diumenge, 29 de maig del 2005

LA COMÈDIA I L'ACTOR


(La COMÈDIA és una dama vestida de negre, descambuixada, ullerosa. Adorant-la, l'ACTOR. )
ACTOR: Ets un somni: el paper de la meva vida..., a la qual has aportat un toc d'humor..., el qual no perds mai.
COMÈDIA (d'escèptica a trista): Supòs que això és el que t'agrada... (Pausa) Però la tristor m'arriba sovint, saps? Cada vegada que parles del teu passat heroic, de les dames de grans tragèdies que no entenc, de totes les atencions que els donaves, del respecte amb què les recordes...
(silenci)
ACTOR (dubtant en la seva adoració): Pensava que el teu humor ens feia forts a tots dos; desconeixia que necessitassis tornar petita i feble per uns instants. No ho havies dit mai...
COMÈDIA: Mai no era el moment. Quan ho va ser, em vaig imaginar l'escena i em vaig repugnar a mi mateixa (reprimeix el plor). No sóc el que sembla. Tinc una natura tràgica que em veig obligada a amagar, però la sent, com una intensa malaltia, i quan succeeix no sé què em passa...
Em rent la cara sens descans i el mirall s'omple d'horror.
ACTOR (l'abraça): Deixa aquesta càrrega, per Déu; romp aquest pacte amb el dimoni; no necesites ser de cap manera eternament.
(La COMÈDIA plora.
Terratrèmol.
Fosc.)

dimarts, 24 de maig del 2005

BATALLA PRIMERA (2)


ELLA i ELL
ELL: El dia que et vaig conèixer es va aturar la música. Jo volia que tot fos un somni. Algú em va atacar. Íntimament. Cruelment. Tant, que els ulls a vessar de por dels meus companys lluïen lluny, sense gosar mirar sincerament i molt més a prop.
Tu, sí. El rei Artús va ser una dona amb una barra de ferro extreta hàbilment d'una suposada natura feble que mirava endavant.
ELLA: En realitat vaig foragitar un home només amb els braços, vaig veure la mort molt a prop. Em varen fer mal els braços durant dies i dies...
ELL: Però vares tallar el cap a la bèstia netament. I després vares saber tapar el meu cos nu, nafrat, vexat i ferit amb tanta tendresa...!
ELLA (es neguiteja): I si el torn a trobar...? La presència d'algú que només me'l recordàs em faria córrer i córrer... Aquell dia em vaig morir una mica, no creus?
ELL (decidit, serè, segur): No. Jo t'he vist l'armadura. Eres tot llum. M'has dut a un bosc fresc i confortant. Descansem-hi, només una estona...
Fosc

diumenge, 22 de maig del 2005

BATALLA PRIMERA


ELLA (sola): Ni al bany ni a la dutxa tinc un moment de descans. Un espectre m'assetja per veure com tinc el pubis. Hi cerca les marques d'ell, les quals considera indignes i jo, merescudes. Em delesc per conservar-les, ni que sigui tremolant.
----------------------------------------------------
ELL (sol): Trista a la festa; seriosa, atenta, però distant... Tot plegat era un pont que em permetia observar-la tant com volgués sense incomodar-la...
------------------------------------------------------
Ella camina aviat per una vorera. Topa amb ell.
ELL: Arribes tard?
ELLA: Molt tard. O potser molt prest.
----------------------------------------------------
ELLA i ELL a un cementiri. Ella acarona una làpida; en fer-ho, es fereix una mà. En veure la sang, plora.
ELLA (a ELL, com en trànsit): ...és que em fa molt de mal la mà...
ELL (guarint-la): Por. Sent por. Molta por quan veig aquesta bogeria que t'escala per la gola i et fa parlar. Surt, m'afebleix, en venç per moments.
-------------------------------------------------

dimarts, 17 de maig del 2005

L'ENTERRAMENT (i 4?)


S'acosten al cadàver. Na BLANCA fa un parell de reculades i el CIENTÍFIC la va obligant. Així com caminen, la llum creix. Quan són a davant, ella no gosa aixecar el vel. No li fa gaire gràcia, però ho acaba fent el CIENTÍFIC. Veim que qui està ajagut ara és el GRANCAP.
BLANCA (histèrica): No és ell! No és ell!
CIENTÍFIC (comença a perdre la paciència): És clar que és ell? Qui podria ser, si no?
BLANCA (crida): És el capellà! El CAPELLÀ!!
CIENTÍFIC: Blanca, necessites algú que t'ajudi,...
Per l'esquerra, sense que ells ho vegin, se'ls acosta en 77, vestit de capellà.
BLANCA: No estic boja!
CIENTÍFIC: No he dit que ho estassis!
77: Em necessiten, potser?
Na BLANCA se'l queda mirant fixament. Silenci.

BLANCA (al CIENTÍFIC): Veus com és viu? (s'abraça al "CAPELLÀ").
El CIENTÍFIC és a punt de dir alguna cosa, però en 77 li fa senyals que ho deixi estar i desfà l'abraçada.
77: Com et diuen, filla?
BLANCA (dura, confosa, impacient): Has perdut la memòria o què? Tros de...
CIENTÍFIC: Prou, Blanca, anem.
77 (Fa un senyal al CIENTÍFIC perquè esperi i li parla a ella): Has de ser molt forta en aquests dies, Blanca!
Na BLANCA sent una mena de repulsió i se'n va, corrents.
CIENTÍFIC: Perdoni-la, pare! (marxa darrere ella. Queda el "CAPELLÀ" tot sol.)
77: Els déus la perdonaran.
Fosc.

dilluns, 16 de maig del 2005

L'ENTERRAMENT (3)


CIENTÍFIC (pren na BLANCA per la mà i la duu al costat dret de l'escenari. La llum es concentra en ells dos): Anem...
BLANCA: No.
CIENTÍFIC: No ens podem quedar més estona...
BLANCA: És viu!
CIENTÍFIC: Sé que l'enyores molt, i t'agradaria...
BLANCA: S'ha aixecat! S'ha llevat el vel i ha parlat amb mi!
CIENTÍFIC: Ja n'hi ha prou!
BLANCA: Et dic la veritat!
CIENTÍFIC: Blanca, per favor...
BLANCA: M'ha tocat les mans!... I estava molt enfadat!... Diu que l'he enverinat!
CIENTÍFIC: I ho vares fer?
BLANCA: És clar que no!! Com em pots dir això. Jo me l'estimava molt...!
CIENTÍFIC: Ja ho sé, creu-me... Tranquil·litza't, per favor...
BLANCA: No entens que no podré viure amb això...!!
CIENTÍFIC (per acabar amb tanta comèdia, creu ell, cedeix una mica): D'acord. Anirem a recollir el teu vel i mirarem si té un altre retret contra tu.
BLANCA: Però vindràs amb mi, no?
CIENTÍFIC: Sí.

dissabte, 14 de maig del 2005

L'ENTERRAMENT (2)


77: T'ha agradat?

BLANCA (espantada): Què...?

77 (dur): No et facis més l'estúpida!

BLANCA (dolguda): És que no sé de què em parles.

Silenci.

77 (dolç): T'agradava tocar-me...?

BLANCA: Sí...

77 (somriu): I què senties?

BLANCA (confosa): Doncs...

77: Què sent un botxí quan acarona la pell de la seva víctima? Digues...

BLANCA (es protegeix la cara): Això no està passant...

77 (li lleva les mans de la cara): Em vares agradar tant que em vaig fer vulnerable. Et volia veure tothora, i que em deixassis sense parla. Em desfeia cada vegada que entraves per la porta, i em miraves la febre... Jo creia que em curaves. Com podia sospitar...? (Pausa) Per què? Per què em vares triar a mi? (Pausa) Em vares donar a conèixer un altre món. Jeies amb mi. Feies veure que m'estimaves... Ara, només pensar-hi em farta! (Pausa.) Em vares pujar al màxim de la il·lusió, i després... Per què? Per què em vares enverinar?

BLANCA: Però què dius?

77 (tornant al seu lloc de mort i posant-se el vel): Ja m'has sentit!

Entra el CIENTÍFIC.


dimecres, 11 de maig del 2005

L'ENTERRAMENT (?)


Llum baixa. Enterrament den 77. Veim el cos, sense taüt, nu, cobert fins al pit amb una tela negra. Hi ha un CAPELLÀ (el GRANCAP) i una dona gran vestida de negre, que plora sens consol (la VELLA). La sostenen els dos INFERMERS, també de negre i tristos. Agenollada, de negre, amb un vel, na BLANCA. Dret devora ella, el CIENTÍFIC.

GRANCAP: Grans déus que des del vostre racó de nit ens contemplau, dignau-vos acollir amb vosaltres aquest cor contradictori que va deixar de fabricar el foc que el mantenia terriblement viu. Mirau com, sota la vostra voluntat, l'ocell més meravellós esdevé en un instant un cuc de terra. Acceptam la nostra condició, que ens ferma al nostres ossos, i us permetem fer el que vulgueu amb la nostra carn. Evitarem per sempre acusar-vos de res, ficar-nos en els vostres pensaments o intentar imitar-vos. I no permeteu que somiem amb res que no sigueu vosaltres, us ho suplicam. Que així sigui.

