DESFRAGMENTADA

El setembre és un llarg diumenge ennuvolat.

Les hores i els minuts inunden la casa on visc. El nivell del temps ha arribat al sostre i no puc respirar. M'ofego.

Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.

En els dies buits, recullo cartells pel carrer i els penjo per tota la casa.

Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, la ciutat, aquesta quietud pudenta.

M'assec i espero que la mort, la bogeria o la maduresa vinguin i se m'enduguin.

M'aixeco els matins, ben prest, ben prest, per tenir tot el dia per angoixar-me.

(Una sirena se m'asseu a la vora, sense fer-me cap pregunta. Jo tampoc les hi faig; tinc por que se'n torni a la mar.)

Veig les ciutats cobertes per l'escorxa dels arbres morts.

Fantasmes negres recorren la muntanya; cerquen la sang dels infants.






Ha començat a ploure...