diumenge, 29 de maig del 2005
dimarts, 24 de maig del 2005
BATALLA PRIMERA (2)
diumenge, 22 de maig del 2005
BATALLA PRIMERA
dimarts, 17 de maig del 2005
L'ENTERRAMENT (i 4?)
BLANCA (histèrica): No és ell! No és ell!
CIENTÍFIC (comença a perdre la paciència): És clar que és ell? Qui podria ser, si no?
BLANCA (crida): És el capellà! El CAPELLÀ!!
CIENTÍFIC: Blanca, necessites algú que t'ajudi,...
Per l'esquerra, sense que ells ho vegin, se'ls acosta en 77, vestit de capellà.
BLANCA: No estic boja!
CIENTÍFIC: No he dit que ho estassis!
77: Em necessiten, potser?
Na BLANCA se'l queda mirant fixament. Silenci.
BLANCA (al CIENTÍFIC): Veus com és viu? (s'abraça al "CAPELLÀ").
El CIENTÍFIC és a punt de dir alguna cosa, però en 77 li fa senyals que ho deixi estar i desfà l'abraçada.
77: Com et diuen, filla?
BLANCA (dura, confosa, impacient): Has perdut la memòria o què? Tros de...
CIENTÍFIC: Prou, Blanca, anem.
77 (Fa un senyal al CIENTÍFIC perquè esperi i li parla a ella): Has de ser molt forta en aquests dies, Blanca!
Na BLANCA sent una mena de repulsió i se'n va, corrents.
CIENTÍFIC: Perdoni-la, pare! (marxa darrere ella. Queda el "CAPELLÀ" tot sol.)
77: Els déus la perdonaran.
dilluns, 16 de maig del 2005
L'ENTERRAMENT (3)
BLANCA: No.
CIENTÍFIC: No ens podem quedar més estona...
BLANCA: És viu!
CIENTÍFIC: Sé que l'enyores molt, i t'agradaria...
BLANCA: S'ha aixecat! S'ha llevat el vel i ha parlat amb mi!
CIENTÍFIC: Ja n'hi ha prou!
BLANCA: Et dic la veritat!
CIENTÍFIC: Blanca, per favor...
BLANCA: M'ha tocat les mans!... I estava molt enfadat!... Diu que l'he enverinat!
CIENTÍFIC: I ho vares fer?
BLANCA: És clar que no!! Com em pots dir això. Jo me l'estimava molt...!
CIENTÍFIC: Ja ho sé, creu-me... Tranquil·litza't, per favor...
BLANCA: No entens que no podré viure amb això...!!
CIENTÍFIC (per acabar amb tanta comèdia, creu ell, cedeix una mica): D'acord. Anirem a recollir el teu vel i mirarem si té un altre retret contra tu.
BLANCA: Però vindràs amb mi, no?
dissabte, 14 de maig del 2005
L'ENTERRAMENT (2)
77: T'ha agradat?
BLANCA (espantada): Què...?
77 (dur): No et facis més l'estúpida!
BLANCA (dolguda): És que no sé de què em parles.
Silenci.
77 (dolç): T'agradava tocar-me...?
BLANCA: Sí...
77 (somriu): I què senties?
BLANCA (confosa): Doncs...
77: Què sent un botxí quan acarona la pell de la seva víctima? Digues...
BLANCA (es protegeix la cara): Això no està passant...
77 (li lleva les mans de la cara): Em vares agradar tant que em vaig fer vulnerable. Et volia veure tothora, i que em deixassis sense parla. Em desfeia cada vegada que entraves per la porta, i em miraves la febre... Jo creia que em curaves. Com podia sospitar...? (Pausa) Per què? Per què em vares triar a mi? (Pausa) Em vares donar a conèixer un altre món. Jeies amb mi. Feies veure que m'estimaves... Ara, només pensar-hi em farta! (Pausa.) Em vares pujar al màxim de la il·lusió, i després... Per què? Per què em vares enverinar?
BLANCA: Però què dius?
77 (tornant al seu lloc de mort i posant-se el vel): Ja m'has sentit!
