dijous, 21 d’abril de 2005

EL CONILL PANTAGRUÈLIC


Sóc una formiga. Una formiga rareta, però formiga: feinera; una mica independent, però defugint les discussions, i amb un sentit de l'humor que de tant en tant m'impedeix caure a un pou mort.
El meu problema és que el meu company de feina és un conill... D'entrada sembla com el d'Alícia en terra de meravelles, però és molt perillós: cada matí em mira fixament i em mostra les dents amb un ample i ridícul somrís, alhora que treu un rellotge sorollós que no atura de fer tic-tac fins que no he deixat les meves feines i m'he interessat per la darrera remesa de pastanagues que ha comprat.
Quan fem el descans estipulat per a les formigues, es transforma en el conill pantagruèlic; del no-res comença a treure menjar, i més menjar, sabors incombinables es mesclen a la seva boca plena de baves i sucs; fa mil sorolls insuportables en enviar-s'ho tot i taca només de mirar-lo...
Cada dia m'aprim més perquè no puc menjar si el tenc davant; si ho faig, em sent còmplice d'un crim imperdonable. És realment fastigós, repugnant.
Després m'amag sota les antenes i torn a la feina; intent concentrar-m'hi, però el conill pantagruèlic, fent de tant en tant rots agres, insisteix a contar-me el darrer rellotge que ha adquirit.
Per què no puc dur a terme les meves tasques de formiga tranquil·lament? Per què els fa ràbia al conill pantagruèlic i a la resta que m'aïlli al màxim possible, que sigui tan solitària? Per què em molesten cada vegada que tenen mitja oportunitat de fer-ho?
Quan em vénen ganes de fer conill amb ceba, tanc els ulls i sóc una formiga amb ales, amb el pensament ple de música, i tot és verd maragda, meravellós, i em transform en un druida que cavalca un pegàs i coneix mil bàlsams miraculosos...
No em llevareu aquest somni de formiga MAI