Na BLANCA es lleva el vel i l'hi posa a en 77 damunt la cara després de besar-lo. La VELLA, quan veu la cara de na BLANCA, li parla amb confidència, de manera que ningú més no ho sent.

VELLA: Qui ets tu?
BLANCA: Em dic BLANCA.
VELLA: Tu el vares matar.
BLANCA: Perdó...?
VELLA (l'agafa pel braç i la sacseja violentament): Ja m'has sentit.

Na BLANCA queda molt confosa. La VELLA li ha fet mal al braç. Se'n van tots i només queden el cadàver i na BLANCA, que s'agenolla. El cadàver s'alça, s'asseu devora na BLANCA i es lleva el vel; té una expressió molt dolça. La llum es concentra en ells dos.

dissabte, 7 de maig del 2005

ÀIAX


L'amazona somia amb un jove vestit de blanc. "Per un dia, series una bruixa amb poders màgics o et ficaries dins la pell d'un guerrer?"-- li demana ell. I ella riu mentre agafa el jove per la cintura: "Si tu ja saps que he de morir lluitant; el guerrer, sens dubte" --respon, mentre l'abraça-- "m'estim més el plany digne que no la conspiració miserable".
------------------
L'amazona es desperta. S'enduu les mans instintivament als pits, toca un pèl suau i un múscul compacte. Somriu. "Vaja, encara no estic totalment deixondida", es diu. Tanca els ulls i es recrea en la sensació del pèl i el múscul.
Un home gran la desperta: "Àiax!" i ella bota del jaç. No és ella. És ell. Reconeix la perfecta transformació. Intueix la solemnitat del dia. Es comença a vestir per a la pitjor lluita imaginable.
"No he de tornar boig, no he de tornar boig..." es repeteix mentre avança i sent la força del seu cos a cada passa.
A la vora del camí, tres bruixes xiuxiuegen. Una és molt vella i desagradable; l'altra és més jove però les seves carns fan la mateixa pudor que les de la vella, la qual cosa n'anuncia el futur descaradament, i la tercera és mig geperuda, lletgíssima, beneitota, curta.
Ell està cansat. Les bruixes li ofereixen unir-s'hi, i li acosten un beuratge màgic. Però ell les ignora i s'asseu a l'altra banda del camí.
La bruixeta geperuda se li acosta, com un moix, en silenci, i s'apropa fins a endinsar-li l'alè pudent al paladar mentre se li mouen els pèls del bigotet. "Àiax, l'armadura de n'Aquil·les no serà teva". I ell sap que la mereix, però no s'immuta, no tornarà boig: "No en feia comptes...", respon, com si no li importàs en absolut l'armadura.
"Àiax, passarà molt de temps fins que en puguis reclamar una altra, si no mors abans". Ell fita la bruixeta tan neutrament com sap, mentre les emocions li trasbalsen les vísceres: "Gràcies per la informació; m'ho esperava, no em sorprèn"-- i somriu lleument.
-------------------------------------
Et despertes, de bell nou, suada, plena de por, febrosa... Hi ha el jove sense el vestit blanc amb tu, i plores. No has embogit però saps que mereixes l'armadura, que havia de ser teva, i que no la tens, i que necessites que la gent ho sàpiga. I odies les bruixes. "Per què no les vaig matar quan era un home fort i poderós? Els hauria d'haver arrencat les dents amb un cop de puny!!"-- et desesperes.
El jove et mira tranquil i et mostra el teu camí: pedregós, impossible, sorprenent. "Altrament, no t'agradaria"-- et diu-- "junts podem comptar-ne les passes i tu, a més, les pots contar".
I l'amazona oblida la disciplina i l'exactitud per uns segons de pau als seus braços.

dimarts, 3 de maig del 2005

INTOCABLE


Quan les nits cremen ben endins el jove actor, el tornen lleig.
I té por de mirar-se la cara al mirall per maquillar-se.
El vi li enlairaria el cor, però després li capgiraria els sentiments per fer-lo caure. Seria un error, perquè ell ha de ser un equilibrista...
Li fa mal i calla; si alça la vista veurà la lluentor trista al mirall...
Vol castigar tothom, però no sap com fer-ho, i es fereix lentament davant del mirall, que comença a sentir por, perquè ha vist la mateixa escena assajada molt sovint...
A punt d'esclatar-lo, pensa fer callar tothom a cops de vidre!
I es descobreix ple de sang, i la seva gola recorda de bell nou els crits de ràbia...
Hi ha nits que creu que mor.
-----------------------------
Ella ha entrat per recordar-li que ha de sortir a escena i l'ha trobat trist i insegur, ferit... Tot i això, ell recorda perfectament les seves frases:
"Només que et deixis tocar per mi, riuré; si vols, pots abrigar-me i deixar que t'estimi. Res de tu no em sobra."

dijous, 28 d’abril del 2005

DEAR, IF YOU CHANGE...


"Els pits d'ella són deliciosos reflectits al mirall. Petits, rebels, entren tots sols a la boca..."
Els amants ho embruten tot amb un desig com una pintura aferrada al cos.
Cada moment és dolç, extasiant, retingut, enèrgic però exacte.
Els llavis d'ell creixen per fer de coixí als d'ella, que hi repassa la llengua, jugant, amb la humitat justa.
Com si estassin embolicats en teles transparents que els estimulen els porus i els fan més atractius.
On a ella li comença la cuixa...
On a ell li comencen els malucs...
Van canviant la postura cercant l'equilibri, el sospir, l'impossible.
L'habitació esclata i una rosada divina els omple els llavis amb ametles que els apaivaguen la set.
Ella li mossega el braç amorós, li acarona el pit...
Ell li redibuixa amb el capciró dels dits l'esquena...
Com en un somni prohibit, tot succeeix en silenci; gemeguen fluixet, però somriuen en imaginar-se els crits de l'altre.
----------------------
L'amazona va penjar l'arc al roure i les fades ho varen omplir tot d'una boirina perfumada.
Es va asseure i va deixar tot l'amor escrit amb una tinta negra, densa, penetrant, al dictat.
Dear, if you change, I'll never choose again.
Sweet, if you shrink, I'll never think of love.
Fair, if you fail, I'll judge all beauty vain.
Wise, if too weak, more wits I'll never prove.
Dear, Sweet, Fair, Wise, change, shrink, nor be not weak:
And on my faith, my faith shall never break.

diumenge, 24 d’abril del 2005

L'ÀNGEL ENCARNAT


Sense respiració per un segon. Això passa quan veus la divinitat o se t'apareix un mort. Sempre penses que has de tenir por, però el que passa és que no respires, i que el fet de no fer-ho et dóna plaer. Un plaer intens, sexual, com si haguessis descobert una pràctica nova que et dóna la vida.
Hauria costat ben poc deixar de respirar definitivament; el teu cos sembla que va ser fet per no respirar i sobreviure-hi.
Passats uns instants, torna l'alè, com una rampa al llavi, com una tossina que expectora, un naixement que t'adorm...
T'has fet mortal, però encara sents el plaer dels déus, i la seva placidesa, la serenitat, l'optimisme.
Ets conscient de la teva nuesa, però no tens forces per sentir vergonya.
"Realment jo era una gran ferida, i l'he omplerta amb carn nova"--penses.
"Una porta, jo assegut a una punxa, una ferida al cor, un ocell vermell, poderós..."--aquest és el teu darrer somni com a àngel.

dijous, 21 d’abril del 2005

EL CONILL PANTAGRUÈLIC


Sóc una formiga. Una formiga rareta, però formiga: feinera; una mica independent, però defugint les discussions, i amb un sentit de l'humor que de tant en tant m'impedeix caure a un pou mort.
El meu problema és que el meu company de feina és un conill... D'entrada sembla com el d'Alícia en terra de meravelles, però és molt perillós: cada matí em mira fixament i em mostra les dents amb un ample i ridícul somrís, alhora que treu un rellotge sorollós que no atura de fer tic-tac fins que no he deixat les meves feines i m'he interessat per la darrera remesa de pastanagues que ha comprat.
Quan fem el descans estipulat per a les formigues, es transforma en el conill pantagruèlic; del no-res comença a treure menjar, i més menjar, sabors incombinables es mesclen a la seva boca plena de baves i sucs; fa mil sorolls insuportables en enviar-s'ho tot i taca només de mirar-lo...
Cada dia m'aprim més perquè no puc menjar si el tenc davant; si ho faig, em sent còmplice d'un crim imperdonable. És realment fastigós, repugnant.
Després m'amag sota les antenes i torn a la feina; intent concentrar-m'hi, però el conill pantagruèlic, fent de tant en tant rots agres, insisteix a contar-me el darrer rellotge que ha adquirit.
Per què no puc dur a terme les meves tasques de formiga tranquil·lament? Per què els fa ràbia al conill pantagruèlic i a la resta que m'aïlli al màxim possible, que sigui tan solitària? Per què em molesten cada vegada que tenen mitja oportunitat de fer-ho?
Quan em vénen ganes de fer conill amb ceba, tanc els ulls i sóc una formiga amb ales, amb el pensament ple de música, i tot és verd maragda, meravellós, i em transform en un druida que cavalca un pegàs i coneix mil bàlsams miraculosos...
No em llevareu aquest somni de formiga MAI

diumenge, 17 d’abril del 2005

HIMNE (i 7)


