa per la mà, per la cintura, pel ventre; no troba resistència): No podràs...(li mossega el coll, amb una decisió tràgica. Ella es deixa fer. Fosc.)

LA COMÈDIA I L'ACTOR

(La COMÈDIA és una dama vestida de negre, descambuixada, ullerosa. Adorant-la, l'ACTOR. )

ACTOR: Ets un somni: el paper de la meva vida..., a la qual has aportat un toc d'humor..., el qual no perds mai.

COMÈDIA (d'escèptica a trista): Supòs que això és el que t'agrada... (Pausa) Però la tristor m'arriba sovint, saps? Cada vegada que parles del teu passat heroic, de les dames de grans tragèdies que no entenc, de totes les atencions que els donaves, del respecte amb què les recordes...

(silenci)

ACTOR (dubtant en la seva adoració): Pensava que el teu humor ens feia forts a tots dos; desconeixia que necessitassis tornar petita i feble per uns instants. No ho havies dit mai...

COMÈDIA: Mai no era el moment. Quan ho va ser, em vaig imaginar l'escena i em vaig repugnar a mi mateixa (reprimeix el plor). No sóc el que sembla. Tinc una natura tràgica que em veig obligada a amagar, però la sent, com una intensa malaltia, i quan succeeix no sé què em passa...

Em rent la cara sens descans i el mirall s'omple d'horror.

ACTOR (l'abraça): Deixa aquesta càrrega, per Déu; romp aquest pacte amb el dimoni; no necesites ser de cap manera eternament.

(La COMÈDIA plora.

Terratrèmol.

Fosc.)

BATALLA PRIMERA (2)

ELLA i ELL

ELL: El dia que et vaig conèixer es va aturar la música. Jo volia que tot fos un somni. Algú em va atacar. Íntimament. Cruelment. Tant, que els ulls a vessar de por dels meus companys lluïen lluny, sense gosar mirar sincerament i molt més a prop.

Tu, sí. El rei Artús va ser una dona amb una barra de ferro extreta hàbilment d'una suposada natura feble que mirava endavant.

ELLA: En realitat vaig foragitar un home només amb els braços, vaig veure la mort molt a prop. Em varen fer mal els braços durant dies i dies...

ELL: Però vares tallar el cap a la bèstia netament. I després vares saber tapar el meu cos nu, nafrat, vexat i ferit amb tanta tendresa...!

ELLA (es neguiteja): I si el torn a trobar...? La presència d'algú que només me'l recordàs em faria córrer i córrer... Aquell dia em vaig morir una mica, no creus?

ELL (decidit, serè, segur): No. Jo t'he vist l'armadura. Eres tot llum. M'has dut a un bosc fresc i confortant. Descansem-hi, només una estona...

Fosc

BATALLA PRIMERA

ELLA (sola): Ni al bany ni a la dutxa tinc un moment de descans. Un espectre m'assetja per veure com tinc el pubis. Hi cerca les marques d'ell, les quals considera indignes i jo, merescudes. Em delesc per conservar-les, ni que sigui tremolant.

----------------------------------------------------

ELL (sol): Trista a la festa; seriosa, atenta, però distant... Tot plegat era un pont que em permetia observar-la tant com volgués sense incomodar-la...

------------------------------------------------------

Ella camina aviat per una vorera. Topa amb ell.

ELL: Arribes tard?

ELLA: Molt tard. O potser molt prest.

----------------------------------------------------

ELLA i ELL a un cementiri. Ella acarona una làpida; en fer-ho, es fereix una mà. En veure la sang, plora.

ELLA (a ELL, com en trànsit): ...és que em fa molt de mal la mà...

ELL (guarint-la): Por. Sent por. Molta por quan veig aquesta bogeria que t'escala per la gola i et fa parlar. Surt, m'afebleix, en venç per moments.

-------------------------------------------------

L'ENTERRAMENT (i 4?)

S'acosten al cadàver. Na BLANCA fa un parell de reculades i el CIENTÍFIC la va obligant. Així com caminen, la llum creix. Quan són a davant, ella no gosa aixecar el vel. No li fa gaire gràcia, però ho acaba fent el CIENTÍFIC. Veim que qui està ajagut ara és el GRANCAP.
BLANCA (histèrica): No és ell! No és ell!
CIENTÍFIC (comença a perdre la paciència): És clar que és ell? Qui podria ser, si no?
BLANCA (crida): És el capellà! El CAPELLÀ!!
CIENTÍFIC: Blanca, necessites algú que t'ajudi,...
Per l'esquerra, sense que ells ho vegin, se'ls acosta en 77, vestit de capellà.
BLANCA: No estic boja!
CIENTÍFIC: No he dit que ho estassis!
77: Em necessiten, potser?
Na BLANCA se'l queda mirant fixament. Silenci.