Entra el CIENTÍFIC.
dimecres, 11 de maig del 2005
L'ENTERRAMENT (?)
GRANCAP: Grans déus que des del vostre racó de nit ens contemplau, dignau-vos acollir amb vosaltres aquest cor contradictori que va deixar de fabricar el foc que el mantenia terriblement viu. Mirau com, sota la vostra voluntat, l'ocell més meravellós esdevé en un instant un cuc de terra. Acceptam la nostra condició, que ens ferma al nostres ossos, i us permetem fer el que vulgueu amb la nostra carn. Evitarem per sempre acusar-vos de res, ficar-nos en els vostres pensaments o intentar imitar-vos. I no permeteu que somiem amb res que no sigueu vosaltres, us ho suplicam. Que així sigui.
Na BLANCA es lleva el vel i l'hi posa a en 77 damunt la cara després de besar-lo. La VELLA, quan veu la cara de na BLANCA, li parla amb confidència, de manera que ningú més no ho sent.
VELLA: Qui ets tu?
BLANCA: Em dic BLANCA.
VELLA: Tu el vares matar.
BLANCA: Perdó...?
VELLA (l'agafa pel braç i la sacseja violentament): Ja m'has sentit.
Na BLANCA queda molt confosa. La VELLA li ha fet mal al braç. Se'n van tots i només queden el cadàver i na BLANCA, que s'agenolla. El cadàver s'alça, s'asseu devora na BLANCA i es lleva el vel; té una expressió molt dolça. La llum es concentra en ells dos.
dissabte, 7 de maig del 2005
ÀIAX
dimarts, 3 de maig del 2005
INTOCABLE
dijous, 28 d’abril del 2005
DEAR, IF YOU CHANGE...
Sweet, if you shrink, I'll never think of love.
Fair, if you fail, I'll judge all beauty vain.
Wise, if too weak, more wits I'll never prove.
Dear, Sweet, Fair, Wise, change, shrink, nor be not weak:
And on my faith, my faith shall never break.
diumenge, 24 d’abril del 2005
L'ÀNGEL ENCARNAT
Hauria costat ben poc deixar de respirar definitivament; el teu cos sembla que va ser fet per no respirar i sobreviure-hi.
Passats uns instants, torna l'alè, com una rampa al llavi, com una tossina que expectora, un naixement que t'adorm...
T'has fet mortal, però encara sents el plaer dels déus, i la seva placidesa, la serenitat, l'optimisme.
Ets conscient de la teva nuesa, però no tens forces per sentir vergonya.
"Realment jo era una gran ferida, i l'he omplerta amb carn nova"--penses.
"Una porta, jo assegut a una punxa, una ferida al cor, un ocell vermell, poderós..."--aquest és el teu darrer somni com a àngel.
dijous, 21 d’abril del 2005
EL CONILL PANTAGRUÈLIC
diumenge, 17 d’abril del 2005
HIMNE (i 7)
divendres, 15 d’abril del 2005
HIMNE (6)
L'Helena no vol fer-se gran massa aviat.
L'Helena té els ulls de mel.
L'Helena voldria ser un fantasma, entremig de la gent.
Hi ha un lloc on la corrent d'aigua s'emporta l'olor dels llorers fins al mar.
Un gegant és el guardià dels tarongers i les pruneres, els betzers, l'heura, la menta i l'herbassana.
L'Helena té por que un dia jo em desperti, i ella s'esvaeixi en la boira.
Una nit, la capella brillava amb la llum de les espelmes.
La música dels llaüts acaronava els camps.
dimarts, 12 d’abril del 2005
ELS ÀNGELS TAMBÉ ES CONTEN HISTÒRIES...
GRANCAP: Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, un planeta que vivia empresonat entre alteroses i grises muntanyes, des del cim de les quals restava dret ell: el GRAN EXTERMINADOR, durant dies, a la mercè dels vents. La gent del planeta, emperò, no sabien qui era. Un d'ells volgué anar a veure'l de prop i va aconseguir escalar aquella paret llisa i, fet una mar de suor, prop del cim, albirà un món indescriptible, segurament, abans que el Gran Exterminador li tallàs el cap amb una espasa i deixàs caure el seu cos, que es féu trossets davant la macabra visió de la resta d'habitants del planeta. Aquella nit, el Gran Exterminador transformà el seu cap en una bolla de foc i encara ara la manté en alt, amenaçant de mort aquell planeta.