Era el temps de les ametlles. Era el temps del raïm. Però aquell any ningú no els colliria.
Ningú no llaurarà la terra. Ningú no moldrà el blat.
La gent plorarà de fam, amb la carn aferrada als ossos. Hi haurà nens que mai no seran grans.
L'hivern matarà els avis, al menjador.
Els ferits empitjoraran. La malaltia i la brutor s'escamparan per les ciutats.
Abans d'això, els vencedors degollaran els vençuts al peu dels lledoners de jardins abandonats.
Els forats de les bombes es tornaran bassiots de sant.
Hem pujat al turó. El poble estava en flames. El foc incendiava la nit. Un far gegantí que no guiarà cap vaixell a port.
Des de lluny, semblava una posta de sol que durés tota la nit.
Ens hem agafat les mans. Demà, tot seran cendres; però avui, la bellesa de l'incendi ens estremia d'emoció.
---------------------------------------------------
I TANMATEIX, LA NEU TORNARÀ A CAURE SOBRE ELS ARBRES I ELS CAMINS. ENS ESPATLLARÀ LES TEULES (COM SEMPRE) I COBRIRÀ EL MÓN UN SILENCI BLANC.

divendres, 15 d’abril del 2005

HIMNE (6)


Les fulles de les parres cobreixen el trispol de l'entrada.
L'Helena no vol fer-se gran massa aviat.
L'Helena té els ulls de mel.
L'Helena voldria ser un fantasma, entremig de la gent.
Hi ha un lloc on la corrent d'aigua s'emporta l'olor dels llorers fins al mar.
Un gegant és el guardià dels tarongers i les pruneres, els betzers, l'heura, la menta i l'herbassana.
L'Helena té por que un dia jo em desperti, i ella s'esvaeixi en la boira.
Una nit, la capella brillava amb la llum de les espelmes.
La música dels llaüts acaronava els camps.

dimarts, 12 d’abril del 2005

ELS ÀNGELS TAMBÉ ES CONTEN HISTÒRIES...


Escenari.
Apareix per l'esquerra el GRANCAP, mirant el seu llibre. S'atura i espera. Per la dreta entra la VELLA, amb una cadireta. S'asseu just davant d'ell, com si anàs a veure una funció. El GRANCAP mira el llibre per darrer pic, s'aclareix la veu i pren aire.

GRANCAP: Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, un planeta que vivia empresonat entre alteroses i grises muntanyes, des del cim de les quals restava dret ell: el GRAN EXTERMINADOR, durant dies, a la mercè dels vents. La gent del planeta, emperò, no sabien qui era. Un d'ells volgué anar a veure'l de prop i va aconseguir escalar aquella paret llisa i, fet una mar de suor, prop del cim, albirà un món indescriptible, segurament, abans que el Gran Exterminador li tallàs el cap amb una espasa i deixàs caure el seu cos, que es féu trossets davant la macabra visió de la resta d'habitants del planeta. Aquella nit, el Gran Exterminador transformà el seu cap en una bolla de foc i encara ara la manté en alt, amenaçant de mort aquell planeta.

(El GRANCAP mira la VELLA de reüll, la qual fa que no amb el cap. Silenci. El GRANCAP pren més aire i pensa uns segons el pròxim relat. Declama, solemne)

Això vol dir que era un Àngel Destructor a qui li agradava molt jugar amb les variacions de temperatura dels habitants del seu planeta, als quals resultava força fastigós el contrast de calor de foguera i fred sense pietat a què l'àngel els tenia acostumats. Un bon dia, l'àngel decidí amagar-los el sol durant setmanes. Els habitants del planeta foren molt feliços perquè la seva temperatura era constant per fi i no enyoraven gens ni mica el sol. Aleshores l'àngel el féu eixir, més rabent que mai. Els habitants que en aquell moment s'exposaven als raigs del sol embogiren i es començaren a colpejar fortament l'estómac, fent servir ambdós punys. La vomitada fou abundant com l'aigua d'una font i espessa com el fang. Tots bavejaven i miraven allò com una obra d'art pròpia, la tocaven amb les mans i reien. De continent, amb les dues mans al sòl, començaren a colpejar-se el cap en terra i llavors s'encetà tot un concert d'esquitxades de sang, vòmits... Cada cop més sang que vòmits... I, fins i tot, una mica de cervell... L'àngel amagà el sol i els habitants mai no saben quan el tornarà a fer eixir ni quins efectes tindran les seves radiacions en ells, i...

(la VELLA no el deixa acabar, aplaudeix; amb una llagrimeta als ulls diu que sí amb el cap)

diumenge, 10 d’abril del 2005

HIMNE (5)


Una taula per a vint persones, carregada de menjars exquisits, fruites exòtiques i vins antiquíssims. Il·luminada per canelobres de bronze, al mig del desert.
Enfosquí. Els convidats, vestits de frac, vingueren i menjaren. El vi omplia tots els tassons, corria per la taula i degotava sobre l'arena. Els comensals parlaven animadament o reien.
Tots els plats es buidaren. Aviat tot eren ossos, restes de guarnicions i de salses, qualque patata aixafada, pells de fruites i pinyols de totes les formes, coberts bruts, tovallons arrugats i tacats de greix.
Començaren a aixecar-se i acomiadar-se. Se sentien les cançons d'alguns d'ells que es perdien entre les dunes.
A mitjanit, se n'anaren els darrers.
S'apagaren les espelmes i a la taula del desert es va tornar a fer el silenci.

divendres, 8 d’abril del 2005

UN MOMENT MOLT EMOTIU...


-Sabem que na Shirley ens veu ara mateix. Li vols adreçar algunes paraules? (Aquella és la teva càmera)
(Silenci per prendre forces...)
-Bastarda, mal lletada, deforme, acomplexada, bruta, envejosa, plena de fel, ridídula, absurda...
Jo estic plena d'immunitat, saps?
El que vols que m'afecti et fa una ferida plena d'infeccions i insectes, que al costat de la teva persona sembla una fresca rosa i, posada sobre la teva pell, sagnant, t'escau i afavoreix més que els joiells que portes.
Per molt posat de falsa monja que facis, i per més que et creguis la dona correcta, maleïda masclista, NO HO ETS!
Jo no som tan estranya...!
I l'antiShirley ha de ser possible!!

dimarts, 5 d’abril del 2005

ALGÚ TREPITJA EL MEU PIXAT ENTRE EL FANG


Ned perduda pels carrers, entre la gent, a estrebades --si em fa mal, m'imagín una música. És com una mar de fustes en desordre.
De sobte m'atura una esquena que potser m'ajudi a trobar quelcom. Hi pos la mà al damunt. Mitja volta.
És un gat, un nefast cop d'onada, una ferida feliç en aparença. Ansiós, em segueix, balla. Em veu ideal! L'atrec!? Aprenc a l'instant i li abandon bocins del meu cos.
Estim aquesta mar asclada, plena d'astelles...
Des d'un balcó guaita una dona. Em tira un flascó. No sé si vull amarar-me d'aquesta fel.
Un cos estrident, de lluny, em mira. Potser m'acaronaria i alhora em taparia els ulls.
El flascó em cau de les mans.
Faig una besada llarga a un bocí de vidre tallant, trista.
Els llavis sagnen i mir la dona. S'amaga.
Ha cregut veure que la desitjava. Segur.
I ara un dimoni m'ha trepitjat. No puc més.
El llanç a una claveguera. No puc tapar-la: li'n surt el cap.
Estrenc fins a escanyar-lo.
Els seus darrers llengoteigs han substituït per moments l'aigua que no tenc.

diumenge, 3 d’abril del 2005

HIMNE (4)


Jo he cavalcat el vent les fresques nits d'estiu per entre els arbres gegants, a banda i banda del camí.
Jo he saludat la lluna plena, assegut en un mar de càrritx platejat que onejava amb la brisa.
He nedat nu dins el mar de la història.
Jo he construït una cabana a dins el bosc de les fades, i he encès un foc.
Jo he estat un nen de dotze anys que juga en una cala de pedres negres, sota el blau impossible.
Una vegada, vaig trobar una pedra amb un forat al mig i me la vaig voler menjar.
Un dia vaig saber que tot s'acabava, quan la llum blavosa de l'albada i l'olor de l'estiu em semblaren insuportables.

