PENTESILEA AL TEATRE
Potser era la Pentesilea del passat aquella que va passar el llindar de la porta del teatre aquell dia, potser... Jove, molt jove; en estat pur, gairebé. Fera i decidida, va penjar l'arc davant de tots els actors i va demanar unir-s'hi, terriblement seriosa per a la seva edat.
El director va dir que sí, entusiasmat i encisat. La posà a prova. Semblava excel·lent, però no només això. També semblava vulnerable sense l'arc; estranya, solitària. Una presa fàcil. Una carn jove de la qual ell volia vampiritzar injustament la joventut, amagat darrera l'ascendent que com a director tenia sobre ella. Difressant l'estratègia maligna amb amor i admiració. Ocultant les seves llefiscoses intencions amb una mena de necessitat sexual estranya, atès que la dona agonitzava i no el podia satisfer.
Ella no sabia que per fer teatre calia respondre preguntes tan íntimes. Ni estar tanta estona junts. Ni parlar-ne tant, de tot.
"No podem seguir amb l'obra"-- digué, solemne, un dia, el director. "Ens falta un actor que ens faci d'heroi, i no el trobam..."
"Jo el duré"-- afirmà Pentesilea. I sortí corrents del teatre, amb una idea fixa al cap. Però no va caldre córrer tant. L'heroi va aparèixer com si sabés tot el que passava, i va accedir a acompanyar-la al teatre. Va penjar l'espasa vora l'arc de Pentesilea. Va pujar a l'escenari: poderós, savi, i amb una mirada assassina envers el director, com si ho hagués ensumat tot. Amb una veu sense esquerdar, rotund, digué:
"Encara que no em vulguis com a actor, em tindràs aquí cada dia a partir d'ara..."
I l'heroi s'anà enamorant de Pentesilea, a poc a poc. I el director es preocupava. I l'heroi es demanava quan hauria de despenjar l'espasa...
"No trobes que és massa jove per a tu, aquest heroi?"-- deia el vell director a Pentesilea, quan aconseguia trobar-la tota sola. "No!"--reia ella, innocent--"M'agrada molt; és savi, és jove, és un gran guerrer... No en voldria d'altre" I això va fer mal. Tant, que el director abraçà Pentesilea per la força, i ella s'espantà i maleí haver penjat l'arc. Se'n va poder desempallegar, i va córrer com mai, i no va aturar fins que va arribar als braços del seu heroi, desfeta.
Havia arribat el moment de despenjar l'espasa. L'heroi semblava un espectre del passat. Corria cap al director dient-li "asquerós, llefiscós, pervertit", enviant-lo a l'infern, els ulls plens de foc, les venes plenes de la sang d'herois antics els quals, com a semidéus amics, l'empenyien. Amb un sol braç el decapità. Pentesilea va agafar el cap i el va donar a menjar als insectes d'una puntada de peu. Va besar llargament l'heroi ple de sang.
Ell la va treure del teatre, li va penjar l'arc a l'esquena i la va pujar al seu cavall.
Els va acomiadar una dona que ho havia vist tot. S'adreçà a Pentesilea, potser perquè va veure que ho necessitava més:
"Cavalca, cavalca, ben segura, ben valenta. Cavalca ben lluny i explica'ns tot això que et trobes pel camí"
El director va dir que sí, entusiasmat i encisat. La posà a prova. Semblava excel·lent, però no només això. També semblava vulnerable sense l'arc; estranya, solitària. Una presa fàcil. Una carn jove de la qual ell volia vampiritzar injustament la joventut, amagat darrera l'ascendent que com a director tenia sobre ella. Difressant l'estratègia maligna amb amor i admiració. Ocultant les seves llefiscoses intencions amb una mena de necessitat sexual estranya, atès que la dona agonitzava i no el podia satisfer.
Ella no sabia que per fer teatre calia respondre preguntes tan íntimes. Ni estar tanta estona junts. Ni parlar-ne tant, de tot.
"No podem seguir amb l'obra"-- digué, solemne, un dia, el director. "Ens falta un actor que ens faci d'heroi, i no el trobam..."
"Jo el duré"-- afirmà Pentesilea. I sortí corrents del teatre, amb una idea fixa al cap. Però no va caldre córrer tant. L'heroi va aparèixer com si sabés tot el que passava, i va accedir a acompanyar-la al teatre. Va penjar l'espasa vora l'arc de Pentesilea. Va pujar a l'escenari: poderós, savi, i amb una mirada assassina envers el director, com si ho hagués ensumat tot. Amb una veu sense esquerdar, rotund, digué:
"Encara que no em vulguis com a actor, em tindràs aquí cada dia a partir d'ara..."
I l'heroi s'anà enamorant de Pentesilea, a poc a poc. I el director es preocupava. I l'heroi es demanava quan hauria de despenjar l'espasa...
"No trobes que és massa jove per a tu, aquest heroi?"-- deia el vell director a Pentesilea, quan aconseguia trobar-la tota sola. "No!"--reia ella, innocent--"M'agrada molt; és savi, és jove, és un gran guerrer... No en voldria d'altre" I això va fer mal. Tant, que el director abraçà Pentesilea per la força, i ella s'espantà i maleí haver penjat l'arc. Se'n va poder desempallegar, i va córrer com mai, i no va aturar fins que va arribar als braços del seu heroi, desfeta.
Havia arribat el moment de despenjar l'espasa. L'heroi semblava un espectre del passat. Corria cap al director dient-li "asquerós, llefiscós, pervertit", enviant-lo a l'infern, els ulls plens de foc, les venes plenes de la sang d'herois antics els quals, com a semidéus amics, l'empenyien. Amb un sol braç el decapità. Pentesilea va agafar el cap i el va donar a menjar als insectes d'una puntada de peu. Va besar llargament l'heroi ple de sang.
Ell la va treure del teatre, li va penjar l'arc a l'esquena i la va pujar al seu cavall.
Els va acomiadar una dona que ho havia vist tot. S'adreçà a Pentesilea, potser perquè va veure que ho necessitava més:
"Cavalca, cavalca, ben segura, ben valenta. Cavalca ben lluny i explica'ns tot això que et trobes pel camí"
"Et promet que ho intentaré amb totes les meves forces, Isnel", li respongué Pentesilea mentre se n'anava somrient amb els ulls humits.