BLANCA (al CIENTÍFIC): Veus com és viu? (s'abraça al "CAPELLÀ").
El CIENTÍFIC és a punt de dir alguna cosa, però en 77 li fa senyals que ho deixi estar i desfà l'abraçada.
77: Com et diuen, filla?
BLANCA (dura, confosa, impacient): Has perdut la memòria o què? Tros de...
CIENTÍFIC: Prou, Blanca, anem.
77 (Fa un senyal al CIENTÍFIC perquè esperi i li parla a ella): Has de ser molt forta en aquests dies, Blanca!
Na BLANCA sent una mena de repulsió i se'n va, corrents.
CIENTÍFIC: Perdoni-la, pare! (marxa darrere ella. Queda el "CAPELLÀ" tot sol.)
77: Els déus la perdonaran.

Fosc.

L'ENTERRAMENT (3)

CIENTÍFIC (pren na BLANCA per la mà i la duu al costat dret de l'escenari. La llum es concentra en ells dos): Anem...
BLANCA: No.
CIENTÍFIC: No ens podem quedar més estona...
BLANCA: És viu!
CIENTÍFIC: Sé que l'enyores molt, i t'agradaria...
BLANCA: S'ha aixecat! S'ha llevat el vel i ha parlat amb mi!
CIENTÍFIC: Ja n'hi ha prou!
BLANCA: Et dic la veritat!
CIENTÍFIC: Blanca, per favor...
BLANCA: M'ha tocat les mans!... I estava molt enfadat!... Diu que l'he enverinat!
CIENTÍFIC: I ho vares fer?
BLANCA: És clar que no!! Com em pots dir això. Jo me l'estimava molt...!
CIENTÍFIC: Ja ho sé, creu-me... Tranquil·litza't, per favor...
BLANCA: No entens que no podré viure amb això...!!
CIENTÍFIC (per acabar amb tanta comèdia, creu ell, cedeix una mica): D'acord. Anirem a recollir el teu vel i mirarem si té un altre retret contra tu.
BLANCA: Però vindràs amb mi, no?

CIENTÍFIC: Sí.

L'ENTERRAMENT (2)

77: T'ha agradat?

BLANCA (espantada): Què...?

77 (dur): No et facis més l'estúpida!

BLANCA (dolguda): És que no sé de què em parles.

Silenci.

77 (dolç): T'agradava tocar-me...?

BLANCA: Sí...

77 (somriu): I què senties?

BLANCA (confosa): Doncs...

77: Què sent un botxí quan acarona la pell de la seva víctima? Digues...

BLANCA (es protegeix la cara): Això no està passant...

77 (li lleva les mans de la cara): Em vares agradar tant que em vaig fer vulnerable. Et volia veure tothora, i que em deixassis sense parla. Em desfeia cada vegada que entraves per la porta, i em miraves la febre... Jo creia que em curaves. Com podia sospitar...? (Pausa) Per què? Per què em vares triar a mi? (Pausa) Em vares donar a conèixer un altre món. Jeies amb mi. Feies veure que m'estimaves... Ara, només pensar-hi em farta! (Pausa.) Em vares pujar al màxim de la il·lusió, i després... Per què? Per què em vares enverinar?

BLANCA: Però què dius?

77 (tornant al seu lloc de mort i posant-se el vel): Ja m'has sentit!

Entra el CIENTÍFIC.

L'ENTERRAMENT (?)

Llum baixa. Enterrament den 77. Veim el cos, sense taüt, nu, cobert fins al pit amb una tela negra. Hi ha un CAPELLÀ (el GRANCAP) i una dona gran vestida de negre, que plora sens consol (la VELLA). La sostenen els dos INFERMERS, també de negre i tristos. Agenollada, de negre, amb un vel, na BLANCA. Dret devora ella, el CIENTÍFIC.

GRANCAP: Grans déus que des del vostre racó de nit ens contemplau, dignau-vos acollir amb vosaltres aquest cor contradictori que va deixar de fabricar el foc que el mantenia terriblement viu. Mirau com, sota la vostra voluntat, l'ocell més meravellós esdevé en un instant un cuc de terra. Acceptam la nostra condició, que ens ferma al nostres ossos, i us permetem fer el que vulgueu amb la nostra carn. Evitarem per sempre acusar-vos de res, ficar-nos en els vostres pensaments o intentar imitar-vos. I no permeteu que somiem amb res que no sigueu vosaltres, us ho suplicam. Que així sigui.

Na BLANCA es lleva el vel i l'hi posa a en 77 damunt la cara després de besar-lo. La VELLA, quan veu la cara de na BLANCA, li parla amb confidència, de manera que ningú més no ho sent.

VELLA: Qui ets tu?
BLANCA: Em dic BLANCA.
VELLA: Tu el vares matar.
BLANCA: Perdó...?
VELLA (l'agafa pel braç i la sacseja violentament): Ja m'has sentit.

Na BLANCA queda molt confosa. La VELLA li ha fet mal al braç. Se'n van tots i només queden el cadàver i na BLANCA, que s'agenolla. El cadàver s'alça, s'asseu devora na BLANCA i es lleva el vel; té una expressió molt dolça. La llum es concentra en ells dos.