dijous, 31 de març del 2005

PETER PAN


En realitat, ell no és un somni; de vegades em pens que som jo mateixa. Que algú me l'ha posat per casualitat al camí per fer-me una broma macabra.
No puc fer absolutament res sense que en tingui part de culpa o de mèrit.
Tot em surt millor des que ell hi és: tothom em veu més bella, el meu amant venera les meves habilitats, i tot plegat em fa sentir bé uns segons...
Fins que amb la solitud ell torna i em veu trista, amb el pit esquerdat, sense saber què fer, immòbil durant molts minuts, amb el cor bategant molt molt aviat.
Desitjant trobar altra gent per no pensar-hi; però hi és amb aquell somriure humil, relaxant, moderat, que jo pensava que no m'agradaria...
He obert una capsa amb cartes i n'he trobat una d'ell, per sorpresa, una que no em va enviar mai, en què conta la seva desgràcia passada... He plorat sense consol una estona llarga, sanglotant... Sort que no hi havia ningú a la vora; no ho hauria pogut explicar i no estic per inventar excuses.
I si jo me'n vaig al passat ell hi és, i em guareix. I si sóc un cavaller ell em serveix fidelment.
Davall la cuirassa només vull abraçar-lo, i dir-li coses que només escolti ell, i que les cregui.
Només tenc una mancança, dolça, i ha de ser justament ell qui la cobreixi? Contra la meva voluntat inicial (sé cert que ara ens moriríem tocant-nos).
Al matí, l'albada ens separa; ell pren la disfressa i es fon amb el sol, devora la finestra, després d'una besada mínima i esclatant.
I jo torn cega un altre pic. Tanc els ulls i ell em mou els peus, i estira el meu cos al cel perquè aparegui més atractiu.
Em fa bategar totes les vísceres i fer estupideses, i aleshores em transform en ell, i no hi ha res impossible. Tots dos som u.
Com quan va sentir curiositat per saber què se sentia dins meu i ho vàrem provar de bromes, fins que el desig ens va prendre els moviments com la música als cantants.
És suau i fa olor de roses. M'ha fet oblidar una dona que em feia patir i m'ha tornat un món de jocs, de tendresa, de somni.
Quan no ens tenim només ploram i ens encenem; ens cercam a llocs inversemblants i el patiment de saber que un dia la cerca serà inútil ens impulsa a no deixar ni un porus per llepar, ni un cabell per besar...
Gemegam només de mirar-nos

divendres, 25 de març del 2005

HAIKU DE NA MARIA


Ones i arena
riu i juga
rossa i colrada

dijous, 24 de març del 2005

HIMNE (3)


Ens asseiem a la vora del foc i l'Helena llegeix. El llibre és sempre el mateix, però cada vegada sembla parlar de coses distintes. Catedrals de fum, herois foscos, princeses, amors salvatges, misèries i grandeses, joventut i vellesa, mort, embriaguesa...
L'Helena s'ha cansat de llegir. La beso. A la seva boca encara hi ha el sabor de totes les històries d'aquesta nit, i la dolçor dels camps, i l'olor de la pluja, allà a fora.
Les alzines riuen. A ellles els agrada mullar-se.

dimarts, 22 de març del 2005

HIMNE (2)


A la taverna, els crits ofeguen les paraules. El fum ofega la vista i la música no pot fer res per dirigir tant de desordre.
Sovint imagino praderes immenses, i una casa. Una casa vella i pintada de blanc, rodejada de marges. Plena d'arcs i escales. Una casa amb un porxo on passar els capvespres i grans finestres al pis de dalt des d'on contemplar la solitud dels camps. Sovint imagino una palmera al davant de la casa blanca, que s'agita amb els primers vents de la sortida del sol.
A vegades em passo dies sencers vivint en aquesta casa. Les parets són velles i gastades. Les cambres estan plenes d'històries passades i de les vides i les morts de la gent que hi ha estat.
Les canyes ploren quan el sol es pon i jo camino per les eres en silenci.

diumenge, 20 de març del 2005

I REMEMBER BUT IT HASN'T HAPPENED YET


Una altra vegada ell es troba a escena; fosc a fora i fosc el posat. Silenci. En encendre's el primer focus la pols lluu i les venes rebenten. Tres segons en blanc i tot d'una les paraules fugen:

"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.

Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.

Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.

Tot i que les necessit.
O això em pens.

Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.

La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...

No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.

Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.

Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?

Aquesta ànsia del son etern.

Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.

Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.

L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.

Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"

El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.

dijous, 17 de març del 2005

HIMNE (1)


Era el temps de les ametlles. Les muntanyes estaven cansades de caminar. Sota l'olor dels pins, una família de pedres menjava pastís de falgueres. L'Helena va esternudar, s'havia aixecat vent i s'ennuvolava, li vaig deixar la bufanda. Feia ganes d'abraçar-la, tan menuda, amb el nasset vermell i els cabells rossos sortint-li per davall de la gorra.
Es va agafar al meu braç i cantussejàrem cançons que havíem après de nens. Els abrics, llargs i grisos, eren fets de matins d'hivern.
Passejàvem sota els arbres queixosos, trepitjant una estora de fulles seques que ja no volien viure a les branques.
L'estiu s'acabava, i setembre començava a tenir ganes de beure una bona tassa de xocolata calenta, mirant el fred del carrer de darrere els vidres de la finestra.
Un núvol de marbre s'avergonyí del color del mar. Va començar a ploure.

dimarts, 15 de març del 2005

REAPARICIÓ DEL PARE DE HAMLET


El pare de Hamlet se m'ha manifestat de bell nou, assegut als banys, mentre jo em prenia el temps dolçament, recordant com recolzava el cap amablement al tors d'Horaci, fa temps.
La fredor de mort que exhala la seva presència m'envaeix com una cançó única, m'encadena el pensament i el buida per parlar-me, perquè l'escolti, perquè no té ningú més:
"Allà fora tothom comet l'error de no mirar-me i jo només em vull mostrar. I tu, que t'amagues fantàsticament en aquests banys, no pots evitar que de tant en tant algú es vulgui menjar la teva roba."
Els banys són com un llit de gel, a causa de l'amargor de la seva ànima.
Quan sóc a punt d'estrènyer-li la mà, m'ho impedeix un dimoni, que se'm tira al damunt i intenta que facem el monstre de dues esquenes, però el fred de la mort del fantasma no el deixa concentrar-s'hi. Es fa enrere, però abans d'anar-se'n a l'infern m'arrapa les cuixes amb gest de vencedor, tan ràpid com un felí, no veig el gest.
El pare de Hamlet em demana si em fa mal... "Em neix un volcà de bòxers amb cos d'escarabat de les cames, i em devora", li dic.
Abans de caure, veig lluny molta sang que bull i tenc el cap ple de galàxies.
L'espectre m'acotxa.
Tot és perfecte.

diumenge, 13 de març del 2005

HUMUS (i 6)


Galàxies d'espores transporten material genètic de combat.

Creixen dins els teixits. Perforen galeries de dolor.

Negres albades saluden els corbs.

divendres, 11 de març del 2005

L'HOME DE L'ILLA (i 2)


Ni m'ho vaig pensar. M'hi vaig atansar, corrents, sense preocupar-me que l'enrenou el despertàs i provocàs en ell una reacció violenta. S'hi havia de pujar per una escala de corda.
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.

dijous, 10 de març del 2005

L'HOME DE L'ILLA (1)


Vaig arribar a una illa molt petita on només hi vivia un home pel qual jo sentia una curiositat que, encara ara, no m'explic. M'hi va dur un vell i expert home de la mar, de nit, enmig de la fosca més negra. No va voler atracar a l'illa, per mor d'una por que el tenia molt trasbalsat, i ancorà a una distància que ell considerà prudent.
Vàrem saltar a la mar i nedarem fins a la vorera, plena d'unes roques molt erosionades que gairebé arribaven a la superfície, tot i que no es veien. El vell m'aconsellà que escalàs una d'aquelles pedres i que m'hi posàs dreta, al damunt. Quan ja havia assolit un cert equilibri, el vell em convidà a fer el mateix que ell. Aleshores se n'anà fent saltirons cap a una cala de roques, com un barruguet. Vaig procurar repetir exactament les seves passes, la qual cosa no era fàcil enmig de tanta foscor. Per fi érem a la cala, davant la qual s'alçava una imponent paret vertical.
El vell mariner va mirar-se la paret amb calma i em cridà: havia trobat un pas. Es tractava d'una cova que representava l'única manera d'anar a l'altre costat de l'illa per terra, ja que, per mar, ell s'hi va negar. Explicat això, es va acomiadar de mi i se n'anà al seu vaixell pegant bots. Semblava Nostre Senyor caminant per les aigües; un Nostre Senyor molt entremaliat, això sí.
No som gens amiga de les coves, però, al cap i a la fi ja era allà, així que em vaig endinsar dins aquella humida i llefiscosa gola de l'illa. L'angoixa no em durà gaire i, quan encara no havia fet ni un minutet de camí, vaig colombrar una llum molt intensa al fons, la qual cosa m'encoratjà a fer via i patir algunes caigudes que no m'importaven.
Al final d'aquell passadís natural vaig trobar un espectacle que em féu canviar la meva opinió envers les coves, perquè m'hi vaig trobar amb una d'enorme, com una catedral, plena d'espelmes que Déu sap qui i com les havia encès.
Estava tan fascinada que vaig oblidar fins i tot el motiu que m'hi havia portat. Just enfront meu hi havia una mena de bastiment amb guarniments barrocs on, entre plomes blanques, hi havia un cos que reposava.

dimarts, 8 de març del 2005

HUMUS (5)


Les nostres molècules vibren amb molta energia.
A la pressió atmosfèrica normal, ocupem un volum considerable.
Som dues masses gasoses i ens estimem.
Ens mesclem. Ens travessem.
Sento el frec de les seves molècules amb les meves.
Cauen llamps des de la panxa del cel, regalant nitrogen als camps.
Enmig del mar s'aixequen violentíssims surtidors de lava.
El sol evapora milions de litres d'aigua, que es condensen formant núvols monstruosos.
Les torrentades erosionen la terra.
Tomen els arbres. Desplacen pedres a grans distàncies.
Amb un pessigolleig quasi orgànic, m'arriba l'èxtasi.

dissabte, 5 de març del 2005

EL DESCANS DE L'AMAZONA


Quan menys puc evitar desitjar-te és quan ets a prop. I no et puc besar, ni tocar.

