JONÀS

Ella era com un mascaró viu en aquell vaixell a la deriva. Cridava per allunyar les petites embarcacions, per evitar el desastre. A la fi, algú va poder aturar el vaixell.

No era gens fàcil pujar a coberta; a més, cap mariner no la volia ajudar. La miraven com si realment fos un mascaró que s'hagués transformat en dona; un monstre, un fantasma... I pensaven que estava maleïda, que allò era cosa del dimoni, que portava mala sort. No la volien ni tocar ni mirar.

"Déu meu! Us he salvat! Com podeu pensar que estic maleïda??"

Ella interrogava; ells callaven i miraven en terra.

Ella va fer un darrer bot per tocar terra ferma i va cridar tan fort com va poder "tant de bo us ofegueu tots i tingueu una mort angoixant, lenta, humiliant, terrible!!!!!!!"

El pitjor comiat per a uns supersticiosos que li havien fet la travessia impossible.