(El GRANCAP mira la VELLA de reüll, la qual fa que no amb el cap. Silenci. El GRANCAP pren més aire i pensa uns segons el pròxim relat. Declama, solemne)
Això vol dir que era un Àngel Destructor a qui li agradava molt jugar amb les variacions de temperatura dels habitants del seu planeta, als quals resultava força fastigós el contrast de calor de foguera i fred sense pietat a què l'àngel els tenia acostumats. Un bon dia, l'àngel decidí amagar-los el sol durant setmanes. Els habitants del planeta foren molt feliços perquè la seva temperatura era constant per fi i no enyoraven gens ni mica el sol. Aleshores l'àngel el féu eixir, més rabent que mai. Els habitants que en aquell moment s'exposaven als raigs del sol embogiren i es començaren a colpejar fortament l'estómac, fent servir ambdós punys. La vomitada fou abundant com l'aigua d'una font i espessa com el fang. Tots bavejaven i miraven allò com una obra d'art pròpia, la tocaven amb les mans i reien. De continent, amb les dues mans al sòl, començaren a colpejar-se el cap en terra i llavors s'encetà tot un concert d'esquitxades de sang, vòmits... Cada cop més sang que vòmits... I, fins i tot, una mica de cervell... L'àngel amagà el sol i els habitants mai no saben quan el tornarà a fer eixir ni quins efectes tindran les seves radiacions en ells, i...
(la VELLA no el deixa acabar, aplaudeix; amb una llagrimeta als ulls diu que sí amb el cap)
diumenge, 10 d’abril del 2005
HIMNE (5)
divendres, 8 d’abril del 2005
UN MOMENT MOLT EMOTIU...
dimarts, 5 d’abril del 2005
ALGÚ TREPITJA EL MEU PIXAT ENTRE EL FANG
diumenge, 3 d’abril del 2005
HIMNE (4)
dijous, 31 de març del 2005
PETER PAN
divendres, 25 de març del 2005
dijous, 24 de març del 2005
HIMNE (3)
dimarts, 22 de març del 2005
HIMNE (2)
diumenge, 20 de març del 2005
I REMEMBER BUT IT HASN'T HAPPENED YET
"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.
Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.
Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.
Tot i que les necessit.
O això em pens.
Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.
La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...
No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.
Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.
Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?
Aquesta ànsia del son etern.
Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.
Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.
L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.
Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"
El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.
dijous, 17 de març del 2005
HIMNE (1)
dimarts, 15 de març del 2005
REAPARICIÓ DEL PARE DE HAMLET
diumenge, 13 de març del 2005
HUMUS (i 6)
Galàxies d'espores transporten material genètic de combat.
Creixen dins els teixits. Perforen galeries de dolor.
Negres albades saluden els corbs.
divendres, 11 de març del 2005
L'HOME DE L'ILLA (i 2)
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.
dijous, 10 de març del 2005
L'HOME DE L'ILLA (1)
Vàrem saltar a la mar i nedarem fins a la vorera, plena d'unes roques molt erosionades que gairebé arribaven a la superfície, tot i que no es veien. El vell m'aconsellà que escalàs una d'aquelles pedres i que m'hi posàs dreta, al damunt. Quan ja havia assolit un cert equilibri, el vell em convidà a fer el mateix que ell. Aleshores se n'anà fent saltirons cap a una cala de roques, com un barruguet. Vaig procurar repetir exactament les seves passes, la qual cosa no era fàcil enmig de tanta foscor. Per fi érem a la cala, davant la qual s'alçava una imponent paret vertical.
El vell mariner va mirar-se la paret amb calma i em cridà: havia trobat un pas. Es tractava d'una cova que representava l'única manera d'anar a l'altre costat de l'illa per terra, ja que, per mar, ell s'hi va negar. Explicat això, es va acomiadar de mi i se n'anà al seu vaixell pegant bots. Semblava Nostre Senyor caminant per les aigües; un Nostre Senyor molt entremaliat, això sí.