Quan m'he de conformar amb el frec de la roba o un simple contacte amb els llavis.
Quan sé del cert que aquell dia no et tindré a l'abast, nu, ofert, expectant...
Quan sé que he d'esperar i compartir tan sols ganes contingudes, com si t'acabàs de conèixer, com si no ho haguéssim fet mai.
Com si calgués tornar a conquerir amb mirades, amb un somrís, amb un incansable interès per tot allò que és teu.
Esper impacientment...
Pour un baiser sous les étoiles
J'ai vendu ma force et mon honneur.
Pour ta blancheur pure et sans voiles
J'ai perdu la pureté du coeur!

dijous, 3 de març del 2005

HUMUS (4)


Onades al mar de fosfolípids.

Horribles crepuscles meiòtics il·luminen les antigues rutes metabòliques.

Flamarades de plasma destrueixen el cel.

En obscures fàbriques subcel·lulars treballen sense descans obrers enzimàtics.

Sintetizen toxines espantoses.

Es prepara una guerra.

dimarts, 1 de març del 2005

LA PERFECTA AMFITRIONA


Avui estava dormint entre el caos de la meva habitació, quan, molt d'hora, hi ha entrat una al·lota i m'ha despert. Al principi no sabia qui era, però m'ha recordat que li he oferit el meu sostre durant un parell de dies.
He mirat de fer com que sabia de què parlava, alhora que m'he aixecat mig adormida i he intentat dissimular el meu desordre mental.
Me n'he anat a la cuina a preparar l'esmorzar. (Sense tenir ni idea de qui és ella.)
De la cuina me n'he tornat a la meva habitació, per demanar-li, tanmateix, si vol res per menjar. Allà dins, emperò, ella no hi era, hi havia una trup d'actors i tècnics que havien transformat la meva habitació en un estudi amb càmeres, micròfons i focus...; tot a punt per filmar una escena d'una pel·lícula (on són els meus mobles i el meu desordre, per cert?) Quan dic a reaccionar per fer-los fora, el seu immens agraïment i la meva gran emoció m'impedeixen fer-ho.
Me n'he tornat a la cuina per fer-me el berenar.
M'adon que tampoc no els he oferit res de menjar i torn a entrar.
Aleshores trob una vella esblanquida, amb una camisa de dormir d'estiu pàl·lida. Dos nins bessons li intenten donar de menjar a la boca un trempó, però ella, amb un gest impassible, ho escopeix tot lentament, ja triturat. Ara ja sí puc tornar tranquil·la a la meva cuina, perquè aquests ja tenen menjar (si no se'l volen menjar, ja és cosa seva!) i no necessiten que els convidi a res.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan surt al carrer, m'han canviat la ciutat. No hi ha manera de trobar la catedral blanca d'estil colonial, que tan bé em va per orientar-me. Cerc la mar, i hi és pertot.
Però era blanca, la catedral?
-----------------------------
On sóc, Déu meu, i on és ell, que al meu pensament és com un estranger vestit d'enterramorts, recitant sense passió el seu paper a un escenari ple de gent?

diumenge, 27 de febrer del 2005

HUMUS (3)


Les pupil·les dilatades. Puc veure-hi dins la fosca. Fa estona que ensumo el teu rastre.

Tu no t'has entemut de res.

Ja et veig. Em moc molt lentament.

Sóc a la vora. No m'has sentit.

M'estremeixo. És com si pogués paladejar la teva sang abans i tot d'haver-te encetat la pell.

dimecres, 23 de febrer del 2005

PECCATRICE


A ell no li fa vergonya oferir els seus llavis tothora, molsuts, mig oberts, dolcíssims...
Quan ella hi cau ell en beneeix l'olor, el perfum, el sexe llis gaudit no fa gaire.
La besada creix tot i que ell es resisteix, jugant. Cada inici és pres amb precisió lenta.
I ella se li arrapa als braços, fortament, i ensuma el pit d'ell a través de la roba, i somia fregar-s'hi...
I aquí ve el sospir més sincer, i la duresa, i els convidats que marxen.

dilluns, 21 de febrer del 2005

HUMUS (2)


Les neus es van fonent i jo us faig arribar més humus d'algú molt molt especial...
---------------------------------------------------------------------------------
DOS (UN)

Sóc un planta mutant. Obro les mans i les alço al sol.
Pigments fotosintètics mai vistos em permeten aprofitar la llum ultraviolada.
Aconsegueixo produccions brutals. Creixo i em ramifico a una velocitat de malson.
Floreixo i m'autopol·linitzo. En un segon, s'han escampat milions de llavors que ja estan germinant pertot arreu.
Envaeixo camps i camins. Esqueixo l'asfalt de les carreteres. Res no se'm pot resistir.
Puc viure de l'aigua del mar o només de la humitat de l'aire.
Més ràpid que qualsevol huracà, devasto el continent europeu.

dissabte, 19 de febrer del 2005

RESURRECCIÓ


Entre la por i el gel de l'hivern, un pur ferro d'enganyifa on jo reposava m'ha deixat cega.
Tots els sorollets em semblen desagradables, em destorben. Totes les paraules que sent em semblen punxegoses, directes, em trasbalsen. Plor, i la visió de les meves llàgrimes és un somni impossible. Sols puc plorar paraules.
De ben segur que sóc patètica, tombant a dreta i esquerra, com un guinyol, estúpida... Potser vagi bruta i no ho sé... Tant de bo pogués sentir el patiment d'arriscar-me per un pas difícil entre muntanyes!
----------------------------------------------
Ara sóc a una illa fosca on un mag jove mira de guarir-me. Cada vegada que em cura, la seva pell se'm clava al cor i jo desig tallar-me els ulls, de mal.
Pens que m'estic podrint i no vull parlar, ni beure aigua, ni res...
Ell tenia paciència, però avui m'ha dit que els meus silencis el maten (jo podia sentir el seu dolor, com onades al cor), que li agradaria viure a dins meu per poder-me fer reaccionar com fos.
He allunyat els corbs que em seguien en somnis i el desig m'ha colpit. He estirat els braços, cercant-lo, i he trobat una cara suau i un cos ja a mig despullar. Quan era a punt de parlar-li m'he notat un pit als llavis, i n'he begut fins que el plaer gairebé l'ha marejat. Aleshores ell s'ha arrossegat dins meu com una bellíssima caiguda d'aigua amb molta força... Milers de mossegades intenses al cos m'han obligat a obrir els ulls, enmig del fang, encaixats, sorpresos per un déu que ens ha fet recordar i despertar... Tots dos veiem més enllà que abans i aprofitam aquest do per gravar-nos el rostre somrient de l'altre per sempre, mentre l'estança es cobreix d'un vermell intens que contrasta amb la nostra pròpia llum.
I am haunted by numberless islands, and many a Danaan shore,
Where Time would surely forget us, and Sorrow come near us no more;
Soon far from the rose and the lily and fret of the flames would we be,
Were we only white birds, my beloved, buoyed out on the foam of the sea!
YEATS

dimecres, 16 de febrer del 2005

ECCE PENTESILEA (2)


Quan Pentesilea desconeixia encara més qui era ella mateixa i quin destí li esperava, era una ombra trista i malaltissa que només pensava com podia amagar-se, va tornar gairebé invisible...
Però un dia va fer-se més visible que mai perquè es varen creuar algunes persones al seu camí; sobretot un que no havia estat a cap batalla i amb el qual hi va haver un combat dolç i serè.
No la va matar, com dictava el seu fat antic, a una batalla. Però sí la deixà fortament ferida, en partir; tant, que va estar a punt de morir: el fat va pujar pel mirall, satisfet per la feina feta, a punt per arrossegar-la a l'altre món, però ella, per sort, es rebel·là. Va oblidar el seu nom i va decidir ser una jove com qualsevol altra, tot i que li batega una sant estranya tothora per les venes.
Anys més tard, de vegades apareix algú que sembla reconèixer-la, però ella dissimula amb algun acudit mentre se li remouen mil record per dins i la sang li bull.
I ara, amb el vigor antic i l'humor actual, esmolats ambdós a batalles i amargors, es manifesta sovint amb paraules, ferotge i rabent.

dilluns, 14 de febrer del 2005

HUMUS (1)


Avui algú molt especial m'ha deixat això per a tots vosaltres...
--------------------------------------------------------------
UN

