dimarts, 5 d’abril de 2005

ALGÚ TREPITJA EL MEU PIXAT ENTRE EL FANG


Ned perduda pels carrers, entre la gent, a estrebades --si em fa mal, m'imagín una música. És com una mar de fustes en desordre.
De sobte m'atura una esquena que potser m'ajudi a trobar quelcom. Hi pos la mà al damunt. Mitja volta.
És un gat, un nefast cop d'onada, una ferida feliç en aparença. Ansiós, em segueix, balla. Em veu ideal! L'atrec!? Aprenc a l'instant i li abandon bocins del meu cos.
Estim aquesta mar asclada, plena d'astelles...
Des d'un balcó guaita una dona. Em tira un flascó. No sé si vull amarar-me d'aquesta fel.
Un cos estrident, de lluny, em mira. Potser m'acaronaria i alhora em taparia els ulls.
El flascó em cau de les mans.
Faig una besada llarga a un bocí de vidre tallant, trista.
Els llavis sagnen i mir la dona. S'amaga.
Ha cregut veure que la desitjava. Segur.
I ara un dimoni m'ha trepitjat. No puc més.
El llanç a una claveguera. No puc tapar-la: li'n surt el cap.
Estrenc fins a escanyar-lo.
Els seus darrers llengoteigs han substituït per moments l'aigua que no tenc.