No som gens amiga de les coves, però, al cap i a la fi ja era allà, així que em vaig endinsar dins aquella humida i llefiscosa gola de l'illa. L'angoixa no em durà gaire i, quan encara no havia fet ni un minutet de camí, vaig colombrar una llum molt intensa al fons, la qual cosa m'encoratjà a fer via i patir algunes caigudes que no m'importaven.
Al final d'aquell passadís natural vaig trobar un espectacle que em féu canviar la meva opinió envers les coves, perquè m'hi vaig trobar amb una d'enorme, com una catedral, plena d'espelmes que Déu sap qui i com les havia encès.
Estava tan fascinada que vaig oblidar fins i tot el motiu que m'hi havia portat. Just enfront meu hi havia una mena de bastiment amb guarniments barrocs on, entre plomes blanques, hi havia un cos que reposava.
dimarts, 8 de març del 2005
HUMUS (5)
Les nostres molècules vibren amb molta energia.
A la pressió atmosfèrica normal, ocupem un volum considerable.
Som dues masses gasoses i ens estimem.
Ens mesclem. Ens travessem.
Sento el frec de les seves molècules amb les meves.
Cauen llamps des de la panxa del cel, regalant nitrogen als camps.
Enmig del mar s'aixequen violentíssims surtidors de lava.
El sol evapora milions de litres d'aigua, que es condensen formant núvols monstruosos.
Les torrentades erosionen la terra.
Tomen els arbres. Desplacen pedres a grans distàncies.
Amb un pessigolleig quasi orgànic, m'arriba l'èxtasi.
dissabte, 5 de març del 2005
EL DESCANS DE L'AMAZONA
Quan menys puc evitar desitjar-te és quan ets a prop. I no et puc besar, ni tocar.
dijous, 3 de març del 2005
HUMUS (4)
Onades al mar de fosfolípids.
Horribles crepuscles meiòtics il·luminen les antigues rutes metabòliques.
Flamarades de plasma destrueixen el cel.
En obscures fàbriques subcel·lulars treballen sense descans obrers enzimàtics.
Sintetizen toxines espantoses.
Es prepara una guerra.
dimarts, 1 de març del 2005
LA PERFECTA AMFITRIONA
-----------------------------
On sóc, Déu meu, i on és ell, que al meu pensament és com un estranger vestit d'enterramorts, recitant sense passió el seu paper a un escenari ple de gent?
diumenge, 27 de febrer del 2005
HUMUS (3)
Les pupil·les dilatades. Puc veure-hi dins la fosca. Fa estona que ensumo el teu rastre.
Tu no t'has entemut de res.
Ja et veig. Em moc molt lentament.
Sóc a la vora. No m'has sentit.
M'estremeixo. És com si pogués paladejar la teva sang abans i tot d'haver-te encetat la pell.
dimecres, 23 de febrer del 2005
PECCATRICE
dilluns, 21 de febrer del 2005
HUMUS (2)
Les neus es van fonent i jo us faig arribar més humus d'algú molt molt especial...
---------------------------------------------------------------------------------
DOS (UN)
dissabte, 19 de febrer del 2005
RESURRECCIÓ
dimecres, 16 de febrer del 2005
ECCE PENTESILEA (2)
dilluns, 14 de febrer del 2005
HUMUS (1)
Avui algú molt especial m'ha deixat això per a tots vosaltres...
--------------------------------------------------------------
UN
dissabte, 12 de febrer del 2005
IN DARKNESS LET ME DWELL
dijous, 10 de febrer del 2005
YSABEL, PERDISTE LA TU FAXA
dimarts, 8 de febrer del 2005
...I SET (7)
S'acaba la història dedicada a na Blanca...
-----------------------------------------
L'estiu és com un alè de mosquits calents.
Les formigues em pugen per la cara al fer la migdiada.
Em desperto amb el cap feixug.
El blau segueix clavat a la paret, emmarcat de finestra.