Les meves ramificacions neurals es connecten a l'entramat de les hifes del sòl.
Brolla la informació, la comunicació.
Expansions sinàptiques recorren les xarxes de filaments de fongs simbionts, connectats amb les rels dels arbres.
La meva consciència arriba als vasos conductors dels troncs.
Ascendeixo i em ramifico. M'estenc per tot l'ecosistema. Navego per l'espai intercel·lular.
Sóc lleuger. Sóc ràpid. Sóc il·limitat.
De cua d'ull veig la llum penetrant a dins la bòveda verdosa de l'interior de les fulles.
Espurnes fotosintètiques cauen de les voltes del sostre.

dissabte, 12 de febrer del 2005

IN DARKNESS LET ME DWELL


L'actor és a l'assaig, dalt l'escenari, confús, no sap per on tirar, i pensa "no hi ha manera que surti. Tant de bo ella pugi a ajudar-me". I ella, és clar, puja, digna de totes les lloances... "No està malament...", diu, neutra, el cas és que no se'l creu. El fa girar d'esquena a ella, la mà al muscle, "és la mà d'ella", afirma, fluixet, perquè només ell ho senti, "no la relacionis amb mi", i segueix: "recorda la calentor de la mà quan ja no sigui al muscle, imagina Orfeu a l'infern notant la calentor d'Eurídice abans de girar-se a mirar-la i perdre-la; igualment, no em miris, perquè ella no pot tenir la cara de ningú. Sí que en pot tenir l'olor, el batec, la respiració. Com si a un somni la poguessis notar després de morta..."
Tot seguit, en actuar, va posar la pell de gallina a tothom que hi era i els va sorprendre força, ja que, a més, no tenien cap esperança d'avançar gaire aquell vespre; corprès, confessa al director, invisible des de l'escenari, que sense ella no ho podrà fer, que necessita que vingui cada vespre, ("on devia ser ella durant tot aquest temps que m'he perdut per interpretacions a mitges?", es plany).
El director puja a escena per fer-se visible i li demana de qui parla. Ordena encendre els llums del pati de butaques: a tot el teatre no hi ha cap dona. Preocupat, decideix acabar l'assaig. "Avui val més que descansis, demà ho veuràs tot molt diferent...", suggereix a l'actor.
-----------------------------
Però ell juraria haver-la vist. I hi pensa. I es toca el muscle cercant la calentor.
(Fosc)

dijous, 10 de febrer del 2005

YSABEL, PERDISTE LA TU FAXA


Ella era al pis d'ell, fent i desfent, un xic ofesa, esperant la festa, tot i que no hi havia ningú...
I una calorada li puja, de sobte, l'ofega, sua. Decideix canviar-se la roba i es mareja... Sort que troba uns braços agradables que l'agafen, tot i que no pot veure de qui són, uns braços que la vesteixen, d'algú que no coneix però que li demana si es troba bé, i li duu aigua, i l'espera fora que s'acabi de canviar, i s'ofereix per si ella necessita res.
Ella surt avergonyida, però gens ofesa ara, deixant que el desconegut la faci sentir cada vegada millor amb una conversa impagable. No hi ha ningú al pis.
"Millor això que esperar aquí avorrida", es justifica ella, i en notar que necessita justificar-se, tremola.
Comença a arribar tothom, però ella i el desconegut no es volen separar. Acaben trobant mil excuses per no fer-ho. Hi ha gent que els mira. I acaben al carrer, sols, la idea ha estat del desconegut. I al cap de no res ja s'agafen, i es besen, i es deixen els guants, i el coll del desconegut és bellíssim, i la pell d'ella deu ser exquisida, van pensant sense dir-ho, somrient. A la casa del desconegut, ella toca el piano sense traça, caparruda, alhora que nota el penis erecte del desconegut a la seva esquena, a punt d'esclatar.
------------------------------------------------------------------------------------------
En tornar a la festa, ella li diu a ell que necessitava una mica d'aire i que per això havia sortit. Ara es trobava molt millor. I ella i ell es varen fer una besada podrida, pestilent, de serp, que als llavis d'ella es barrejava amb l'agradable perfum dens del desconegut, que tancava els ulls i encara podia tocar l'esquena d'ella.

dimarts, 8 de febrer del 2005

...I SET (7)


S'acaba la història dedicada a na Blanca...
-----------------------------------------
L'estiu és com un alè de mosquits calents.

Les formigues em pugen per la cara al fer la migdiada.
Em desperto amb el cap feixug.
El blau segueix clavat a la paret, emmarcat de finestra.
Una vaca remuga.

Em rento el rovell de les mans a la pica.
Les xigales acompanyen els degotissos de l'aigua.
En penombra, un migdia de juliol.

Àngels de cendra remouen el futur.

A les valls neixen els cards entre albons de gel.

No vull pensar més.


dilluns, 7 de febrer del 2005

D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (6)


Algú molt especial torna a parlar-nos...
-----------------------------------------
SIS (UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC)

Érem en una cala,
nedant entre les roques enormes, que emergien com monstres
mil·lenaris i esgotats que renunciessin a
menjar-nos.

El cel era gris i fosc.
Les aigües, tan tranquil·les,
de color negre.

No feia fred,
però el vent xiulava.
Ens anàrem separant cada vegada més.

Es podien veure grumers de color verd i taronja
surant a mig metre de la superfície,
sense tocar-nos.

No hi havia sol,
ni lluna,
ni estels,
ni ones.

diumenge, 6 de febrer del 2005

ECCE PENTESILEA


Pentesilea, en el passat, va ser presonera no d'un invasor, sinó de dos, poderosament atractius, als quals ni tan sols ara odia, i als quals en moments de solitud ha enyorat potser massa...
Tanca els ulls i els veu: dos mascles estimant-se, despullats, endormiscats l'un sobre l'altre en acabar, com dos cavalls joves que descansen el cap sobre el llom de l'altre... I ella acaronant una esquena, petonejant un braç, somrient com mai, descansant del joc o a punt d'entrar-hi...
Li agradava deixar-los dormir, dolços, i sortir a ensumar la nit densa, pensar que podria escapar en voler, o vèncer-los. Aquells dies ella cridava d'alegria com si llençàs un objecte contundent al cel.
---------------------------------------------------------------------------------
Dissortadament un dia va ser lliure i va quedar tota sola.
No es va veure amb forces de seguir endavant i es va clavar una fletxa al cor.
Algun déu benevolent es va transformar en mirall i ella es va veure morir fora del camp de batalla. Es va horroritzar. Es va treure la fletxa i va vomitar de l'espant, llargament... Hi havia sang i vòmit pertot.
I varen passar anys fins que algú, màgicament, va poder guarir la ferida totalment.

dijous, 3 de febrer del 2005

SANT BLAI GLORIÓS


Avui, dia de Sant Blai, no puc evitar recordar una de les meves padrines...
Perquè sempre que jo tossia, immediatament, deia: "Sant Blai gloriós, que mos se lleve la tos". Jo en aquell moment no li donava potser massa importància, però ara em surt també instintivament: si algú tus al meu costat, dic "Sant Blai gloriós", tot d'una, o potser només "Sant Blai...", com si algun dimoni o algun àngel del més enllà em punxàs perquè ho digués... Qui sap?
;-)

També perquè de petita ella em duia a l'església cada tres de febrer, i esperàvem al final, quan el capellà ens feia una creu a la gola amb un oli calent beneït; se suposa que això ens protegia contra les dolències de la gola. Tot perquè aquell sant diuen que va salvar de morir ofegat a un infant al qual se li havia clavat una espina de peix a la gola...
Segurament amb experiències d'aquestes es va forjar a la meva ment una espècie de sentiment pagà, entranyable, envers els sants catòlics; n'hi ha un per a cada cosa, talment els déus clàssics...
I per a mi, dir "Sant Blai gloriós" quan algú tus és més que el que en realitat sembla, és recordar algú important i donar-li l'única vida que puc després de la mort: la memòria.
Crec que ho diré sempre...

dimecres, 2 de febrer del 2005

ME VAIS A SOÑAR


A la fi hem pogut estar junts, sense testimonis, uns instants bellíssims, de delicatessen... La meva imatge al mirall, entre copes, nua, mig recolzada a la taula feta a mida, els cabells a lloure per cara i esquena... Molt molt suau, intens, ensalivat, llarg...
I ell xiuxiuejant-me que jo li venia de cop al pensament, sovint, com una invasió...
I jo llepant-li el pit a cada sacsejada amb moltes ganes.
Fa molta calor. És gairebé estiu. Em crema el sol rabiós.

dilluns, 31 de gener del 2005

L'ESTEL FUGAÇ


Ahir vaig veure un estel fugaç, i vaig desitjar que el meu cos bollís de calent, nua, sota una flassada amb ell, per encalentir-lo, per deixar-me omplir amb tot el seu desig, per cedir-li tota la temperatura i restar amb la pell de gallina, inventant les besades més lentes i sucoses...
Però va resultar ser un cohet, de l'espai, que va caure a la platja amb un enrenou que em va esglaiar molt. Encara no sé com però, tremolosa de por, vaig anar a rebre aquell ésser que venia d'una altra galàxia. És simpatiquíssim, el veïnat ideal. Té fred i el convid a un cafè. Molt agraït, em demana "Vols que et lliuri d'alguna cosa que et faci molta nosa? Puc fer-ho, saps?".
En segons pens mil coses però, atabalada, dic "Emporta't na Shirley. Avui se m'ha acostat, disfressada de bona persona, com la bruixa de la Blancaneus, amigable, i m'ha oferit pomes enverinades que, només de tocar-les, ja et cremaven a la mà. Sempre he d'estar en tensió quan ella és a prop, amb l'arc a l'esquena, la fletxa a tocar de mà, els músculs disposats a l'atac com si fos una pantera..."
Ell somriu i diu: "Ella honora les teves imperfeccions amb la seva profunda enveja, i amb les seves estratègies et fa millorar immensament com a caçadora... Crec que encara no me l'emportaré."
Quan se'n va em torna el desig d'abans, la batalla nua, suau, la pell d'ell que sempre pens que he tocat poc, els mugrons mínims, exaltats... I l'arc i les fletxes vençuts.
D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ("L'amant de tota la vida")

diumenge, 30 de gener del 2005

D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (5)


Un altre pic, aquí teniu més paraules d'algú molt molt especial...
----------------------------------------------------------------

CINC (UN, DOS, TRES, QUATRE)

La pluja es retura entre l'olor de les mandarines.

