dijous, 8 de setembre de 2005

EL MÓN FA L'OLOR D'AQUELL PRIMER SETEMBRE...


(La PENTESILEA del passat és entrevistada per un vampir postadolescent vestit d'enterramorts terroríficament atractiu)

VAMPIR: Conta'ns com és ell...
PENTESILEA: Estrany, estranyíssim... Té un ull de cada color
VAMPIR: I el tercer?
PENTESILEA: ...invisible!
VAMPIR: No en saps res més?
PENTESILEA: No. Però em sent al bell mig del buit quan el seu cavall de foc s'enlaira i el xuclo amb la mirada.
VAMPIR: La cosa és així de senzilla?
PENTESILEA: Tant, que sovint m'he de fregar els ulls compulsivament per assegurar-me que estic desperta entre dolces boires fosques.
VAMPIR: Què en diuen, les persones del teu entorn?
PENTESILEA: Que no tenc gens de seny. Que hi arrisc la vida per un ésser perdut. Que tot plegat és un desbarat.
VAMPIR: I el present?
PENTESILEA: Encara som una mica impacient amb les meves víctimes i, sovint, abans de poder-me'n servir, les deix fetes cendra. Em falta pràctica. Però la meva natura ara com ara és un tresor. Qui vol esperar un nou dia, el Sol, si tanmateix sempre surt igual? Més m'estim la nit: em fa perdre la serenitat, m'endinsa dins un oceà en què ja no em puc ofegar. De petita em semblava un somni, i mira'ns ara.

(L'entrevistada i l'entrevistador s'abracen sobtadament, amb impaciència)