ÀIAX

L'amazona somia amb un jove vestit de blanc. "Per un dia, series una bruixa amb poders màgics o et ficaries dins la pell d'un guerrer?"-- li demana ell. I ella riu mentre agafa el jove per la cintura: "Si tu ja saps que he de morir lluitant; el guerrer, sens dubte" --respon, mentre l'abraça-- "m'estim més el plany digne que no la conspiració miserable".

------------------

L'amazona es desperta. S'enduu les mans instintivament als pits, toca un pèl suau i un múscul compacte. Somriu. "Vaja, encara no estic totalment deixondida", es diu. Tanca els ulls i es recrea en la sensació del pèl i el múscul.

Un home gran la desperta: "Àiax!" i ella bota del jaç. No és ella. És ell. Reconeix la perfecta transformació. Intueix la solemnitat del dia. Es comença a vestir per a la pitjor lluita imaginable.

"No he de tornar boig, no he de tornar boig..." es repeteix mentre avança i sent la força del seu cos a cada passa.

A la vora del camí, tres bruixes xiuxiuegen. Una és molt vella i desagradable; l'altra és més jove però les seves carns fan la mateixa pudor que les de la vella, la qual cosa n'anuncia el futur descaradament, i la tercera és mig geperuda, lletgíssima, beneitota, curta.

Ell està cansat. Les bruixes li ofereixen unir-s'hi, i li acosten un beuratge màgic. Però ell les ignora i s'asseu a l'altra banda del camí.

La bruixeta geperuda se li acosta, com un moix, en silenci, i s'apropa fins a endinsar-li l'alè pudent al paladar mentre se li mouen els pèls del bigotet. "Àiax, l'armadura de n'Aquil·les no serà teva". I ell sap que la mereix, però no s'immuta, no tornarà boig: "No en feia comptes...", respon, com si no li importàs en absolut l'armadura.

"Àiax, passarà molt de temps fins que en puguis reclamar una altra, si no mors abans". Ell fita la bruixeta tan neutrament com sap, mentre les emocions li trasbalsen les vísceres: "Gràcies per la informació; m'ho esperava, no em sorprèn"-- i somriu lleument.

-------------------------------------

Et despertes, de bell nou, suada, plena de por, febrosa... Hi ha el jove sense el vestit blanc amb tu, i plores. No has embogit però saps que mereixes l'armadura, que havia de ser teva, i que no la tens, i que necessites que la gent ho sàpiga. I odies les bruixes. "Per què no les vaig matar quan era un home fort i poderós? Els hauria d'haver arrencat les dents amb un cop de puny!!"-- et desesperes.

El jove et mira tranquil i et mostra el teu camí: pedregós, impossible, sorprenent. "Altrament, no t'agradaria"-- et diu-- "junts podem comptar-ne les passes i tu, a més, les pots contar".

I l'amazona oblida la disciplina i l'exactitud per uns segons de pau als seus braços.

INTOCABLE

Quan les nits cremen ben endins el jove actor, el tornen lleig.

I té por de mirar-se la cara al mirall per maquillar-se.

El vi li enlairaria el cor, però després li capgiraria els sentiments per fer-lo caure. Seria un error, perquè ell ha de ser un equilibrista...

Li fa mal i calla; si alça la vista veurà la lluentor trista al mirall...

Vol castigar tothom, però no sap com fer-ho, i es fereix lentament davant del mirall, que comença a sentir por, perquè ha vist la mateixa escena assajada molt sovint...

A punt d'esclatar-lo, pensa fer callar tothom a cops de vidre!

I es descobreix ple de sang, i la seva gola recorda de bell nou els crits de ràbia...

Hi ha nits que creu que mor.

-----------------------------

Ella ha entrat per recordar-li que ha de sortir a escena i l'ha trobat trist i insegur, ferit... Tot i això, ell recorda perfectament les seves frases:

"Només que et deixis tocar per mi, riuré; si vols, pots abrigar-me i deixar que t'estimi. Res de tu no em sobra."

DEAR, IF YOU CHANGE...

"Els pits d'ella són deliciosos reflectits al mirall. Petits, rebels, entren tots sols a la boca..."

Els amants ho embruten tot amb un desig com una pintura aferrada al cos.

Cada moment és dolç, extasiant, retingut, enèrgic però exacte.

Els llavis d'ell creixen per fer de coixí als d'ella, que hi repassa la llengua, jugant, amb la humitat justa.

Com si estassin embolicats en teles transparents que els estimulen els porus i els fan més atractius.

On a ella li comença la cuixa...

On a ell li comencen els malucs...

Van canviant la postura cercant l'equilibri, el sospir, l'impossible.

L'habitació esclata i una rosada divina els omple els llavis amb ametles que els apaivaguen la set.

Ella li mossega el braç amorós, li acarona el pit...

Ell li redibuixa amb el capciró dels dits l'esquena...