El terra de les sitges es cobreix de molsa.

Els troncs d'alzina es descomponen.
La humitat inunda el bosc.

Hi ha esqueixos de boira esfilagarsada enganxats als arbres,
i tots els tons de verd i marró
són als ulls de la tardor.

Hem fet l'amor enmig del bosc,
sota la pluja.
Tombats sobre un llit de fullaraca banyada,
esquitxada de bolets de colors
que ens miraven escandalitzats.


divendres, 28 de gener del 2005

LA FILLA DE LANCELOT


Pobre Sir Lancelot, enamorat, gairebé perfecte, tacat per l'adulteri, pare de Galaaz, l'heroi perfecte. La seva filla, desconeguda per mor de tan excels germà, va poder dur una vida més lliure, sense tanta pressió.
Una de les seves gestes va ser reunir Mentat-74 i Pentesilea, la qual cosa no va ser gaire fàcil. Primer de tot, les va haver de fer coincidir en l'espai i el temps, com si fos per casualitat. Aquell dia ambdues tenien una llibreta a les mans, amb unes xifres antigues... La varen obrir a l'atzar i varen llegir "la filla de Lancelot". Les discussions amigables posteriors sobre si en Lancelot tenia una filla o no varen ser el punt de partida d'una amistat duradora...
Aquella llibreta era plena de poemes, i hom té la sensació, en llegir-la, que sempre n'apareixen de nous, o que els antics canvien. (Potser en Merlí hi tingui alguna cosa a veure.)
Aquí teniu un dels manuscrits de la llibreta:
Jo volia un àngel de paradís i l'he fet caure, li he cremat l'ànima, li he fet dir adéu a l'esguard d'Ell, que semblava no mirar enlloc i cercar una música intensa, trista, per sempre...
L'àngel està espantat. De sobte descobreix que té mans, i desig, i ho troba horrible.
El seu cap esclata en colors i intenta mutilar-los.
No té cap do; pensa que està maleït; sent la fredor de la Mort.
Treu teranyines pels ulls i jo les capdell.
El cobresc amb mil perfums perquè se senti bé.
Tot d'una vomita l'alè diví, que s'enlaira com un ocell estúpid que jo tir al foc, i el seu fum cansat conjura una alzina buida que ens acull aquella nit.

dimecres, 26 de gener del 2005

UN DIA MOLT ESPECIAL :-)


Sé que és tard i que no hauria d'estar escrivint, però en un dia tan especial per a mi no puc evitar el regal d'aniversari, d'un dels millors aniversaris que record.
QUATRE (UN, DOS, TRES)
Som a una casa pintada de blanc amb moltes habitacions,
unides per passadissos i escaletes.
És de nit.
La lluna està al quart creixent.
Tota la casa és plena d'espelmes
i pomes
i raïm
i fum d'encens de missa.
Vint-i-dues verges piquen cors de mussol dins murters de marbre.
Un bou negre molt gros boixa amb una dona molt blanca.
Hi ha onze llençols tacats de sang per les parets,
i vuit sacs de blat.
Un frare es beu el pixat d'un infant,
i li regalima per la barba.
Velles sonades
i malalts de sarna
combreguen amb sement de moltó,
vora el foc.
Hi ha dotze llengües de xai dins ampolles blaves,
i ulls de geneta dins flascons verds.
I ribelles plenes de butzes.
Set dones muntades damunt forques volen dins la nit
i menstruen sobre els camps llaurats.

dissabte, 22 de gener del 2005

Un altre regal (3)


Avui no és el Pare Nadal, no són els Reis, però algú m'ha donat un regal per al nostre blog.

Celebrem que els amants intensos s'han retrobat, que ella necessitava bojament la mà d'ell a la galta i que ell es delia simplement per estrènyer-li el cos una llarga estona.
----------------------------------------------------------------------
TRES (UN, DOS)
Ara fa un any i mig que vaig arribar aquí amb na Blanca.
Ella m'havia parlat d'aquest lloc.
Tot és molt pla.
Sempre hi ha una llum de fusta vella i descolorida.
El sol és un albercoc posat a assecar sobre el canyís.
Les pales de la figuera de moro guaiten darrere el marge.
Un borino ros sobrevola el porxo.
Estic esbraonat.
Amb la panxa plena i regust de síndria,
em quedo adormit recolzat a la paret.
Em sembla notar l'olor del cafè que es refreda sobre la taula.
Un oratge cansat despentina les cogulles.
Els dimonions de la pols s'encalcen.
Somio que na Blanca, dreta al pati,
dirigeix els núvols i el camí del sol.
Fa créixer els lledoners.
Ordena la delicada arquitectura del món.
Sura sobre les aigües de platges llunyanes.
Parla amb les algues.
Compon les pedres.
Sap tot el que passarà,
i pateix.


divendres, 21 de gener del 2005

Albada (2)


Tot sol, ell se n'anà a travessar la porta, sense ella al seu darrere, sense poder tornar petit per uns segons i deixar que ella l'abraçàs fort, com abans.
Ullerós, va ocupar el seu lloc a l'oficina. La seva companya, deforme i estranya, sempre rient estúpidament, li va dir, alhora que s'aferrava a una dona que li intentava endreçar els papers: "És la meva cosina, no és meravellós?". Abans ell hauria contestat amb correció i hauria ignorat el tema, però se sentia molt sensible, i li va contestar, entristit "Sí que ho és; a mi m'agradaria poder, si més no, menjar acompanyat, però em sent gairebé vidu, mutilat".
De cop i volta, na Shirley, que era allà i ho havia sentit tot, es fa enfilar a una taula (perquè si no, ningú no la pot veure) i, ridiculitzant aquell pobre amant melangiós, va escopir "És patètic veure't plorinyar a cada paraula... Em vols fer creure que ella és millor que qualsevol de nosaltres? Déu meu! És insuportable veure com tot el que t'envolta et fa pensar en ella!"
Reprimir les llàgrimes hauria estat donar-li la raó a na Shirley, així que ell plorà, sens vergonya, intensament, mentre aquella bruixa embogia d'enveja.
Aleshores, vulnerable, va aparèixer Ella, l'arc a l'esquena, "Shirley, la meva bondat natural m'impedeix veure el teu patiment". I la va enviar directament a l'Infern.
Ell la fitava amb un somrís que la féu tremolar; ella no va poder evitar mirar el seu amant com mai, alhora que pensava "et menjaria"...
O Love, I live and die in thee,
Thy grief in my deep sighs still speaks:
Thy wounds do freshly bleed in me,
My heart for thy unkindness breaks:

dijous, 20 de gener del 2005

Albada


[...] l'Espoir, vaincu, pleure, et l'angoisse atroce, despotique, sur mon crâne incliné plante son drapeau noir.
Baudelaire, Ch. Les Fleurs du Mal. "Spleen"
Ella corria amb el seu amant en braços, com si fos un anyell diví, l'arc a l'esquena. Ja no volia pensar més en ell, el qual, serè com un nadó, callava i la mirava amb els ulls molt oberts. Ell es deixava dur, ple de confiança. A ella, aquell cos li cremava encara les mans.
Al rompent de l'alba, el va deixar sota una alzina i, d'esma, va tesar l'arc per matar-lo. "Fibla'm sense escut" --sospirà ell-- "fon el gebre del tot" --afegí.
El fet que ell no intentàs esquivar l'atac la va entendrir molt; per això va decidir parlar-li en lloc de matar-lo...
"Desig --ordenadament-- extirpar-te de mi mateixa perquè no hi deixis arrels. I si ja n'hi has deixat, desig que es panseixin meravellosament lluny de mi. Per no veure el teu cúmul de branques i fulles en descomposició, ni veure si t'enlaires ni si mors."
Respirant amb dificultat, ell s'alçà, sense drames, "No voldria encisar-te de bell nou" --va dir-- "Vola lliure" --i se n'anà.

