dijous, 18 d’agost de 2005

EL REI


El rei ha estat cruel, molt cruel. Mira la reina com si fos la tomba d'algú a qui ell hagués assassinat. Ella se sent com una antiga amant assassinada; s'amaga, no vol que ell ho sàpiga, per si en algun moment algun petit foc conscient li crema dins. Evita mirar-lo als ulls; si ho fes, ploraria sens remei i seria un desastre. Voldria perdre'l de vista fins que ell s'adonàs de com és de miserable, del fet que sense ella no és absolutament res. Però és inevitable trobar-lo de cara i aguantar l'aire als pulmons. Ell parla:

"Em vàreu fer construir un teatre al palau i avui he duit actors. Sé que us agradaran. Us he omplert el palc de roses..."

(Es pensarà que amb això em pot comprar?!)-- pensà la reina. "Mercès, missenyor, però en ve de gust anar a la primera fila; altrament, el perfum intens desviaria la meva atenció, i vull gaudir intensament de l'espectacle..."---va dir ella. I el deixà tot sol.

I baixà al costat de l'escenari a oblidar el seu infortuni, a viure la vida dels actors com un somni (com, de fet, ells la vivien).

De sobte, un actor curiós que cantava una cançó ridícula la va fer riure com mai. En acabar, se li va asseure al costat. Ella sentia un gran desig de mirar-lo, i en fer-ho es va veure immersa en una estranya i plaent familiaritat.

"Tu deus ser la reina"-- els seus ulls foscos somreien.
"I tu qui ets?"-- demanà ella, tot i saber-ho; sabia que faria qualsevol cosa per veure-la riure un altre pic.
"Som el qui ha acceptat aquest paper ridícul només per veure't..."
"... No podem parlar tant; l'obra continua..."-- ella es neguitejava.
"Demana'm el que sigui. Pixaria aquí davant si això et fes riure un altre pic"-- ella va somriure.
"Dóna'm el que el rei ja no em dóna. Però ves alerta amb la meva falda, ja que ha de semblar la de la reina en tot moment."
"Un plaer..."