Com en un somni prohibit, tot succeeix en silenci; gemeguen fluixet, però somriuen en imaginar-se els crits de l'altre.

----------------------

L'amazona va penjar l'arc al roure i les fades ho varen omplir tot d'una boirina perfumada.

Es va asseure i va deixar tot l'amor escrit amb una tinta negra, densa, penetrant, al dictat.

Dear, if you change, I'll never choose again.
Sweet, if you shrink, I'll never think of love.
Fair, if you fail, I'll judge all beauty vain.
Wise, if too weak, more wits I'll never prove.
Dear, Sweet, Fair, Wise, change, shrink, nor be not weak:
And on my faith, my faith shall never break.

L'ÀNGEL ENCARNAT

Sense respiració per un segon. Això passa quan veus la divinitat o se t'apareix un mort. Sempre penses que has de tenir por, però el que passa és que no respires, i que el fet de no fer-ho et dóna plaer. Un plaer intens, sexual, com si haguessis descobert una pràctica nova que et dóna la vida.
Hauria costat ben poc deixar de respirar definitivament; el teu cos sembla que va ser fet per no respirar i sobreviure-hi.
Passats uns instants, torna l'alè, com una rampa al llavi, com una tossina que expectora, un naixement que t'adorm...
T'has fet mortal, però encara sents el plaer dels déus, i la seva placidesa, la serenitat, l'optimisme.
Ets conscient de la teva nuesa, però no tens forces per sentir vergonya.
"Realment jo era una gran ferida, i l'he omplerta amb carn nova"--penses.
"Una porta, jo assegut a una punxa, una ferida al cor, un ocell vermell, poderós..."--aquest és el teu darrer somni com a àngel.

EL CONILL PANTAGRUÈLIC

Sóc una formiga. Una formiga rareta, però formiga: feinera; una mica independent, però defugint les discussions, i amb un sentit de l'humor que de tant en tant m'impedeix caure a un pou mort.

El meu problema és que el meu company de feina és un conill... D'entrada sembla com el d'Alícia en terra de meravelles, però és molt perillós: cada matí em mira fixament i em mostra les dents amb un ample i ridícul somrís, alhora que treu un rellotge sorollós que no atura de fer tic-tac fins que no he deixat les meves feines i m'he interessat per la darrera remesa de pastanagues que ha comprat.

Quan fem el descans estipulat per a les formigues, es transforma en el conill pantagruèlic; del no-res comença a treure menjar, i més menjar, sabors incombinables es mesclen a la seva boca plena de baves i sucs; fa mil sorolls insuportables en enviar-s'ho tot i taca només de mirar-lo...

Cada dia m'aprim més perquè no puc menjar si el tenc davant; si ho faig, em sent còmplice d'un crim imperdonable. És realment fastigós, repugnant.

Després m'amag sota les antenes i torn a la feina; intent concentrar-m'hi, però el conill pantagruèlic, fent de tant en tant rots agres, insisteix a contar-me el darrer rellotge que ha adquirit.

Per què no puc dur a terme les meves tasques de formiga tranquil·lament? Per què els fa ràbia al conill pantagruèlic i a la resta que m'aïlli al màxim possible, que sigui tan solitària? Per què em molesten cada vegada que tenen mitja oportunitat de fer-ho?

Quan em vénen ganes de fer conill amb ceba, tanc els ulls i sóc una formiga amb ales, amb el pensament ple de música, i tot és verd maragda, meravellós, i em transform en un druida que cavalca un pegàs i coneix mil bàlsams miraculosos...

No em llevareu aquest somni de formiga MAI

HIMNE (i 7)

Era el temps de les ametlles. Era el temps del raïm. Però aquell any ningú no els colliria.

Ningú no llaurarà la terra. Ningú no moldrà el blat.

La gent plorarà de fam, amb la carn aferrada als ossos. Hi haurà nens que mai no seran grans.

L'hivern matarà els avis, al menjador.

Els ferits empitjoraran. La malaltia i la brutor s'escamparan per les ciutats.

Abans d'això, els vencedors degollaran els vençuts al peu dels lledoners de jardins abandonats.

Els forats de les bombes es tornaran bassiots de sant.

Hem pujat al turó. El poble estava en flames. El foc incendiava la nit. Un far gegantí que no guiarà cap vaixell a port.

Des de lluny, semblava una posta de sol que durés tota la nit.

Ens hem agafat les mans. Demà, tot seran cendres; però avui, la bellesa de l'incendi ens estremia d'emoció.

---------------------------------------------------

I TANMATEIX, LA NEU TORNARÀ A CAURE SOBRE ELS ARBRES I ELS CAMINS. ENS ESPATLLARÀ LES TEULES (COM SEMPRE) I COBRIRÀ EL MÓN UN SILENCI BLANC.