diumenge, 16 de gener del 2005

Pentesilea versus Eva


Només esper el moment d'acabar l'escena, sortir del somni, reprendre la realitat, privada i satisfactòria. Aquests instants són records que sí puc guardar. L'aire mou les cortines translúcidament i ell somriu sense la llum dels focus, nu i ara expectant.
Ens interromp Eva, mare de la humanitat, amargada, condemnant el desig que s'estava congriant entre nosaltres. Ell la fita amb menyspreu, sensat, la ignora i em ressegueix l'esquena amb les mans. La complicitat d'aquest jove me'n traspassa la força, l'energia, les ganes de brega. Provoc aquesta eterna escalfabraguetes, vestal indigna, especimen de dona asexuada, masclista, que vull extingir... A cada paraula, Eva s'omple de confusió i espines, vol fugir.
Però jo li dic que la fatalitat m'ha posat al seu camí, que la pens fulminar, i llenç per la finestra la mare de la humanitat.

dijous, 13 de gener del 2005

Entrada al Paradís


Avui veia el reflex en aquest món de la mentidera Shirley, però avui ella ja no em podia fer mal; hi havia quelcom diví en mi que em protegia com el millor dels escuts.
Només pensava en un amant al qual volia tocar, endinsar-me en sa llum, cercar-lo cega...
Com més dur era el combat, més vertader era el somriure que em coronava, amb somnis d'estiu.
I després no he volgut curar les meves ferides, amuntegar riqueses ni beure sense mesura, només volia trobar una carta amb la qual havia estat pensant tot lo dia, entre fletxes i sang.
En llegir-la, he agraït que el descans de la dura guerrera sigui ple de pessics de carn i que el meu esguard no només ompli de pànic l'enemic. Aquí la teniu:
"Em voldria beure els teus ulls. Nedar-hi. Capbussar-m'hi. Assadollar-me d'ulls verds.
Me'ls beuria amb la set amb què es beu una cervesa freds. A grans glops. Refrescant-me. Emborratxant-me."
Que els déus beneeixin els amants capaços de pensar paraules com aquestes!

dimarts, 11 de gener del 2005

Rosaura


¡Qué haré! Mas, ¿para qué estudio
lo que haré, si es evidente
que por más que lo prevenga,
que lo estudie y que lo piense
en llegando la ocasión
ha de hacer lo que quisiere
el dolor?
PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA. La vida es sueño, jornada II, [escena XIII], (ROSAURA), versos 1868-1874.

dilluns, 10 de gener del 2005

Baixada als Inferns


He baixat forçada als inferns per treure-hi na Shirley, com Orfeu. He trobat l'entrada al món subterrani. He arribat a la llacuna Estígia. El Ca de l'Infern m'ha deixat passar. I Caront, molt cordial, m'ha ajudat a travessar el riu. Hades i Persèfone no han pogut ser més amables amb mi, m'han acompanyat fins allà on és na Shirley.
Quan l'he vista, supòs que hauria sentit molta llàstima per ella si fos humana. S'ha engreixat encara més a l'Infern, està envellida, i els seus rínxols ridículs semblen una perruca bruta. Duu un vestit d'executiva i amaga la seva immensa inseguretat darrere unes passes de top model que en ella queden absurdes i patètiques.
--I quin és el càstig?--vaig demanar a na Persèfone, que em va somriure.
--T'encantarà, Pentesilea.
Aleshores, va entrar-hi un dimoni atlètic, bellíssim, amb una enorme destral tacada en sang. Na Shirley cridava com un porcellet i intentava fogir-ne:
--Si t'agaf, puta urraca dels collons, farem frit de matances-- xisclava ell, alhora que li bollien els ulls.
En un segon, la va decapitar. En dos segons, enmig de dolors terribles, li tornava a créixer el cap.
--Meravellós-- vaig dir jo.
--Sí, aquest jove dimoni és una joia-- sospirà Persèfone -- Quan són dies de festa, abans de decapitar-la, li caga a la boca-- m'explicà, tendra.
--Et pots endur na Shirley, si vols-- en va dir Hades --fa molta pudor fins i tot per als dimonis. És un ésser realment repugnant. Si surts de l'Infern, ellà et seguirà.
--Però menja abans una mica de magrana-- m'oferí Persèfone, amb un esguard captivador.
--M'afalaga molt tot plegat, però no, gràcies-- ja em coneixia el truc de la magrana!
I així vaig començar a caminar pensant que aquella desferra em venia al darrere, esperançada, pensant que ja era gairebé lliure. Abans de sortir, però, em vaig girar per veure la seva perplexitat i li vaig escopir. Un dimoni fantàstic la va venir a cercar.
No volia fer-ho, de veres, era només el meu fat; vaig entrar a l'Infern com Orfeu, i com Orfeu en vaig sortir.

diumenge, 9 de gener del 2005

Mentat 74 dixit


"CRÍA FAMA Y TE SACARÁN LOS OJOS"

divendres, 7 de gener del 2005

Intocable


With that (methoughts) a legion of foul fiends
Environed me, and howled in mine ears
Such hideous cries that with the very noise
I, trembling, waked, and for a season after
Could not believe but that I was in hell,
Such terrible impression made my dream.
[From William Shakespeare's Richard III]
Quan les nits cremen ben endins la Reina, la tornen lletja.
Ella té por de mirar-se la cara.
Només el vi li enlaira el cor. Després, li capgira els sentiments per fer-la caure.
Es fa mal i calla; endevina la lluentor d'una llàgrima a un vidre...
---------------
Avui la Reina s'ha aixecat i vol castigar tothom; però no en sap, i al final es fereix de bell nou davant del mirall, que té por.
Vol fer callar tothom a cops de vidre!
La descobreixen tothora plena de sang i crits de ràbia.
Cada nit, tothom creu que mor, però només delira: es deixa tocar per algú que no existeix, però que la fa riure, l'acotxa, l'estima.
Són els únics moments de mandat que no sobren.

dijous, 6 de gener del 2005

Visita dels Reis


Ses Majestats han deixat un regal per al nostre dip (diari interactiu personal), bitàcola, blog... Aquí el teniu:
------------------------------------------------------------------------------------------------
DOS

A cinc-cents metres sota terra hi ha un rebost ple de totes les coses que un dia perdem i que no hi ha manera de trobar.
Hi ha milions d'objectes petits, com ara botons, anells, arracades, tisores, plomes o llapis.
També hi ha quadres que han quedat oblidats, mobles que no s'han endut en canviar-se de casa, plantes en cossiols, miralls, portes i animals que un dia se n'anaren.
Dos dimonis vermells guarden les portes.
Ningú no duu les coses fins aquí.
Vénen elles soles a cercar companyia.
Hi ha llits i taules llarguíssimes amb canelobres, i coixins, i armaris enormes, i roba blanca, i gorres de dormir, i abrics, i xoquins, i nins que juguen amb totes aquestes coses, i vells asseguts a balancins que somriuen com beneits.
I la llum de tantes tardes perdudes entra en totes direccions des de les finestres recolzades sobre les cadires, o penjades a les parets, o ficades dins calaixos.
I vent i fulles seques sobre els trispols de cases abandonades.


dimecres, 5 de gener del 2005

El soldat rebel


L'esguard relaxat i l'Amor que no hi és m'han dut aquí. Dins, vessen senzilles sobredosis d'emocions (que em fan desitjar gent amatent a qui després matar amb més plaer...).
Deix algú viu, perquè això sovint CANSA, perquè vingui, fora barram, i em tregui les sabates,
--després, si vol, em pot MOSSEGAR. (Em faré el mort!) Al funeral, els assistents M'AMAREN amb llet i riuen.
La sorpresa SÓC jo corrent pendent vermell avall eufòric sense mots.
Hom em mira i troba quelcom que el diverteix. Jo només INTENTAVA oblidar...
------------------------------------------------------------------------------------
SEMBLA que plor sense interpretacions quan la bellesa em sorprèn amb disfressa decadent..., però de fet és una felicitat congelada...
I un somrís de no-res em basta per esquitxar tothom.

dilluns, 3 de gener del 2005

El Príncep del Pebre


Avui ha tocat a la meva porta el Príncep del Pebre. Abans de deixar-lo passar, li he demanat que em descrigui com se sent quan em ve a veure.
--És com anar a veure algú que suposadament és com el teu fill, però que al final et folla. És com anar amb una amiga que es transforma en cavall servicial en aparença, però que després et fa caure-- aquí ell ja es començava a excitar --És com anar a visitar una amiga i que resulti que és un amic. I quan esperes l'amic, no trobes les sabates. I quan te les poses, vas sense calçons i penses contínuament en ell--
------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan es desperta és molt dolç, tot i que sempre es queixa d'un gra de pebre que té sota la pell a la cama dreta, de naixement. Però això només és la seva manera de dir que és feliç.

diumenge, 2 de gener del 2005

L'arqueòloga


L'hora era clara, lluminosa, cap al vespre d'estiu. Una dona guaitava per una balconada integradíssima, envermellint immòbil amb tots els objectes que tenia al seu voltant. Només el vestit blanc es rendia a l'oratge.
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.