diumenge, 24 d’abril de 2005

L'ÀNGEL ENCARNAT


Sense respiració per un segon. Això passa quan veus la divinitat o se t'apareix un mort. Sempre penses que has de tenir por, però el que passa és que no respires, i que el fet de no fer-ho et dóna plaer. Un plaer intens, sexual, com si haguessis descobert una pràctica nova que et dóna la vida.
Hauria costat ben poc deixar de respirar definitivament; el teu cos sembla que va ser fet per no respirar i sobreviure-hi.
Passats uns instants, torna l'alè, com una rampa al llavi, com una tossina que expectora, un naixement que t'adorm...
T'has fet mortal, però encara sents el plaer dels déus, i la seva placidesa, la serenitat, l'optimisme.
Ets conscient de la teva nuesa, però no tens forces per sentir vergonya.
"Realment jo era una gran ferida, i l'he omplerta amb carn nova"--penses.
"Una porta, jo assegut a una punxa, una ferida al cor, un ocell vermell, poderós..."--aquest és el teu darrer somni com a àngel.