HIMNE (6)

Les fulles de les parres cobreixen el trispol de l'entrada.
L'Helena no vol fer-se gran massa aviat.
L'Helena té els ulls de mel.
L'Helena voldria ser un fantasma, entremig de la gent.
Hi ha un lloc on la corrent d'aigua s'emporta l'olor dels llorers fins al mar.
Un gegant és el guardià dels tarongers i les pruneres, els betzers, l'heura, la menta i l'herbassana.
L'Helena té por que un dia jo em desperti, i ella s'esvaeixi en la boira.
Una nit, la capella brillava amb la llum de les espelmes.
La música dels llaüts acaronava els camps.

ELS ÀNGELS TAMBÉ ES CONTEN HISTÒRIES...

Escenari.

Apareix per l'esquerra el GRANCAP, mirant el seu llibre. S'atura i espera. Per la dreta entra la VELLA, amb una cadireta. S'asseu just davant d'ell, com si anàs a veure una funció. El GRANCAP mira el llibre per darrer pic, s'aclareix la veu i pren aire.

GRANCAP: Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, un planeta que vivia empresonat entre alteroses i grises muntanyes, des del cim de les quals restava dret ell: el GRAN EXTERMINADOR, durant dies, a la mercè dels vents. La gent del planeta, emperò, no sabien qui era. Un d'ells volgué anar a veure'l de prop i va aconseguir escalar aquella paret llisa i, fet una mar de suor, prop del cim, albirà un món indescriptible, segurament, abans que el Gran Exterminador li tallàs el cap amb una espasa i deixàs caure el seu cos, que es féu trossets davant la macabra visió de la resta d'habitants del planeta. Aquella nit, el Gran Exterminador transformà el seu cap en una bolla de foc i encara ara la manté en alt, amenaçant de mort aquell planeta.

(El GRANCAP mira la VELLA de reüll, la qual fa que no amb el cap. Silenci. El GRANCAP pren més aire i pensa uns segons el pròxim relat. Declama, solemne)

Això vol dir que era un Àngel Destructor a qui li agradava molt jugar amb les variacions de temperatura dels habitants del seu planeta, als quals resultava força fastigós el contrast de calor de foguera i fred sense pietat a què l'àngel els tenia acostumats. Un bon dia, l'àngel decidí amagar-los el sol durant setmanes. Els habitants del planeta foren molt feliços perquè la seva temperatura era constant per fi i no enyoraven gens ni mica el sol. Aleshores l'àngel el féu eixir, més rabent que mai. Els habitants que en aquell moment s'exposaven als raigs del sol embogiren i es començaren a colpejar fortament l'estómac, fent servir ambdós punys. La vomitada fou abundant com l'aigua d'una font i espessa com el fang. Tots bavejaven i miraven allò com una obra d'art pròpia, la tocaven amb les mans i reien. De continent, amb les dues mans al sòl, començaren a colpejar-se el cap en terra i llavors s'encetà tot un concert d'esquitxades de sang, vòmits... Cada cop més sang que vòmits... I, fins i tot, una mica de cervell... L'àngel amagà el sol i els habitants mai no saben quan el tornarà a fer eixir ni quins efectes tindran les seves radiacions en ells, i...

(la VELLA no el deixa acabar, aplaudeix; amb una llagrimeta als ulls diu que sí amb el cap)

HIMNE (5)

Una taula per a vint persones, carregada de menjars exquisits, fruites exòtiques i vins antiquíssims. Il·luminada per canelobres de bronze, al mig del desert.

Enfosquí. Els convidats, vestits de frac, vingueren i menjaren. El vi omplia tots els tassons, corria per la taula i degotava sobre l'arena. Els comensals parlaven animadament o reien.

Tots els plats es buidaren. Aviat tot eren ossos, restes de guarnicions i de salses, qualque patata aixafada, pells de fruites i pinyols de totes les formes, coberts bruts, tovallons arrugats i tacats de greix.

Començaren a aixecar-se i acomiadar-se. Se sentien les cançons d'alguns d'ells que es perdien entre les dunes.

A mitjanit, se n'anaren els darrers.

S'apagaren les espelmes i a la taula del desert es va tornar a fer el silenci.

UN MOMENT MOLT EMOTIU...

-Sabem que na Shirley ens veu ara mateix. Li vols adreçar algunes paraules? (Aquella és la teva càmera)

(Silenci per prendre forces...)

-Bastarda, mal lletada, deforme, acomplexada, bruta, envejosa, plena de fel, ridídula, absurda...

Jo estic plena d'immunitat, saps?

El que vols que m'afecti et fa una ferida plena d'infeccions i insectes, que al costat de la teva persona sembla una fresca rosa i, posada sobre la teva pell, sagnant, t'escau i afavoreix més que els joiells que portes.

Per molt posat de falsa monja que facis, i per més que et creguis la dona correcta, maleïda masclista, NO HO ETS!

Jo no som tan estranya...!

I l'antiShirley ha de ser possible!!

ALGÚ TREPITJA EL MEU PIXAT ENTRE EL FANG

Ned perduda pels carrers, entre la gent, a estrebades --si em fa mal, m'imagín una música. És com una mar de fustes en desordre.