Una vaca remuga.
Em rento el rovell de les mans a la pica.
Les xigales acompanyen els degotissos de l'aigua.
En penombra, un migdia de juliol.
Àngels de cendra remouen el futur.
A les valls neixen els cards entre albons de gel.
No vull pensar més.
dilluns, 7 de febrer del 2005
D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (6)
Algú molt especial torna a parlar-nos...
-----------------------------------------
SIS (UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC)
Érem en una cala,
nedant entre les roques enormes, que emergien com monstres
mil·lenaris i esgotats que renunciessin a
menjar-nos.
El cel era gris i fosc.
Les aigües, tan tranquil·les,
de color negre.
No feia fred,
però el vent xiulava.
Ens anàrem separant cada vegada més.
Es podien veure grumers de color verd i taronja
surant a mig metre de la superfície,
sense tocar-nos.
No hi havia sol,
ni lluna,
ni estels,
ni ones.
diumenge, 6 de febrer del 2005
ECCE PENTESILEA
dijous, 3 de febrer del 2005
SANT BLAI GLORIÓS
;-)
dimecres, 2 de febrer del 2005
ME VAIS A SOÑAR
dilluns, 31 de gener del 2005
L'ESTEL FUGAÇ
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ("L'amant de tota la vida")
diumenge, 30 de gener del 2005
D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (5)
Un altre pic, aquí teniu més paraules d'algú molt molt especial...
----------------------------------------------------------------
CINC (UN, DOS, TRES, QUATRE)
La pluja es retura entre l'olor de les mandarines.
El terra de les sitges es cobreix de molsa.
Els troncs d'alzina es descomponen.
La humitat inunda el bosc.
Hi ha esqueixos de boira esfilagarsada enganxats als arbres,
i tots els tons de verd i marró
són als ulls de la tardor.
Hem fet l'amor enmig del bosc,
sota la pluja.
Tombats sobre un llit de fullaraca banyada,
esquitxada de bolets de colors
que ens miraven escandalitzats.
divendres, 28 de gener del 2005
LA FILLA DE LANCELOT
dimecres, 26 de gener del 2005
UN DIA MOLT ESPECIAL :-)
dissabte, 22 de gener del 2005
Un altre regal (3)
Avui no és el Pare Nadal, no són els Reis, però algú m'ha donat un regal per al nostre blog.
divendres, 21 de gener del 2005
Albada (2)
dijous, 20 de gener del 2005
Albada
diumenge, 16 de gener del 2005
Pentesilea versus Eva
Ens interromp Eva, mare de la humanitat, amargada, condemnant el desig que s'estava congriant entre nosaltres. Ell la fita amb menyspreu, sensat, la ignora i em ressegueix l'esquena amb les mans. La complicitat d'aquest jove me'n traspassa la força, l'energia, les ganes de brega. Provoc aquesta eterna escalfabraguetes, vestal indigna, especimen de dona asexuada, masclista, que vull extingir... A cada paraula, Eva s'omple de confusió i espines, vol fugir.
dijous, 13 de gener del 2005
Entrada al Paradís
dimarts, 11 de gener del 2005
Rosaura
dilluns, 10 de gener del 2005
Baixada als Inferns
diumenge, 9 de gener del 2005
divendres, 7 de gener del 2005
Intocable
Environed me, and howled in mine ears
Such hideous cries that with the very noise
I, trembling, waked, and for a season after
Could not believe but that I was in hell,
Such terrible impression made my dream.
[From William Shakespeare's Richard III]
dijous, 6 de gener del 2005
Visita dels Reis
Ses Majestats han deixat un regal per al nostre dip (diari interactiu personal), bitàcola, blog... Aquí el teniu:
------------------------------------------------------------------------------------------------
DOS
dimecres, 5 de gener del 2005
El soldat rebel
--després, si vol, em pot MOSSEGAR. (Em faré el mort!) Al funeral, els assistents M'AMAREN amb llet i riuen.
dilluns, 3 de gener del 2005
El Príncep del Pebre
diumenge, 2 de gener del 2005
L'arqueòloga
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.