De sobte m'atura una esquena que potser m'ajudi a trobar quelcom. Hi pos la mà al damunt. Mitja volta.

És un gat, un nefast cop d'onada, una ferida feliç en aparença. Ansiós, em segueix, balla. Em veu ideal! L'atrec!? Aprenc a l'instant i li abandon bocins del meu cos.

Estim aquesta mar asclada, plena d'astelles...

Des d'un balcó guaita una dona. Em tira un flascó. No sé si vull amarar-me d'aquesta fel.

Un cos estrident, de lluny, em mira. Potser m'acaronaria i alhora em taparia els ulls.

El flascó em cau de les mans.

Faig una besada llarga a un bocí de vidre tallant, trista.

Els llavis sagnen i mir la dona. S'amaga.

Ha cregut veure que la desitjava. Segur.

I ara un dimoni m'ha trepitjat. No puc més.

El llanç a una claveguera. No puc tapar-la: li'n surt el cap.

Estrenc fins a escanyar-lo.

Els seus darrers llengoteigs han substituït per moments l'aigua que no tenc.

HIMNE (4)

Jo he cavalcat el vent les fresques nits d'estiu per entre els arbres gegants, a banda i banda del camí.

Jo he saludat la lluna plena, assegut en un mar de càrritx platejat que onejava amb la brisa.

He nedat nu dins el mar de la història.

Jo he construït una cabana a dins el bosc de les fades, i he encès un foc.

Jo he estat un nen de dotze anys que juga en una cala de pedres negres, sota el blau impossible.

Una vegada, vaig trobar una pedra amb un forat al mig i me la vaig voler menjar.

Un dia vaig saber que tot s'acabava, quan la llum blavosa de l'albada i l'olor de l'estiu em semblaren insuportables.

PETER PAN

En realitat, ell no és un somni; de vegades em pens que som jo mateixa. Que algú me l'ha posat per casualitat al camí per fer-me una broma macabra.

No puc fer absolutament res sense que en tingui part de culpa o de mèrit.

Tot em surt millor des que ell hi és: tothom em veu més bella, el meu amant venera les meves habilitats, i tot plegat em fa sentir bé uns segons...

Fins que amb la solitud ell torna i em veu trista, amb el pit esquerdat, sense saber què fer, immòbil durant molts minuts, amb el cor bategant molt molt aviat.

Desitjant trobar altra gent per no pensar-hi; però hi és amb aquell somriure humil, relaxant, moderat, que jo pensava que no m'agradaria...

He obert una capsa amb cartes i n'he trobat una d'ell, per sorpresa, una que no em va enviar mai, en què conta la seva desgràcia passada... He plorat sense consol una estona llarga, sanglotant... Sort que no hi havia ningú a la vora; no ho hauria pogut explicar i no estic per inventar excuses.

I si jo me'n vaig al passat ell hi és, i em guareix. I si sóc un cavaller ell em serveix fidelment.

Davall la cuirassa només vull abraçar-lo, i dir-li coses que només escolti ell, i que les cregui.

Només tenc una mancança, dolça, i ha de ser justament ell qui la cobreixi? Contra la meva voluntat inicial (sé cert que ara ens moriríem tocant-nos).

Al matí, l'albada ens separa; ell pren la disfressa i es fon amb el sol, devora la finestra, després d'una besada mínima i esclatant.

I jo torn cega un altre pic. Tanc els ulls i ell em mou els peus, i estira el meu cos al cel perquè aparegui més atractiu.

Em fa bategar totes les vísceres i fer estupideses, i aleshores em transform en ell, i no hi ha res impossible. Tots dos som u.

Com quan va sentir curiositat per saber què se sentia dins meu i ho vàrem provar de bromes, fins que el desig ens va prendre els moviments com la música als cantants.

És suau i fa olor de roses. M'ha fet oblidar una dona que em feia patir i m'ha tornat un món de jocs, de tendresa, de somni.

Quan no ens tenim només ploram i ens encenem; ens cercam a llocs inversemblants i el patiment de saber que un dia la cerca serà inútil ens impulsa a no deixar ni un porus per llepar, ni un cabell per besar...

Gemegam només de mirar-nos

HAIKU DE NA MARIA

Ones i arena

riu i juga

rossa i colrada

HIMNE (3)

Ens asseiem a la vora del foc i l'Helena llegeix. El llibre és sempre el mateix, però cada vegada sembla parlar de coses distintes. Catedrals de fum, herois foscos, princeses, amors salvatges, misèries i grandeses, joventut i vellesa, mort, embriaguesa...

L'Helena s'ha cansat de llegir. La beso. A la seva boca encara hi ha el sabor de totes les històries d'aquesta nit, i la dolçor dels camps, i l'olor de la pluja, allà a fora.

Les alzines riuen. A ellles els agrada mullar-se.

HIMNE (2)

A la taverna, els crits ofeguen les paraules. El fum ofega la vista i la música no pot fer res per dirigir tant de desordre.

Sovint imagino praderes immenses, i una casa. Una casa vella i pintada de blanc, rodejada de marges. Plena d'arcs i escales. Una casa amb un porxo on passar els capvespres i grans finestres al pis de dalt des d'on contemplar la solitud dels camps. Sovint imagino una palmera al davant de la casa blanca, que s'agita amb els primers vents de la sortida del sol.

A vegades em passo dies sencers vivint en aquesta casa. Les parets són velles i gastades. Les cambres estan plenes d'històries passades i de les vides i les morts de la gent que hi ha estat.

Les canyes ploren quan el sol es pon i jo camino per les eres en silenci.

I REMEMBER BUT IT HASN'T HAPPENED YET

Una altra vegada ell es troba a escena; fosc a fora i fosc el posat. Silenci. En encendre's el primer focus la pols lluu i les venes rebenten. Tres segons en blanc i tot d'una les paraules fugen:

"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.

Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.

Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.

Tot i que les necessit.
O això em pens.

Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.

La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...

No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.

Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.

Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?

Aquesta ànsia del son etern.

Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.

Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.

L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.

Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"

El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.

HIMNE (1)

Era el temps de les ametlles. Les muntanyes estaven cansades de caminar. Sota l'olor dels pins, una família de pedres menjava pastís de falgueres. L'Helena va esternudar, s'havia aixecat vent i s'ennuvolava, li vaig deixar la bufanda. Feia ganes d'abraçar-la, tan menuda, amb el nasset vermell i els cabells rossos sortint-li per davall de la gorra.

Es va agafar al meu braç i cantussejàrem cançons que havíem après de nens. Els abrics, llargs i grisos, eren fets de matins d'hivern.

Passejàvem sota els arbres queixosos, trepitjant una estora de fulles seques que ja no volien viure a les branques.

L'estiu s'acabava, i setembre començava a tenir ganes de beure una bona tassa de xocolata calenta, mirant el fred del carrer de darrere els vidres de la finestra.

Un núvol de marbre s'avergonyí del color del mar. Va començar a ploure.

REAPARICIÓ DEL PARE DE HAMLET

El pare de Hamlet se m'ha manifestat de bell nou, assegut als banys, mentre jo em prenia el temps dolçament, recordant com recolzava el cap amablement al tors d'Horaci, fa temps.

La fredor de mort que exhala la seva presència m'envaeix com una cançó única, m'encadena el pensament i el buida per parlar-me, perquè l'escolti, perquè no té ningú més:

"Allà fora tothom comet l'error de no mirar-me i jo només em vull mostrar. I tu, que t'amagues fantàsticament en aquests banys, no pots evitar que de tant en tant algú es vulgui menjar la teva roba."

Els banys són com un llit de gel, a causa de l'amargor de la seva ànima.

Quan sóc a punt d'estrènyer-li la mà, m'ho impedeix un dimoni, que se'm tira al damunt i intenta que facem el monstre de dues esquenes, però el fred de la mort del fantasma no el deixa concentrar-s'hi. Es fa enrere, però abans d'anar-se'n a l'infern m'arrapa les cuixes amb gest de vencedor, tan ràpid com un felí, no veig el gest.

El pare de Hamlet em demana si em fa mal... "Em neix un volcà de bòxers amb cos d'escarabat de les cames, i em devora", li dic.

Abans de caure, veig lluny molta sang que bull i tenc el cap ple de galàxies.

L'espectre m'acotxa.

Tot és perfecte.

HUMUS (i 6)

Galàxies d'espores transporten material genètic de combat.

Creixen dins els teixits. Perforen galeries de dolor.

Negres albades saluden els corbs.

L'HOME DE L'ILLA (i 2)

Ni m'ho vaig pensar. M'hi vaig atansar, corrents, sense preocupar-me que l'enrenou el despertàs i provocàs en ell una reacció violenta. S'hi havia de pujar per una escala de corda.
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.

L'HOME DE L'ILLA (1)

Vaig arribar a una illa molt petita on només hi vivia un home pel qual jo sentia una curiositat que, encara ara, no m'explic. M'hi va dur un vell i expert home de la mar, de nit, enmig de la fosca més negra. No va voler atracar a l'illa, per mor d'una por que el tenia molt trasbalsat, i ancorà a una distància que ell considerà prudent.
Vàrem saltar a la mar i nedarem fins a la vorera, plena d'unes roques molt erosionades que gairebé arribaven a la superfície, tot i que no es veien. El vell m'aconsellà que escalàs una d'aquelles pedres i que m'hi posàs dreta, al damunt. Quan ja havia assolit un cert equilibri, el vell em convidà a fer el mateix que ell. Aleshores se n'anà fent saltirons cap a una cala de roques, com un barruguet. Vaig procurar repetir exactament les seves passes, la qual cosa no era fàcil enmig de tanta foscor. Per fi érem a la cala, davant la qual s'alçava una imponent paret vertical.
El vell mariner va mirar-se la paret amb calma i em cridà: havia trobat un pas. Es tractava d'una cova que representava l'única manera d'anar a l'altre costat de l'illa per terra, ja que, per mar, ell s'hi va negar. Explicat això, es va acomiadar de mi i se n'anà al seu vaixell pegant bots. Semblava Nostre Senyor caminant per les aigües; un Nostre Senyor molt entremaliat, això sí.
No som gens amiga de les coves, però, al cap i a la fi ja era allà, així que em vaig endinsar dins aquella humida i llefiscosa gola de l'illa. L'angoixa no em durà gaire i, quan encara no havia fet ni un minutet de camí, vaig colombrar una llum molt intensa al fons, la qual cosa m'encoratjà a fer via i patir algunes caigudes que no m'importaven.
Al final d'aquell passadís natural vaig trobar un espectacle que em féu canviar la meva opinió envers les coves, perquè m'hi vaig trobar amb una d'enorme, com una catedral, plena d'espelmes que Déu sap qui i com les havia encès.
Estava tan fascinada que vaig oblidar fins i tot el motiu que m'hi havia portat. Just enfront meu hi havia una mena de bastiment amb guarniments barrocs on, entre plomes blanques, hi havia un cos que reposava.

HUMUS (5)

Les nostres molècules vibren amb molta energia.
A la pressió atmosfèrica normal, ocupem un volum considerable.
Som dues masses gasoses i ens estimem.
Ens mesclem. Ens travessem.
Sento el frec de les seves molècules amb les meves.
Cauen llamps des de la panxa del cel, regalant nitrogen als camps.
Enmig del mar s'aixequen violentíssims surtidors de lava.
El sol evapora milions de litres d'aigua, que es condensen formant núvols monstruosos.
Les torrentades erosionen la terra.
Tomen els arbres. Desplacen pedres a grans distàncies.
Amb un pessigolleig quasi orgànic, m'arriba l'èxtasi.

EL DESCANS DE L'AMAZONA

Quan menys puc evitar desitjar-te és quan ets a prop. I no et puc besar, ni tocar.

Quan m'he de conformar amb el frec de la roba o un simple contacte amb els llavis.

Quan sé del cert que aquell dia no et tindré a l'abast, nu, ofert, expectant...

Quan sé que he d'esperar i compartir tan sols ganes contingudes, com si t'acabàs de conèixer, com si no ho haguéssim fet mai.

Com si calgués tornar a conquerir amb mirades, amb un somrís, amb un incansable interès per tot allò que és teu.

Esper impacientment...

Pour un baiser sous les étoiles

J'ai vendu ma force et mon honneur.

Pour ta blancheur pure et sans voiles

J'ai perdu la pureté du coeur!

HUMUS (4)

Onades al mar de fosfolípids.

Horribles crepuscles meiòtics il·luminen les antigues rutes metabòliques.

Flamarades de plasma destrueixen el cel.

En obscures fàbriques subcel·lulars treballen sense descans obrers enzimàtics.

Sintetizen toxines espantoses.

Es prepara una guerra.

LA PERFECTA AMFITRIONA

Avui estava dormint entre el caos de la meva habitació, quan, molt d'hora, hi ha entrat una al·lota i m'ha despert. Al principi no sabia qui era, però m'ha recordat que li he oferit el meu sostre durant un parell de dies.

He mirat de fer com que sabia de què parlava, alhora que m'he aixecat mig adormida i he intentat dissimular el meu desordre mental.

Me n'he anat a la cuina a preparar l'esmorzar. (Sense tenir ni idea de qui és ella.)

De la cuina me n'he tornat a la meva habitació, per demanar-li, tanmateix, si vol res per menjar. Allà dins, emperò, ella no hi era, hi havia una trup d'actors i tècnics que havien transformat la meva habitació en un estudi amb càmeres, micròfons i focus...; tot a punt per filmar una escena d'una pel·lícula (on són els meus mobles i el meu desordre, per cert?) Quan dic a reaccionar per fer-los fora, el seu immens agraïment i la meva gran emoció m'impedeixen fer-ho.

Me n'he tornat a la cuina per fer-me el berenar.

M'adon que tampoc no els he oferit res de menjar i torn a entrar.

Aleshores trob una vella esblanquida, amb una camisa de dormir d'estiu pàl·lida. Dos nins bessons li intenten donar de menjar a la boca un trempó, però ella, amb un gest impassible, ho escopeix tot lentament, ja triturat. Ara ja sí puc tornar tranquil·la a la meva cuina, perquè aquests ja tenen menjar (si no se'l volen menjar, ja és cosa seva!) i no necessiten que els convidi a res.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Quan surt al carrer, m'han canviat la ciutat. No hi ha manera de trobar la catedral blanca d'estil colonial, que tan bé em va per orientar-me. Cerc la mar, i hi és pertot.

Però era blanca, la catedral?
-----------------------------
On sóc, Déu meu, i on és ell, que al meu pensament és com un estranger vestit d'enterramorts, recitant sense passió el seu paper a un escenari ple de gent?